29 de desembre del 2007

Acomiadant el 2007.

Sembla que toca fer balanç de l'any que acaba, per això en faré un petit comentari, tot i que l'important és preparar-se per viure el nou any 2008.

El 2007 no serà un any fàcil d'oblidar. Almenys a nivell personal, no pas mundial, que aquests ja es comenten en altres llocs. El meu ha sigut un any carregat d'emocions. Un any molt sentimental. Un any ple de contrastos, amb coses molt positives i coses molt negatives. Un any realment viu, en el que han passat moltes coses. He conegut molta gent nova i cultures diverses (incloent la gent de la blogosfera). He fet petits viatges per gaudir i grans viatges interiors per resituar-me. Així que acabo l'any amb la preparació d'alguns projectes, que implicaran canvis importants en la meva vida.

Així que el 2008 es preveu un any entretingut. ;b

Desitjo a tothom, un bon any 2008 i que superi el 2007 en tot, i si en algunes coses és impossible superar-les, doncs que les mantingui.

Salut i peles (que es noti que sóc Català!).

28 de desembre del 2007

Innocent, innocent!

Innocent, innocent!
Què portes a l'esquena?
res no hi porto, que m'hi veus?
una personeta de paper
apa! quan de vi!
ni una sola gota ...avui
doncs les ulleres t'has de graduar...
i tu els amics has de canviar
i perquè?
perquè no et volen pas bé
quines coses de dir
quines coses de fer
no em prenguis més el pèl
però si ja te t'han pres tot
tanoca
(rialles)
(seny frunzit)
mira la llufa
...la mare que els va parir!
innocent, innocent!

27 de desembre del 2007

Ja torno a ser aquí !


Perdoneu el silenci, però he estat de viatge i sense internet, però ja torno a ser aquí. De moment us deixo unes imatges força nadalenques i ideals per aquests dies.



21 de desembre del 2007

Regal


El primer és el primer... una miqueta de música per animar la situació...



Hola! Per fi arribat el dia! El dia de descobrir l’amic invisible. Doncs bé, fora giravoltes que ja tenim ganes d’anar al gra... Doncs jo sóc l’amic invisible de Athaelion.

El bloc de Relats conjunts, em va donar la oportunitat de conèixer gent nova. I la veritat és que m’hi heu acollit molt bé. Llavors l’Alepsi ha muntat de nou aquesta iniciativa, que sincerament, tenia el meus dubtes sobre la seva eficàcia, però veien els de l’any anterior em vaig animar a participar. I la veritat, és que ha sigut molt divertit fer-ho, m’alegro d’haver-me decidit.

En el sorteig em va tocar l’Athaelion, ui!! Aquest no el conec, doncs res, em va tocar investigar una miqueta per mirar de conèixer més d’ell, però últimament ha estat fora de línia, així que m’he limitat a remenar-li el bloc, i fer una mica el tafaner. I he pensat que tot i la distància i els medis, podria mirar de regalar-li quelcom que sigui un record durador i útil. Així que amb una mica de col•laboració de part teva. Tindràs un punt de llibre casolà. Només cal que imprimeixis les dues cares del punt, retallar-les, enganxar-les i plastificar-les ...i ‘voilà’ ja tens el teu punt de llibre.

Ah!! Aquest no és un punt de llibre qualsevol, aquest és un punt màgic, no és un punt per posar només un llibre, que també, és un punt per posar en la vida. En aquells moments de la vida en que siguis feliç, posa-hi aquest punt, així quan tinguis moments no tant bons, podràs estirar del punt i retornar per uns moments a allò que tant feliç et feia, i recordar-ho uns instants, així podràs retornar a la realitat amb les forces renovades.

Espero que t’agradi :D

(clicar imatge per fer gran i poder imprimir-los)

Per davant...



Per darrera...


...del teu blocaire invisible anonymous witer!

20 de desembre del 2007

Deduccions


Ja és aquí, el blocaire invisible és a la cantonada, però ben amagat, perquè tot i que treu el cap, encara no l'he enxampat. Els instints, que algú diu que són tant marins, i algunes gotetes d'aigua, m'indiquen que és l'Aigua marina. El perquè d'aquestes sensacions ni jo mateix les conec. He passejat per els blocs de la gent. Déjà vieeee!!! vaja cagada no? ara ja sé que no ets tu. La Joana ho ha posat molt fàcil, tot i que crec que el seu amic no figura a la llista de l'Alepsi. Certes pistes musicals, m'indicaven que potser la gospeliana Alepsi, hi estava darrera, però després de que el meu blocaire invisible va confessar-me que no canta per no molestar als veïns, he pensat ...això és una pista?? si fos així vol dir que forma part de la élite formada per les histories veïnals. Així que he anat porta per porta, recorrent tota l'escala, resultat: cap de revelador, però si que han caigut algunes opcions. No entro en el sexe del Veí sóc massa mascle :D No pot ser en Clint, perquè fa poquet que ens llegim, si m'ha arribat a llegir mai ;) , les noies de l'escala anteriorment descartades... i així uns quants més, per tant tot em porta cap al Gatot de l'edifici :P

Així què faig? faig cas al instint? o a les deduccions? o potser no n'hauria de fer cas ni a un ni al altre, vosaltres que en penseu?

Aigua marina o Gatot o Invisible(de veritat) ???

Doncs això és el que tenia pensat penjar ahir, però una nova pista, i un concertillo d'última hora, van fer que no pengés res.

De la nova pista n'extrec que és una veterana del joc, que l'any passat la van descobrir abans d'hora. El que deixa fora de joc al meu instint ja que l'Aigua marina és una novata :) i al Gatot, per ser gatot i no gateta :( Per tant és l'Invisible, de veritat.

Vaja, perdut una altra vegada, torno a la recerca per la blogosfera.

Pobreta Alepsi, l'han tornat a descobrir, però aquest cop ha aguantat fins l'últim dia, a la tercera va a la vençuda Alepsi, ànims! jeje

(...i si la cago ...em retiro ;D)

______________________


Ara una pista, a quí li faig jo, com que ha estat amagat tots aquests dies, aquesta segona pista és totalment reveladora tenint en compte la primera.

I era una pista. Massa evident, massa fàcil.

I era un... escriptor anònim.

Déjà vie no diguis res... jeje

Aquest cop l'únic que ha de fer, és treure al cap en el meu bloc i llegir-me :_(

15 de desembre del 2007

Més música ...


Així és... més música. Què és un matí sense música? doncs no ho sé, no m'agradaria comprovar-ho, el meu matí ha començat! Bon dia!!


SeeqPod Music beta - Playable Search

14 de desembre del 2007

Motxilla Faifocs v.1 (beta)


Nooo!!!! Que no sóc pas piròman jo!! Com si no em coneguéssiu... bé, teniu raó, la majoria no em coneix de res :D

Motxilla Faifocs versió 1, sí, 1 vol dir que n'hi haurà més... però no cal espantar-se (i beta: vol dir versió en fase de proves). Ara sí, això si que ho té, que ve incorporat amb el sistema operatiu Forats, però si el Billy ho fa, jo... perquè no? apa denuncieu-ho si voleu, valents, que per començar tindré uns anys d'avantatge, puta burocràcia pensareu, doncs sí, i teniu raó, però és el que hi ha.

Enteneu ara el tema Faifocs? doncs és possible, que de tant en tant, en provoqui algun, quan n'estigui fins les pilotes, i només per emprenyar el personal, i el més important per desfogar-me. Així que agafaré algun tema de la Motxilla i vinga a cremar.



(...la interface és una mica rudimentària, però que hi farem...)

>> MFFv1beta.exe
>> Procedeixi a la instal•lació del programa...
>> Estic d'acord amb les condicions especificades.
>> [Següent] [Cancel•lar]

>> Acceptat...
>> Instal•lant... 0%
>> ||||| 25%
>> |||||||||| 50%
>> ||||||||||||||| 75%
>> |||||||||||||||||||| 100%
>> Agafi tema de la motxilla: _
>> Ha escollit NoOigo.text
>> Cremant... 0%
>> Suposo que sóc un bon Català. Per aquestes dates posem el caganer al pessebre. Fem cagar el tió (i ens hi deixem la setmanada, i això que som garrepes). Doncs, per no ser menys, jo, avui també cago, i avui em cago amb les companyies telefòniques. La millor... cremada. Vine et done'm mòbil gratis, i una merda gratis... un any de fidelitat a la companyia, o sea se... lease al dorso (o lletra petita) un any de putades s.a. sense dret a queixar-se. A més ara ja no tenim un telefon, ara tenim una aparell de publicitat mòbil, tititit, vodafone le informa... tititit el seu banc l'hi informa que s'ha passat gastant amb la targeta... tititit Tens un missatge d'una persona que el vol coneixer, envia ok al 5555 i et posaràs en contacte amb ella... Però això que és? D'on cony treuen el meu numero? I Llavors et truquen d'altres companyies, i t'ofereixen la lluna, si mòbil nou gratis, tarifes més barates, tarifes per grups d'amics, internet, 3G (perquè vull jo 3G, si no trobo un sol G a les noies, sí, el famós punt). I llavors encara et diuen, però no veus que ets tonto si no et canvies? ...perdona m'has dit tonto? sí imbècil, que no veus que si no et canvies perds diners... i seguidament em pregunta, tens fills? doncs no, però en voldràs tenir? doncs sí algun dia... (jo flipant) ...doncs ells agrairan que comencis a estalviar... aiiii la ostia... fins aquí podíem arribar, bé, millor no hi penso més, que em posaré de mala llet, i no ho vull. Vaaaaal!!! Teniu raó, tot això, és perquè tinc mòbil i fa dies que no sona, ...que trist :( ...Penseu que és la versió beta :b
>> |||||||||||||||||||| 100%
>> Sortint...

FI.


És la meva petita creuada de David contra Goliat.



jeje sí, ja ho sé... estic fatal!!!

El temps passa volant

Tic tac
Avui he decidit fer-ho.
Sí avui ho faig.
Bé, millor demà que estic més lliure.
Sí, sí demà ho encarrego, que encara tinc temps.
Així també em sortirà més barat.
I tindré un munt de temps per organitzar el viatge.
...
Tic tac
Ostres, em falta roba de temporada.
Ja està viatge encarregat.
No hi ha marxa enrere.
Hauré d’anar de compres.
Demà m’acosto al centre comercial.
...
Tic tac
Que maques les sabates noves.
Com m’he firat.
Ara només falta, fer el itinerari turístic.
Museus i parcs botànics.
...
Tic tac
No em decideixo, quantes coses a visitar.
Reviso bitllets, reserves i caducitats dels documents.
Busco la targeta menys utilitzada aquest més, per endur-me-la.
...
Tic tac
He de fer-me la maleta.
Preparar la càmera digital, que l’altre és massa bona.
...
Tic tac
Ja sóc a l’aeroport.
...
Tic tac
...
Tic tac
Tic tac
Tic tac
...
merdaaaaaaa!!! ja ha passat!!!

13 de desembre del 2007

Sort de la música...

...sembla que he perdut les paraules, sort de la música que em salva el cul :D



"Filippo Landini: Pop alternatiu en català"

10 de desembre del 2007

Brindem...

Brindo per aquelles...


... Salut!


2 de desembre del 2007

De la bassa a l'estany

A la vora de l’estany hi havia una casa antiga, de pagès, abandonada a uns 200 metres de camí de pedretes fins arribar a l’aigua cristal•lina. I en el patí de darrera d’aquesta casa, hi havia una gran bassa d’aigua verdosa, en la que hi habitaven diverses comunitats de granotes, gripaus i demés succedanis.

La tranquil•litat era la qualitat més admirada d’aquella bassa, els dies passaven i la constància del sol afavoria la diversió cada dia. La Grogueta, era una granota molt maca, però com indica el seu nom, era una mica diferent a les seves companyes, ella tenia la pell d’aquell color grogós, mentre que la resta es diferenciaven en la diversitat de verds que posseïen. Ella sempre estava alegre i disposada a divertir-se. I tenia en el Roc el seu company ideal de jocs, amb ell sempre s’ho passava d’allò més bé. I la Pedreta era la seva millor amiga, la seva confident.

Així passaven les tardes, una darrera l’altra, en aquella bassa. Però aquella tarda canviaria la vida de la Grogueta. Una tempesta mai vista fins aleshores, va sacsejar la tranquil•litat d’aquella bassa. Per sort en la seva comunitat no va desaparèixer ningú, ni varen rebre majors desperfectes que algunes branques i branquetes fora de lloc i tot enfangat, però en altres comunitats no havien tingut tanta sort. La Grogueta es va passar diversos dies col•laborant amb les diferents comunitats per tal d’ajudar en les tasques de reconstrucció de la bassa i mirant de curar les ferides d’aquelles granotes que havien patit algun cop durant la tempesta, ja que aquesta va deixar caure tota mena d’objectes.

La veritat és que mentre feia les seves tasques de reconstrucció i curació, havia sentit repetidament un rumor força estrany. Un rumor que deia que la gran tempesta havia deixat caure un grupet estrany de granotes, vingudes de molt lluny, segons elles mateixes explicaven. Aquella nit la Grogueta no va poder dormir, estava una mica neguitosa i inquieta, va sortir a donar un passeig en la claror de la lluna, tot voltant la bassa, de sobte, es va notar força cansada i es va parar, es va seure i va contemplar el gran estany que es veia a la llunyania, pensant en aquelles granotes desconegudes vingudes de terres llunyanes, a les que encara no coneixia, però que ja la intrigaven.

El sol va començar a sortir i la Grogueta, va veure una ombra projectada des del seu darrera, això la va sobresaltar, i va fer un gir ràpid i àgil separant-se de l’ombra descoberta. El propietari d’aquella ombra, es va aixecar precipitadament i excusant-se per si havia espantat la Grogueta, aquesta mig atemorida va preguntar que què hi feia allà...

- Perdona, quan he arribat he vist una imatge encantadora, tu ... quieta i gaudint d’un sol que despuntava, acurrucada i mig adormida, i no m’he atrevit a molestar-te, he preferit observar-te i aprofitar aquesta tranquil•litat per descansar.
- Per descansar?
- Sí, la tempesta ens ha portat de ben lluny, ara estem cansats i desorientats.
- Així els rumors eren certs!
- Si els rumors parlaven de unes granotes caigudes del cel, sí eren certs, però no et pensis, no som pas déus.

I la Grogueta va començar a riure de forma escandalosa, tant, que fins i tot l’estrany no va poder contenir-se i es va apuntar a aquella festa sonora de somriures i llàgrimes, que donava el bon dia al sol que despuntava ja força alt.

De sobte un silenci. Mirades de satisfacció i curiositat.

- Hola, sóc en Blauet i vinc de força lluny, però la veritat és que ara no sabria ben bé d’on, de fet en la nostra terra no paràvem mai quiets, sempre empreníem algun viatge, però cap com aquest, sempre seguíem per la vorera propera a l’aigua.
- Hola Blauet, jo sóc la Grogueta, suposo que tu i els teus amics veniu d’algun lloc semblant a aquell estany d’allà ... -- va dir la Grogueta senyalant l’horitzó pler d’aigua. --
- Doncs sí, suposo que sí. Però la veritat, és que aquest és molt més bonic. Hi has anat mai d’excursió?

La Grogueta va abaixar el cap mig vergonyosa i negant amb el cap, haver emprés una aventura com aquella.

- Doncs estigues tranquil•la Grogueta jo et portaré d’excursió -- va dir el Blauet tot emocionat. --

Aquesta reacció va provocar en la groguenca granoteta un assentiment de cap molt i molt tímid, gaire bé molt vergonyós.

Van passar un parell de dies preparant el viatge, i acomiadant-se dels seus amics. La Pedreta i el Roc, no ho entenien i estaven quasi enfadats. Creien que el viatge era una bogeria, i a més, amb aquell desconegut? Quin bé li podria fer allò? ...li deien, però per sort la Ballarina, una altra de les amigues de la Grogueta, que estava sempre saltant i ballant per la bassa, d’aquí el seu nom, li va dir, que hi anés sense por, que segur que seria una gran aventura de la qual no se’m penediria mai, que si a ella li proposessin també ho faria. Per la seva banda en blauet també es va acomiadar dels seus amics, que van dir que ells es quedarien una temporada en aquella bassa tant acollidora.

Així la Grogueta i el Blauet es van posar en marxa. Saltant l’un al costat de l’altre fins allunyar-se a les proximitats de l’estany que es veia a l’horitzó.

FI


Nota: Prefereixo deixar-ho aquí, amb final incert, com els de la vida mateixa, que no sabem mai si seran un punt i seguit o un punt i apart en l’escriptura de la història de la nostra vida. A més, aquests finals, tenen l’avantatge de que el lector l’adequa al seu perfil, imaginant el final que n’espera. Si voleu em podeu dir quin final creieu que vosaltres viuríeu ;)

Fins aviat!!!

1 de desembre del 2007

Prova de vídeo

A veure que tal es veu ;)


Prova de só

Bona nit gent ;)

29 de novembre del 2007

- sense títol -

La Iruna m'ha cedit el títol del seu bloc per posar-lo en aquest poema. Per tant la cosa queda així:

Batecs del temps

El cor batega,
la ment em bull,
les preguntes m’assetgen,
no tenen resposta
i em provoquen insomni.

Insomni maleït,
que no em deixa dormir,
que em fatiga,
que no em deixa pensar
i em provoca més preguntes.

Teu és el cor que batega,
teva és la meva ment,
teus són els seus pensaments,
teves són les respostes,
respostes captives del temps.

Un temps que no cura,
perquè no passa,
perquè tot segueix igual,
temps plens de silencis,
silencis que omplen els meus neguits.

Neguits volubles,
que desitgen desaparèixer,
tenen ganes de tornar a dormir,
de retornar-me el batec del meu cor
i normalitzar-ne les seves pulsacions.

…una sola paraula teva, em salvaria del neguit constant…

24 de novembre del 2007

Sola

El cos nu. La pell seca. Els cabells llargs. El sofà de pell. Mitja claror. Espelmes cremant. Una llàgrima neix. Jo no hi sóc. Ulls clars. Mel als llavis. Maduixes a la taula. Cava a la copa i música celestial. Al mirall veus un àngel, ...sí ...ets tu. Jo no hi sóc. Arracades daurades i anell de robí. Llençols de seda blanca i coixins vermells. Picardies negres a la cadira i foc a la ment. La finestra oberta i l’aire juga amb les cortines. Jo no hi sóc. La llàgrima s’escola galta avall. Entra una brisa fresca. T’agafa fred. La pell de gallina. T’incorpores. Jo no hi sóc. La llàgrima deixa el coll per enfilar-se al pit. La mirada perduda i la ment en blanc. Tanques els ulls. La son et crida. I els somnis t’esperen. La mitjanit és a la cantonada. La llàgrima reposa uns instants en el teu mugró, per saltar cap a la panxeta llisa i suau. Jo no hi sóc. Et deixes caure. El matalàs és tou, esmorteeix la teva caiguda. Just en el moment en què la llàgrima es perd entre les teves cames. Una escalfor recorre el teu cos sencer. La llàgrima ha arribat al seu final ...i jo no hi sóc. Tapa’t que no et refredis. Dorm tranquil•la. No ploris. Tornaré.

Reeditat per afegir aquesta cançó, seguint els consells de Sense nom, que creu que el relat guanya si el llegeixes escoltant música.

22 de novembre del 2007

Final per el relat RC: Pintures rupestres by Iruna.

Primer de tot, vull deixar clar, que el teu relat sense final, Iruna, és genial. Però ja que proposes un joc, i jo sóc bastant juganer, m'he anima't a participar.

Relat Original

- Marta, tinc por.
- Calla burro!! Mira que ets ploramiques eh!? Jo ja t'he avisat... no haver-me acompanyat sinó...
- Marta....
- Què?!
- Em pots agafar?
- Buf! Quina murga... val, vine aquí... però calla ja!
- Ai!!
- I ara què passa?
- Alguna cosa m'ha tocat el braç!!!!
- Però si sóc jo poca-solta!!
- Ostres, quin espant! No m'ho tornis a fer això, ja saps que la foscor no m'agrada gens.
- Marc... però si porto una llanterna...
- És igual, però no hi veig bé... fa molt poca llum.
- És que aquesta és la gràcia, que hi hagi misteri... però tu ho estàs espatllant tot.
- Marta...
- Què vols....
- Què és allò?
- El què?
- Allò d'allà...
- No ho sé... a veure...
- I aquest soroll?
- Quin soroll?
- No em diguis que no l'has... Ai!!! Un altre cop...
- Jo no sento res... i allò d'allà semblen unes figures... acostem-nos-hi.
- Això!!! I una merda, jo me'n vull anar...
- No siguis esgarria truites!
- Marta... tinc por, sento una olor estranya.
- Em sembla que t'estàs suggestionant massa. Sí, mira... ostres, són pintures a la paret... com aquelles dels cavernícoles!
- Cavernícoles... aquí?
- Ha,ha,ha... caram, com ressona aquesta cova no?
- Marta.... això no m'agrada.
- Buf! I cap aquí fa més fred... ens devem acostar a una sala més gran, es nota com.... corrent d'aire? Devia ser això el soroll que has sentit. Les pintures segueixen per aquí... anem!
- Ostres Marta, si us plau!!! Jo no vull seguir... això em fa mala espina.
- Doncs torna, jo segueixo endavant.
- Com vols que torni sol? Que t'has begut l'enteniment?
- Ai no, que ets un cagat... me n'oblidava.
- No creus que t'estàs passant ja?
- Mira, ja n'estic farta...
- I a on vas ara? Ei, espera'm!! No em deixis sol... Marta?
-
- Marta!!!
-
- Merda, on ets? Joder... que no veig res, quin fred..
-
- Va... Marta... ho sento, et prometo que no em tornaré a queixar... però torna!
-
- Marta, ja no fa gràcia eh!?... Ai!!... ets ... tu?
-
- Ostia!! Però què collo... què és això?! Marta... Martaaa!!!!!

Autora: Iruna.

La meva proposta de final. Va per tu!!! ;P

- Y PORQUE NO TE CALLAS !!! (toc d'humor contemporani, el podeu substituir per qualsevol frase més enginyosa i més adient jeje)
- Joder!!!! Marta quin espant!!! vols deixar de jugar!!!
- Caganer!
- Quin ensurt m'has donat noia. Què feies?
- He anat a buscar l'altra llanterna per tu, sòmines!!
- Gràcies! Tu sempre tant delicada. Bufona!!
- Marc... et vols quedar sol?
- No, no ...no...
- Doncs deixar de burxar...
- Perdona...
- Estar bé, ...va encén-la i anem.
- Però es pot saber on anem exactament.
- Tu calla i segueix-me...
- Aquestes pintures no tenen fi.
- El que no té fi és la meva paciència aaaiiixxx!!!
- D'acord ja callo...
- Ja era hora!!!
- Bufff!
- Mmm!
-
-
-
-
- Marta!?
- Queeeè?
- Res.
- Millor.
- Burra!
- Poruc!
-
-
-
-
- Marta... Martaaa!!!!

Havia pensat deixar-ho aquí, però segur que em mataríeu, per deixar-vos amb l'intriga un altre cop, i per poc original, així que li posaré el final.

- Joder!!!! Que pesat!!!!
- Què és aquest soroll, Marta?
- La meva escopeta...
- Què?
- El que has sentit...
- Ostia, Marta!! Què fas amb això?
- Endevina-ho....
- Nooooo.....
-
- Aaaahhhhh!!!
- Crac!! Plic!!! Buuummmm!!!
- Aaaahhhhhggg!!! ...uuhhgg!! uuhhgg!! cloc!!
- Marc ...Maaaarc?
-
-
-
- Joder, Marc!! Ets un artista!! Això si que és una pintura!!
-
- Ha quedat perfecte, el millor final per la pintura d'una cacera. Sang i més sang... Marc ets un geni !!!
-
- Llàstima que ja no puguis veure la teva obra mestra, Marc. De fet la fama, bé després de la mort, ...i la teva serà immensa!!!
-
-
FI

Potser una mica macabra, però inesperat i divertit no? ;P

Silencis.

...SILENCI pau SILENCI foscor SILENCI tranquil•litat SILENCI incòmode SILENCI serenitat SILENCI terror SILENCI conformitat SILENCI por SILENCI meditació SILENCI mort SILENCI pensament SILENCI fi SILENCI mirades SILENCI pausa SILENCI intriga SILENCI dubte SILENCI somnis SILENCI mentida SILENCI esperat SILENCI forçat SILENCI desitjat SILENCI trencat SILENCI confiança SILENCI nit SILENCI tendresa SILENCI rebuig SILENCI llàgrima SILENCI malestar SILENCI gratitud SILENCI desconfiança SILENCI espelma SILENCI solitud SILENCI blancor SILENCI negror SILENCI descansar SILENCI repressió SILENCI respecte SILENCI avorriment SILENCI harmonia SILENCI captivitat SILENCI llibertat SILENCI claustrofòbia SILENCI desert SILENCI mar SILENCI angoixa SILENCI relaxació SILENCI cansament SILENCI complicitat SILENCI ... SILENCI ...i més SILENCI.

19 de novembre del 2007

Relats conjunts



Pintures rupestres

Feia dies que havien començat l’excursió, tot i saber que anaven en la bona direcció, els aparells electrònics i els plànols així ho indicaven, els semblava que s’havien perdut. El camí de Santiago en aquestes èpoques de l’any està plegat de gent per tot arreu. Però ja feia un dia i mig que no veien a ningú.

Després de caminar unes quantes hores més després de dinar, es van trobar una cova força curiosa, però de moment no es van atrevir a entrar.

- Aviat es farà fosc i pel que sembla estem perduts i no trobarem pas el refugi avui - va dir en Jordi.
- Em sembla que tens raó - va contestar l’Anna.
- Tot i que no em fa cap gràcia, no sabem que podem trobar dins la cova, serà el millor refugi que trobarem avui - va comentar l’Ignasi.
- Doncs apa anem - va fer l’Alba entrant cap a la cova.

La curiositat era una de les debilitats de l’Alba, així que va entrar amb la seva llanterna cova endins. La resta de la colla la va seguir, més per por de quedar-se sols a fora que per convicció de que fos el més correcte. Així que en Jordi i l’Alba eren la parella que encapçalava l’expedició, seguits de molt a prop per l’Anna i l’Ignasi. Al final d’aquella entrada llarga, estreta i ben fosca, al cap d’uns metres es va obrir el que semblava una habitació força gran.

Van deixar les motxilles, mentrestant les noies preparaven la zona on dormirien, els nois van anar a buscar algunes branques per fer un bon foc. Així que van apilar unes roques fent un cercle, i llavors van col•locar-hi les branques dins.

Quan les flames eren ja força altes, l’Ignasi es va adonar que hi havia quelcom al fons de la cova. Tots van quedar meravellats, era una pintura antiga excel•lent, un descobriment únic. Es van aixecar i es van aproximar a la pintura que decorava la paret. Estaven bocabadats.

L’Ignasi va allargar la seva mà, la va fregar per la pintura, per intentar treure una mica de pols per veure-la millor, quan de sobte, una mena de fum o boira rogenca va omplir la cova. Minuts després es va anar esvaint, i es va adonar que estava sol a la cova. Va començar a caminar cap a fora la cova, imaginant que els seus companys havien fugit espantats, i a mesura que s’aproximava a la sortida, sentia un xivarri més fort.

Va treure el cap i es va adonar que estava en mig d’una cacera, gent com la que hi havia a la pintura estava corrent amunt i avall seguint un brau de grans dimensions, i una mena de cérvol més alt que un cavall, quan va aparèixer un nen cridant quelcom incomprensible per ell. El noi li va donar una mena de destral prehistòrica i va fugir corrents. En aquell instant el brau es va parar, es va girar i es va acostar amb la fúria reflexada en la mirada, com si s’hagués adonat que un estrany havia aparegut en un temps que no era el seu, l’Ignasi va quedar paralitzat, no es podia moure. Era el seu final.

L’Alba estava plorant al seu costat, ell estava estirat i rodejat pels seus companys, llavors l’Ignasi va preguntar que on era el brau, en Jordi li va dir que quin brau, que només era una pintura, sorprès i confós, es va incorporar i va explicar la seva petita aventura, i l’últim que recordava era que havia colpejat unes de les banyes del brau produint un gran xoc, d’on van saltar un munt d’espurnes, els seus companys el van mirar amb cara de preocupació i de ... aquest noi estar boig!!! ... llavors l’Ignasi va aixecar la mà i els va mostrar aquells mena de destral prehistòrica... què havia sigut allò un viatge en el temps? una broma dels companys? un relat de ficció?

... o un escrit de relats conjunts? ;P

Fi

28 d’octubre del 2007

Pressions.

La tarda passava lentament. Assegut davant del seu ordinador portàtil, no parava d'escriure. Semblava que no s'acabessin les idees, tot fluïa. Feia 3 anys que tenia al seu editor dels nervis, no havia escrit res que fos, ni mínimanent decent en molt de temps. L'Eduard era una persona força interessant. Sortia al carrer a passejar sol, a observar la gent. Esperava hores en un cafè escoltant les peripècies dels estranys que el rodejaven. Es nodria de les histories del seu voltant, per donar ales a la seva imaginació. D'aquí, que les seves dues primeres novel·les fossin uns èxits rotunds. Tant en qualitat com en nombre de vendes. L'editor per aquells temps estava increïblement satisfet. Per això ara li exigia una novel·la que fos del mateix nivell que les anteriors. Ja que els petits llibres escrits des de llavors, no tenien valor comercial. Tot i que sempre havia conservat el seu valor literari. En aquest aspecte mai hi feia rebaixes.

Tres dies abans, l'Eduard estava al zoològic municipal, dret, davant de la gàbia dels jaguars veient com es barallaven, o jugaven, la veritat és que no té importància, el que era important de debò, és la lliçó que en va treure aquell dia. Va descobrir que fessin el que fessin ho feien en llibertat, per que volien, no els feia res estar presos. La presó només els limitava l'espai, no limitava la seva voluntat, només ells eren capaços de decidir.

I així va ser, com l'Eduard va decidir escriure. Tres dies després, aquella tarda de finals de la tardor, on el fred ja gelava els dits, va tornar l'escriptor que portava dins. Va decidir escriure, no només això si no que va decidir escriure la millor novel·la que ell podria donar al món, amb tot allò que portava dins.Així que es va posar a escriure, els seus dits es van anar calentant, així com també ho feien les seves idees.

La seva presó, l'havia creat el seu editor. La seva gàbia era la comercialitat de la seva novel·la. Però la llibertat la tenia ell. Només era ell el que escrivia, així que ell decidia el que seria la seva novel·la. Així que va escriure el que realment tenia ganes d'escriure. Si la novel·la era bona es vendria com a xurros. Així que es va posar a escriure sense pensar en res més. No va donar mai cap pista al seu editor li va dir que tindria la seva novel·la en quatre mesos, però que no li deixaria llegir ni un esborrany fins que estigués acabada. L'editor de l'Eduard no va tenir més remei que acceptar les seves condicions, de fet no hi tenia res a perdre. Així que va confiar en ell.

El primer dia de primavera, va trucar al seu editor i li va proposar una reunió. Allà li va dir que abans de fer-la editar. Volia fer un event especial, quelcom no fet fins llavors, i que això li demostraria lla qualitat de la novel·la, si aquella nit no funcionava, no perdria diners editant una novel·la inútil. Després de hores i hores de discussió i sense tenir-ho molt clar l'editor va acceptar, la possibilitat de que funcionés era molt atraient. I si funcionava les vendes estarien més que assegurades. Fins hi tot abans de publicar-la.

Així va ser com l'editor va preparar el gran show. Una presentació especial, una lectura en públic, un esdeveniment únic. Durant hores, diferents lectors van llegir la novel·la davant de tots els espectadors del gran teatre de la ciutat. Un teatre pler a vessar, i que no es va buidar en totes les hores que va durar. El gran càtering va ajudar a gaudir-ne més. La novel·la va ser un èxit rotund, el públic estava d'en peu, aplaudint, tot una teatre aclamant l'Eduard. Llavors li van donar el micro perquè digués algunes paraules. Ell es va acostar al centre de l'escenari, va agafar el manuscrit de la seva novel·la i el va cremar, l'únic exemplar que existia. No n'havia fet còpies, i havia esborrat qualsevol rastre en el seu ordinador. L'editor es va posar a cridar desesperat. Havia escoltat la millor novel·la de la seva vida. I ara eren només cendres. Cendres d'or, que mai podrà publicar. Una bala va sortir del fons de la sala, i va acabar amb la vida de l'Eduard.

No es va trobar mai l'assassí, no es va publicar mai la novel·la, però ell va escriure el que havia d'escriure i la gent que va omplir aquella nit el teatre, es va sentir única i afortunada. Tot menys l'editor que va perdre la oportunitat de fer-se d'or.

Després d'un any d'investigacions, l'editor va deixar de ser el sospitós principal de la policia, que va donar el cas tancat, però sense resolució. Dos anys després l'editor es va fet ric amb la biografia de l'escriptor, l'escriptor Eduard, que va escriure una novel·la per llegir-la només un cop.

A partir de llavors, es va posar de moda en molts cafès de la ciutat, de llegir escrits i després cremar-los, com una especie de memorial al gran escriptor.

FI

19 d’octubre del 2007

Qui sóc ?



Qui sóc? Em desperto en una habitació fosca, centenars com jo dormen amb mi. Sóc una més, totes encaixades en les nostres fustes de dormir. Sota la aparent semblança, tenim les nostres diferencies. Colors i olors ens etiqueten. Reduint les coincidències. Però tot i així, no sóc única.

Qui sóc? Estic en venta? De tant en tant m'observen, m'agafen per acostar-se i olorar-me. Alguns més impertinents fins hi tot em sacsegen. Com si m'estiguessin avaluant. Tot aquest ritual em mareja. Jo necessito, tranquil•litat, repòs. La majoria són tant mal educats que no paren de preguntar-me l'edat. Què cony els importa a ells!

Qui sóc? Tant important és el meu origen? Tafaners! Si total jo sóc de camp de tota la vida. No estic còmode en aquesta nau amuntegada amb totes les altres, tant juntes que no podem ni respirar. A més aquesta barreja d'olors, algunes sembla que faci anys que no es netegen, totes plenes de pols.

Qui sóc? Tant ben perfumada, sempre disposada anar a gales, dinars o sopars. Sempre estic de festa. I no només això, sóc l'ànima de la festa. Amb mi la gent no pare de riure. Pel meu gust, alguns es passen de tant que riuen, després marxen cap al lavabo avergonyits del seu comportament.

Qui sóc? Estic indignada, avui un home ha demanat el meu preu. Què s'ha pensat. Jo no estic en venta. Jo no sóc d'aquestes. Jo només vaig a sopar en taules de bons restaurants o de gent adinerada. Jo tinc el meu 'Caché'. Però va i el meu pare li diu que són 150€.

Que són 150€? Ara ja sé qui sóc, sóc una ampolla de vi de les bones. Bufff això si que és sort... podria ser un cartró de Don Simón.

16 d’octubre del 2007

Relats conjunts

Aquesta és la meva primera proposta a relats conjunts, encara no sé com funciona exactament, i espero que no sigui la primera i última vegada.

THE SON OF MAN René Magritte 1964


L'assassí de la poma.

Tretze morts. Tretze assassinats. Tretze misteris. Tretze casos policíacs sense resoldre. Tretze fotografies. Totes iguals. Un home ben vestit. Una poma verda que li tapa la cara. Tretze morts en tretze dies. Una mort per dia. Una ciutat escandalitzada, on el pànic és el rei. Tretze dies més i no hi hagut cap nova mort. Els serveis secrets i la policia científica, estan desbordats. La situació els supera. No hi ha cap fissura. Semblen assassinats perfectes. Aquells que s'haurien de fer sense presses, sense escrúpols, sense pors, sense sentiments, o més ben dit, amb molts mals sentiments, sentiments profunds d'odi, ganes incontrolables de venjança... en fi, sentiments inexplicables per a les bones persones.

Són les quatre de la tarda, tot el departament de la policia esta nerviós, intranquil, insegur. És el tretzè dia. I sembla clau que el número tretze i la poma verda són les peces principals per resoldre la investigació d'aquesta sèrie d'assassinats. Cap pista. Cap intuïció. Res per on començar a treballar. Tot és desesperació. Ofuscació. Ràbia. L'ambient és francament tens. Això tampoc ajuda a un bon entorn de treball. La crispació creix amb el pas de les hores. I les hores passen volant. Així com volen les esperances de trobar l'assassí.

L'enigma segueix obert tota la tarda. Centenars de trucades, de gent alarmada, de pistes falses. Un caos. Són les set de la tarda. Tothom espera una trucada alertant d'un nou succés. D'un nou assassinat. D'una nova desgràcia per la ciutat del terror, com l'anomenen els pobles i ciutats veïns. L'oficina és un estrès constant. Agents amunt i avall. Divagacions i teories per donar i per vendre. Cadascuna d'elles ben estudiada per absurda que sembli. No es pot descartar cap possibilitat sense investigar-la. Els ordinadors treuen fum. Els llibres omplen les taules. Els mapes i fotografies tapen les parets i els vidres. Mai hi havia hagut un desplegament de mitjans com aquesta vegada.

La noia nova. L'agent que ha rebut el títol d'inspector més recentment. S'aixeca de la cadira d'una revolada, sorpresa, emocionada i callada. Ningú la mira. El garbuix de la sala, ha emmudit la seva reacció. Passen uns segons eterns, en què el seu cap no para de pensar i de donar voltes. De sobte el seu company de promoció, i etern aspirant a inspector, s'adona de que passa alguna cosa. Nerviós, interroga a la seva companya. Quan s'adonen que potser han descobert l'endevinalla i l'amagatall de l'assassí de la poma, s'acosten ràpidament al despatx del inspector en cap. Porten un grapat de fotografies, un plànol de la ciutat i un número de telèfon. El Cap de la policia els fa entrar i tanca la porta. Aquest gest és advertit per tots que es paralitzen en sec i no paren d'observar a través del vidre. Fins que aquest és tapat per una persiana que baixa fins a deixar els companys sense visibilitat.

Mitja hora després la policia es mobilitza. Tot sembla aclarit. Només fa falta executar un pla de detenció correctament. Que no és cosa fàcil. Però per fi un camí a seguir. A tot això, el rellotge del campanar toca les 10 de la nit. Les campanes de l'església veïna es confonen amb les sirenes de desenes de cotxes de policia, furgons blindats i ambulàncies preventives. La ciutat es desperta en una nit freda i fosca, però del tot normal, en aquesta època de l'any.

Anteriorment en el despatx. La nova inspectora explicava les seves deduccions mentre els dos homes l’escoltaven atentament. Examinant totes les conjectures. El plànol de la ciutat d’un centenar d’anys enrera mostrava un parc que es deia ‘Les tretze pomes’. Ara només hi figurava un carrer anomenat col•loquialment com el carrer dels modistes, tot i que ara ja no en quedava cap, però antigament era un carrer d’artesans de la roba. Les fotografies dels tretze cadàvers, fotografies aparentment inconnexes, mostraven totes un número de telèfon, sempre el mateix. Primer en un cartell de venda d’una casa. El següent en els cartells de presentació d’un circ. I així totes elles mostraven el número, en un cartell d’un autocar, d’un cinema... La computadora ja estava cercant el número, i el resultat va ser la direcció d’un centre de fotografia. El centre ‘La poma verda’, i justament en el carrer i ubicació del parc anteriorment esmentat. La porta del despatx es va obrir. Tothom es va moure a les indicacions del ‘Capo’ de la policia.

Ja són les onze, quan s’aproximen al lloc en qüestió. Passa gairebé una hora sense resultats en la cerca dins al local. El company de la inspectora s’adona, que el que semblava una porta d’armari, no ho era. Si no que era una porta falsa que conduïa al forat d’un pati interior.

Cas tancat. Es troba al home ben vestit de les fotografies en un pomer, al mig del pati, on pengen tretze pomes verdes i també hi penja ell d'una soga. No es mou. No respira. És mort. Ben mort. La cara morada ho confirma. El forense en dona validesa per poder prosseguir amb la paperassa. Al terra un maletí obert, amb fotografies on surt ell realitzant cadascun dels assassinats, l’incriminen definitivament. Al costat una poma podrida. Són les dotze de la nit. El dia s'ha acabat i amb ell la terrorífica investigació. Un cas difícil, una resolució brillant. La carrera d’un criminal acaba i la carrera d’una inspectora comença.

Després d’uns dies de gran confusió, la ciutat torna a la normalitat. La gent ja no recorda la por, l’angoixa i el pànic. Els nens tornen a jugar al carrer, sota la mirada de tranquil•litat dels pares. Els parcs infantils s’omplen de nens, gossos i avis. Tot torna al seu lloc. La ciutat bull de nou, l’activitat s’accentua. El departament de policia torna a estar buit. I les trucades recuperen el to de la serenitat. Ja ningú sembla recordar res.

Cas resolt. Tretze dies després, una carta arriba a la comissaria. Una carta dirigida al inspector en cap. En el seu interior, una fotografia. La fotografia d'un home ben vestit, amb una poma que li tapa la cara...

Fi.

14 d’octubre del 2007

Gaudir dels moments.

Assegut a les roques de l’espigó mirant la immensitat del mar. La immensitat de blaus crespats d’ones blanques. Les ondulacions constants de l’aigua dels meus peus fins a l’horitzó. La calma s’apodera de tot allò que m’envolta, tot es transforma per inundar-me d’una pau interior. La tranquil•litat regna durant uns minuts. Tot s’atura.

Després tot segueix on era.

9 d’octubre del 2007

Bessons


Avui no hi ha paraules, només una imatge tribut als bessons, un col·lectiu propens a fer entremaliadures. I quin millor exemple que la parella més temuda de totes, Zipi i Zape, i segurament i malauradament tots nosaltres hem patit alguna vegada una parella d'imitadors de mal gust. Només ens queda resar i mirar d'educar el millor possible als bessons nounats. Ja que sempre és un plaer veure les meravelles de la semblança d'aquests nadons, que ens prodiga la naturalesa.

Tot i que, ja sabeu el que diuen: Raising twins is an extrem sport!

Així que mares i pares de bessons, ànims i sort, ja que com ve a dir la frase anterior, la criança de bessons és un esport de risc! No desespereu... jeje

Apa! fins a la pròxima!

7 d’octubre del 2007

El nacimiento de la luz VI

LA CRISTALIZACIÓN

Llegaron en pleno amanecer, los soles todavía no se veían, pero ya despuntaba su color amarillento aclarando la las llanuras de Avalón. Gwen ya estaba despierta, pero muy aturdida. Dirk ayudó a su Jenny a salir del transporte y la llevó hacía l’entrada de la Iglesia, allí llamaron varias veces esperando la salida del doctor.

Derry abrió la puerta clamando tranquilidad, que era ese escándalo?, no hubo terminado la frase, cuando se dio cuenta de la situación y los hizo pasar rápidamente. Walter, el robot, se encargó de todo, de las heridas de la pequeña alumna, del desayuno e incluso alguna otra orden que le había dado el profesor.

Gwen empezaba a mejorar a medida que avanzaba el día. A pesar de todo lo ocurrido la emoción le invadía todo el cuerpo cada vez que pensaba en ello. Ahora sabía que su elección de ser ecóloga era la correcta, le gustaba aquello e iba a vivirlo a fondo. Tan pausadamente como pudo fue contando toda la historia a Derrick. Sin dejarse ningún detalle, todo era importante, cualquiera de las pequeñeces era digna de ser contada.

Al cabo de un rato Dirk sacó el frasco donde había guardado a la mariposa. Entonces su Jenny se sobresaltó al ver que el animal no se movía. Le pareció que estaba muerto. Y así lo confirmó Derry. Pero este aclaró que no era una muerte del todo, sino que había empezado la mutación, su proceso de cristalización, y que eso se debía al contacto con el agua del pequeño lago del monte que acababan de regresar.

Gwen estaba un poco decepcionada, o más bien afligida por la muerte del insecto, pero muy interesada y fascinada por el procesa que estaba teniendo lugar delante de su atenta mirada.

El Doctor Derrick les aconsejó que se fueran a sus residencias a dormir un poco, y él controlaría toda la evolución, ya que esta duraba dos días y sólo había pasado casi uno, así que acordaron verse el día siguiente por la tarde. Entonces Gwen y Dirk se fueron a sus respectivas estancias estudiantiles a descansar del fantástico y agotador viaje, toda una aventura como calificó su querida Jenny.

La tarde del día siguiente se presentaron en casa del profesor, muy intrigados y antes de tiempo. Tenían unas ganas enormes de ver al insecto. Derrick les mostró el envase dónde estava la cristalina. Pero ahí no había ningún animal, sólo una hermosa joya del tamanyo de un pedrusco, era una joya preciosa Gwen se quedó muda, cuando de repente Dirk abrió el frasco, sacó la brillante piedra y se la entregó a su Jenny diciéndole que algún día serviría de recipiente de una joya susurrante, de su joya susurrante, la que contendría sus promesas de amor eterno. A Gwen le saltó un lágrima y se abrazó carinyosamente a Dirk. Después este besó a su Jenny tiernamente, como Lancelot haría con su Ginebra. Derry se esfumó silenciosamente dejando que la pareja disfrutará de su momento, de sus caricias y sus besos, en definitiva gozando del amor que se daban.

El tiempo y el destino serán los encargados de susurrar el futuro de la joya.

Fi.

El nacimiento de la luz V

LA LUCHA

La puerta de los deseos daba paso a un inmenso y espeso bosque, en el medio del cual deberían encontrar un pequeñito lago dónde encontrar la sede de las codiciadas mariposas. La parejita se adentró en el él con mucha ilusión, estaban cerca de del final de su hasta ahora emocionantísimo viaje, y todavía no sabían lo que se iban a encontrar.

Empezaba a oscurecer, la tarde ya caía, y en el espesor del bosque las sombras ya habían devorado por completo los claros de luz. Pero a partir de ahí, ya vieron que la distancia entre los árboles se ensanchaba, y volvían a tener un poco más de luminosidad en el camino. Dirk con la cabeza baja y bastante cansado, estaba pensando en que ya estaba un poco harto de esa excursión, cuando de repente Gwen salió corriendo y muy alterada, rompiendo así el trance en que se encontraba su enamorado. Fue entonces cuando t’Larien se paro y quedo paralizado y alucinado del paraíso que acababan de encontrar.

Era un lago pequeño, con una pequeña cascada que salía de las rocas del enorme monte Hryad, así se veía desde los pies de la gran rocosa roja. Los contrastes entre los verdes de los matojos, los rojos de las rocas y los azules cristalinos del agua, hacían de todo ello una visión espectacular. Entonces se dieron cuenta de los centenares de insectos que volaban las aguas, con las alas de colores, aquel espectáculo no tenia precio. Gwen y Dirk se aposentaron en una ladera del lago, acurrucados, descansando a la sombra, bueno lo que ya no era sombra, ya que la luz de los soles, había prácticamente desparecido.

Estuvieron un buen rato contemplando y comentando todo aquello que les rodeaba, con gran fascinación y admiración. Al fin Gwen, sacando su vocación de ecóloga se levantó, sacó su red y estuvo un rato persiguiendo mariposas cristalinas, hasta que cogió una, la que le pareció la más hermosa de todas. Y si le preguntaban, ella podría casi asegurar que era la misma cristalina que les visitó en el Space, así que misión cumplida, pensó la dulce Ginebra.

Mientras Dirk había estado preparando el envase, con agua del precioso estanque, para que se pueda formalizar la cristalización del insecto, tal y como había contado el doctor Derrick. Un envase preparado para permitir la respiración del animal sin que lleguea morir por estar engaviado.

Así fue como los dos jóvenes encerraron la bella mariposa en el envase y se prepararon para irse, aprovechando la noche para viajar tranquilos. Recogieron sus mochillas y entonces Gwen se acercó al agua para poder beber un poco y llenar la cantimplora antes de volver a las residencias.

De repente salió del agua una figura gigantesca, que parecía atacarla. En ese mismo instante salieron un par más de feos individuos de detrás de los arbustos encaminados hacía Dirk. Él cogió las mochillas y corrió hasta ella, se las colocaron a la espalda e intentaron escapar de sus fuertes y temibles atacantes.

Así que sin saberlo en esos momentos, Dirk y Gwen se encontraron con los Wrocks, los guardines del agua cristalizadora, monstruos altos y llenos de piel azulada y carentes de pelo. Monstruos de las grandes leyendas populares de Avalón. Hasta ahora todos creían que eran cuentos y exageraciones, pero allí tenían a tres ejemplares con cara de pocos amigos, y dispuestos a atacarlos.

Gwen se agachó con determinación y cogió una rama del suelo y empezó a blandirla como si de una espada se tratará, en un principio los Wrocks retrocedieron, pero de repente uno de ellos el que parecía más joven, dio una embestida y arrancó la rama de sus manos de un solo golpe, haciendo que esta rebotara en la cabeza de la chica.

Gwen cayó inconsciente.

Y fue entonces cuando Dirk se convirtió por primera vez en Lancelot. Como hará más adelante para retar a Bretan Braith, para poder dar una oportunidad al amor o al nuevo jade-y-plata de Gwen Delvano y Jaan Vikary, fuera de Worlorn, allí donde los nombres no manden sobre los humanos, allí donde uno es, lo que quiere ser. Donde Dirk t’Larien recibirá y asestará una estocada por la libertad. Por la libertad de los mundos, por la libertad de sus habitantes, por la libertad de los fantasmas, por la libertad de las almas, por la libertad de las promesas encerradas en hermosas joyas y lo más importante, una estocada para su nueva libertad. Pero sobretodo una estocada por la libertad de su Ginebra. No importaba el desenlace final, solo la oportunidad de comportase cómo un héroe. Su héroe. El de ella, ya fuera Jenny, Ginebra, o Gwen, se lo debía, se lo debía a sus sentimientos, a sus historias, a su … amor.

Salió el héroe dormido que llevaba dentro y cogió una pequeña piedra, la primera que encontró, y la tiró al gran animal. Sorprendido por su puntería, vio como se desplumaba sin tambaleos. Los otros dos quedaron un momento paralizados, mientras Dirk aprovechó para coger la rama y la lanzó directa a sus oponentes, dándole a la cara de uno de ellos que cayó de rodillas y empezó a rugir y gemir, entonces el tercer Wrock salió corriendo hacía los arbustos. t’Larien cogió a su Jenny y se fue tan rápido como pudo en busca del transporte para volver a casa.

Su Ginebra recobró el conocimiento al llegar al coche espacial, estaba recostada en el asiento del copiloto mientras Dirk guardaba las mochilas en la parte trasera y subió de un salto para arrancar y huir.

Durante la bajada del peligroso monte Hryad, acordaron dirigirse directamente al jardín botánico del viejo Derry. La dolorida Gwen se quedó dormida durante el nocturno viaje de vuelta.

Continuarà...

El nacimiento de la luz IV

EL VIAJE

Y como ya hizo su antecesor pocas horas antes, de repente apareció el amanecer, con mucha fuerza y determinación. La vida empezaba un día más en el lejano Avalón.

Gwen llegó radiante con su nuevo coche estelar, era el primero que tenia, y estaba muy ilusionada para poder enseñárselo a Dirk. Éste quedó alucinado, no era partidario de utilizar esas maquinas para el transporte, pero quedó realmente impresionado. Gwen le abrió la puerta y él entró de un salto. Se acomodó, puso el brazo por encima la puerta y ella arrancó a gran velocidad. Dejando la ondulante cabellera de Dirk a los azotes del viento. Agradable sensación, pensó él, pasando su mano para arreglarse el pelo. Mientras su Jenny sonreía tímidamente por debajo de la nariz, sonreía de aquella situación. Ella arrancó y se dispuso a ir hacía el destino marcado, el desierto de Stayaan.

Fue un agradable paseo. Y pronto estarían en el lugar deseado. El rojizo desierto perdía intensidad con la subida de los soles, así que casi desaparecía su color rojo. Llegarón al monte Hryad cerca del mediodía, bajaron del transporte y se tomaron el pic-nic a la sombra de unos altos árboles, desnudos de hojas, parecían moribundos pero su robusteza denotaba mucha vida. Con el estomago lleno se levantaron para continuar su excursión, y vieron que se acercaba una leve capa de aire, que cogía color y densidad a medida que avanzaba hacia ellos.

De pronto se formó una espesa capa de arena, salida de la nada, en un abrir y cerrar de ojos, se encontraban en una tempestad de viento y arena de grandes dimensiones. Lo que se había planificado como una excursión, se había convertido en una peligrosa aventura. Fue entonces cuando los ojos de Gwen brillaron como más adelante volverán a hacerlo, al más puro estilo del temible Garse Janaceck, todo un Jadehierro, digno de ser un honorable teyn, mostrando determinación y poder, una mirada que Dirk no descubrirá hasta que sea demasiado tarde. El joven t'Larien estaba un poco asustado, aquello le superaba, nunca había servido para solventar satisfactoriamente los contratiempos inesperados y menos uno de esas dimensiones.

Él buscaba a su Jenny desesperado, entre un montón de arena volante, y completamente desorientado, de repente salió la chica aventurera, con paso firme, llevando consigo el extremo de una cuerda. El otro extremo estaba atado al transporte espacial. Ahí fue donde Dirk se dio cuenta que no podía estar más enamorado de su Ginebra, aunque el no estuviera a la altura de un Lancelot. Un sentimiento al que ahora no le daba la mínima importancia, pero ya se encargará el paso del tiempo de recordarselo.

La tormenta pasó en media hora y la señorita Delvano saltó del transporte donde se habían refugiado, y desató la cuerda que los mantenía juntos a ella, Dirk y la nave. Sentía orgullo, un ardor interior que jamás había sentido. Una sensación que no volvería a sentir hasta ser un betheyni por unión de Jade-y-plata.

Una vez acabaron de recoger todo el material que se les había desperdigado, subieron al coche y emprendieron de nuevo la marcha hacía los matorrales de la entrada del bosque que guarnecía los pies del hermoso monte.

Parecía mentira que pudiera haber esa calma después de la gran tempestad, en tiempo en ese lugar oscilaba de manera muy brusca. Aprovecharon ese descanso para hacer un buen tirón de kilómetros. Por fin llegaron a los pies de la rocosa Hryad, a partir de allí ya no les serviría el coche espacial.

Prepararon sus mochilas, cogieron las linternas por si se les hacía de noche, y empezaron a subir las rocas, por suerte, no hacía falta escalar, simplemente tenían que buscar pasos de rocas anchas. En una de esas rocas, Dirk resbaló y estuvo apunto de caer monte abajo. La situación lejos de ser peligrosa, provocó un descanso obligado a cusa de la risa incontrolable de Gwen, él un poco avergonzado e incomodo, ya no sabía como ponerse ni donde esconderse. Pero la escandalosa y contagiosa risa de su Jenny hizo que terminaran los dos por los suelos riéndose sin para un buen rato.

El chillido de un grupo de aves que les paso volando por encima terminó con las carcajadas, y aprovechando ese momento se pusieron de nuevo en camino. Subieron poco más y el terreno ya se volvió llano. Un descanso pensó el cansado t’Larien. Cuando de repente la jovencita Delvano gritó - Mira Dirk !!! - Él levantó la cabeza y divisó a lo lejos una estructura de piedra no muy bien definida, que proyectaba grandes sombras. Los dos sonrieron y avanzaron callados apresurando un poco la marcha.

Al cabo de una media hora larga, llegaron a la puerta de los deseos, a partir de ese monumento, según contó Dirk haber leído en los libros de la biblioteca, se encontraba el paraíso de las cristalinas. Así que con curiosidad y temor empezaron a andar en esa dirección.

Continuarà...

El nacimiento de la luz III

LA BÚSQUEDA

Dirk se levantó pronto. Preparó su desayuno habitual, y fue a darse una ducha. Después devoró rápidamente su comida matutina previamente preparada y se marchó volando a la biblioteca. En Avalón las bibliotecas estudiantiles estaban abiertas siempre, así que no importaba que fuera domingo. Al contrario un día bastante transitado, en lo que a la biblioteca se refiere. La gente aprovechaba el silencio de la biblioteca para realizar mejor sus estudios. Ya que en la ciudad, el murmullo era constante, incluso encerrado en casa era imposible conseguir un silencio total. Ese silencio sólo se conseguía en las bibliotecas, por esta razón siempre estaban muy pobladas.

t’Larien buscaba en la sección de naturaleza, buscaba toda la información que su Jenny le había pedido que investigará. De momento, los frutos que había logrado en tres horas de búsqueda, era tan sólo el nombre de ese insecto, larba-cristalizadora, o más conocida como “La Cristalina”.

Pasaron unas cuantas horas más de búsqueda. Era ya el mediodía y todavía no había encontrado nada más interesante sobre ese curioso insecto, sólo su denominación y su localización de origen, el desierto Stayaan, bastante cerca de dónde ellos residían. Así que Dirk decepcionado y cansado se fue al bar a comer un poco, estaba hambriento.

Por su parte, Gwen terminó sus clases matinales de deporte se duchó y se fue a ver al Dr.Derrick. John Derrick era el profesor más querido de la universidad, por su amabilidad hacia los estudiantes, y gracias a su autodenominada Iglesia. La Iglesia, era el jardín botánico donde el doctor pasaba todas sus horas no lectivas. Allí atendía sin reparos a todos aquellos estudiantes curiosos, o más adelantados. Gwen por supuesto era una de sus alumnas más avanzadas, de las más intrigantes y complacientes. Y ella tenía en el centro botánico su segundo hogar, la casa que echaba de menos. Así se convirtió la jovencita Gwen en el monaguillo del viejo Derry, así conocían en la universidad, el vinculo formado entre el profesor chalado y su alumna preferida.

Gwen entró en la Iglesia buscando al reverendo Derry, así lo llamaba ella amistosamente. Y allí lo vió, a John en su casita de cristal. El doctor estaba en su pequeño invernáculo dentro del centro botánico, trabajando en unas semillas nuevas que le habían llegado de los mundos exteriores de Avalón.

En seguida, vió a su pupila allí, esperándole de pie y salió rápidamente del habitáculo cristalino. El doctor saludó efusivamente a Gwen, como si de su hija se tratara, y se pusieron a hablar de inmediato. Hacía unas semanas que no se veían, debido a las tareas de ella, y se notaba, tenían mucho que contarse. Hablaron de cosas sin importancia un buen rato y luego decidieron ir a la cabaña del profesor a comer juntos. La cabaña que se encontraba justo al final del jardín botánico.

El viejo Derry, era un hombre muy solitario, un hombre culto, de estudio, un hombre independiente, por eso a pesar de su soledad, no quiso ni tener una mujer para las tareas de casa, prefirió un robot. Un robot de ultimísima generación. Un WalterMix 7.2-RT, una serie limitada de cien mil unidades, muy pocas para tanto sistema planetario. Un robot que era capaz de hacer cualquier tarea, y con la ventaja de que si no sabía hacer algo o era una nueva habilidad, sólo tenia que conectarse al centro de control de la Unión Robótica S.A. de la central en Avalón, y por un precio no precisamente módico, se transfería al robot, toda la información, datos, o incluso el nuevo programa, necesario para su actualización a las nuevas habilidades o conocimientos.

Así que llamaron a Walter, que con ese nombre respondía a las ordenes que se le daban, para que les hiciera la comida, mientras ellos se sentaron en la mesa a la espera de recibir un suculento manjar. Entonces volvieron a empezar la conversación, fue en ese instante cuando Gwen empezó a hablar de lo sucedido el día anterior en el Space, en compañía de Dirk.

El doctor escuchaba con mucha atención, todo aquello que relataba su alumna, y lo hacia con leve una sonrisa por debajo de la nariz, ya que conocía perfectamente a ese animal, a ese insecto. Que recuerdos. Que sueños. Nunca se puede olvidar. No se debe olvidar. Felicie seguía viva en su interior. Y en ese instante lo recordó. La deseó de nuevo. Se emocionó como hacía mucho tiempo que no lo hacía.

Hubo una vez en que Derrick no fue solitario, una vez que fue completo, una vez que fue tan feliz como parecía en esos momentos la ingenua de Gwen. Toda aquella historia le recordó el pasado, un pasado que tenia tan olvidado, que parecía no haber existido nunca. Después de quedarse unos segundos desconectado, el profesor mostró una sonrisa melancólica y empezó a contar una historia a la pequeña Gwen. Concretamente su historia, y su relación con la Cristalina, el insecto de tanta admiración. Admiración que sentía la joven Delvano, y admiración que sintió en su día la fallecida Felicie, la mujer del profesor. Su recuerdo trajo a los ojos del doctor una lágrima de felicidad y melancolía. Gwen no dijo nada, sólo escucho lo que Derry quería contar.

La historia empezó en los largos jardines del centro de la ciudad. Un día de amor en primavera, entre árboles y flores de colores vivos, en su máxima floración, colores y olores que hacían de un simple jardín el mejor de los paraísos. En un claro de parque yacían los enamorados, abrazados, el uno con el otro, gozando de la compañía, sólo algún beso era capaz de romper aquella armonía.

Con tanta pasión les pasó el tiempo volando, Felicie se dio cuenta, y se levantó rápidamente, recogió sus cosas, y enderezó su rubia cabellera con un pequeño y brusco ladeo se su cuello. Ese gesto tan característico, tan poderoso y tan atrayente a la vez, volvía loco, al entonces jovencísimo profesor. Pero esa vez hubo una ayuda a tal admiración, y fue la repentina aparición de la cristalina, el bello insecto.

Así fue como Derry tuvo su primer encuentro con el animal que tenia fascinada a su alumna. El doctor contó a Gwen todo lo que sabía sobre el animal. Y esta quedó satisfecha. Después de su comida con el profesor y las historias de sobremesa, se fue a la residencia, pasando por el parque del campus. Lo hacía a menudo cuando necesitaba pensar o meditar alguna cosa. Esta vez se detuvo a la sombra de un gran árbol, ahí sentada y mirando al horizonte con la mirada perdida, Gwen se encontró de nuevo con el insecto.

Fue un instante, como una aparición, como un sueño, pero esta vez la jovencita sabía que lo volvería a ver una y otra vez hasta que el insecto completará su cristalización, el fin y el motivo de la vida de la bonita mariposa. Así se lo había contado Derrick.

Como cada noche, las residencias de los dos estudiantes se unían mediante una llamada. Esta vez llamó Gwen, estaba excitada por todo lo ocurrido, y tenía unas ganas infinitas de contárselo a Dirk. Como era costumbre los dos se encontraban en la cama. Cada uno en la suya. Colgados al teléfono y hablándose durante casi una hora. Un ritual que les encantaba.

Gwen yacía toda comprimida, en posición fetal, y bien acurrucada contra la almohada, dejando el teléfono encima de su oreja, para poder jugar con las puntas de la sabana mientras hablaba. Dirk, por su parte, estaba acostado boca arriba, con una mano debajo la cabeza y la otra sosteniendo el teléfono, observando las estrellas de su nuevo reflector estelar, que hacía un mes que se había comprado. Un aparato que reflejaba en la pared del techo, todas las constelaciones que tenia cargadas en su memoria, pudiendo escoger la vista nocturna, la más espectacular que se desease, sólo había que cargarla en el modulo de encendido y listo. Esa noche escogió una vista oscura, con pocas estrellas, pero con una de bien iluminada, su brillo alegraba la vista solo de observarla.

Ella le contó la historia del profesor y la particularidad de este insecto. Él sorprendido de que la cristalina pudiera estar relacionada con leyendas de amor, le contó las propiedades físicas que hacían que el animal pudiera cristalizar. Información que por fin pudo encontrar después de remover la biblioteca entera durante toda la tarde.

También contó a Gwen, que había encontrado un libro, que hablaba de un sitio donde, se suponía que las mariposas iban, para poder interaccionar con el líquido que les permitía al cabo de dos días de su contacto, empezar el proceso de cristalización.

El buen doctor, también les contó que el cristal que se obtendría de esa cristalización, era el que se usaba para hacer las joyas susurrantes. Aquellas joyas que contenían las promesas y los deseos de los enamorados, y que creaban una conexión eterna entre los dos individuos que la forjaban.

Fascinados Dirk y Gwen acordaron ir en búsqueda de ese lugar, donde recogieran algún insecto, para poder tener un cristal en caso de querer en un futuro una joya susurrante.

Cuando finalmente se pusieron de acuerdo para la salida del día siguiente, ella le pidió tiernamente que lo hiciera. Hubo un pequeño silencio y luego se oyó un ruido, eran las hojas al pasar, hasta llegar al punto exacto. Ahí Dirk suspiró y empezó a leer. Era costumbre entre ellos que al despedirse de su conversación nocturna, él le leyera un poema. Las letras se juntaban, y las frases cogían ritmo, y así párrafo tras párrafo se formaba la melodía de una nana perfecta. Así terminaban los días, para dar paso a las noches de sueño. Se despidieron dulcemente, con besos y besitos y cuando finalmente colgaron el teléfono, se durmieron... juntos... a pesar de la distancia, pensando el uno con el otro, pensando en su inminente excursión al monte Hryad, en el rojizo desierto de Stayaan.

Así que ya estaba decidido, la mañana siguiente la dulce parejita, emprendería un viaje hasta el desierto Stayaan. Un viaje lleno de sorpresas inesperadas. Un viaje a la tierra de los Wrocks. Esos grandes desconocidos, sólo nombrados en leyendas y fantasías.

Entonces cayó el anochecer.

Continuarà...

El nacimiento de la luz II

PRIMER VUELO

Gwen estaba escribiendo y devorando sus libretas mientras Dirk lejos de prestar atención a sus tareas, se distraía observando a su concentrada Jenny. Cuando de repente apareció un pequeño insecto volador de enorme belleza, que rompió sus sueños bruscamente. Dirk quedó fascinado.

Sus alas de varios colores, formaban figuras increíbles al batir-las, para conseguir moverse. De pronto se paró en uno de los lomos, de las libretas de Gwen, como si estuviera esperando algo. Dirk miró a su Jenny, y ésta salió del trance estudiantil en el que se encontraba y quedó sorprendida al notar la mirada clavada en sus ojos. El insecto que se parecía a una mariposa de la vieja tierra, el llamado tercer planeta, empezó a volar entre los dos. Todo pareció desaparecer, y las miradas empezaron a bailar, como si estuvieran fuera de sus cuerpos, emprendiendo una vida propia, independiente de los ojos que las retenían, viajando libres por un aire fresco y nuevo. Ellos oían una melodía inexistente para el resto de los allí presentes. Era la música que marcaba el ritmo, el 'tempo' de los bailes de miradas. Fueron unos segundos que se prodigaron eternos para los dos protagonistas.

De repente todo se desvaneció y la imagen del insecto apareció de nuevo. Toda la magia exhibida pareció limitarse ahora al dulce vaivén de sus alas. Éste emprendió el vuelo hasta el ventanal del Space. Gwen y Dirk que quedaron sorprendidos al ver que la mariposa, se encontraba, ya, fuera del café y no dentro. Un espejismo, un milagro, quien sabe, lo que si es verdad, es que ese cristal no existió para el extraño insecto. Lo atravesó como si fuera una cortina de aire. Gwen alargó el brazo hasta tocar el vidrio, y ahí estaba, frío y duro, imposible de traspasarlo.

Estuvieron juntos un par de horas más en el café. El insecto fue el único tema de conversación. Lo único que les importó. Gwen estaba maravillada, le parecía genial aquel animal, necesitaba saber más, necesitaba saberlo todo, necesitaba investigar.

Se despidieron como siempre, y cada uno se fue a su residencia. Esa noche Gwen no durmió. Todo era emoción, inquietud y deseo. La mañana siguiente empezaría la búsqueda. Así lo pactaron en la nave número 5 del Space con Dirk, donde se dividieron la tarea, para poder abarcar más información más rápidamente. Al anochecer se contarían los detalles.

Continuarà...

El nacimiento de la luz I

Aquest és el primer conte, ben acabat que tinc, i m'agradaria compartir-lo, amb tots aquells que tinguin la casualitat de passar per aquí. Ja que jo vaig escrivint, però per mi, sense publicar el bloc en altres pàgines per tenir més visites. És una mena de diari del que escric.

Posaré el conte sencer i tot avui, perquè no us quedeu a mitges, però ho faré en diverses entrades perquè quedi tot més ben organitzat.

Aquesta és una història basada en un llibre de George RR Martin, que és diu 'La muerte de la luz', la meva història esta orientada en temps anteriors a la seva. Seria bo haver llegit el llibre abans, per entendre algunes de les referències, però sinó crec que també és una bona història, modèstia a part.

Doncs sense més preàmbuls, aquí la teniu.

PROLOGO

Avalón, el lugar donde Gwen y Dirk crearon sus recuerdos, mucho antes de volverlos cenizas... Dónde un amor puede tener dos caras, dónde Dirk ama a Jenny, dónde Gwen es Ginebra para poder ser amada. Dónde un amor se divide, se consume, poco a poco, sin que los protagonistas se den cuenta.

En el café Space de Avalón, se encontraba la pareja, seguramente no era el antro más popular de Avalón, pero si el más querido por ellos dos. Allí daban tregua a la sed mutua de mostrar su amor al mundo. Allí era dónde avanzaban las materias universitarias, dándose respiros lo bastante ardientes como para ser advertidos por todos. Eran la envidia de aquel café, y el propietario demasiado melancólico como para echarlos. Así se sucedían las tardes de ese año estándar.

Pero aquella tarde, la semilla de ecóloga de Gwen, creció, descubrió el camino que seguiría incluso después, en sus aventuras planetarias, incluso en Worlorn, dónde el destino hizo que la joya susurrante realizará su función, una joya que todavía, en ese entonces no estaba entregada. Todavía no había sido soñada, ni deseada.

Los dos estaban sentados frente a frente, en los pequeños bancos acolchados, que formaban parte de los pequeños habitáculos del Space, que daban tranquilidad e intimidad, a los que venían a tomarse alguna cosa. Esos habitáculos eran llamados coloquialmente por sus usuarios, como las naves del Space. Pues es allí en una de esas naves, fue dónde empezó a volar esta historia, una de las muchas entre los señoriítos Delvano y t’Larien. La parejita de moda.

Continuarà...

5 d’octubre del 2007

PHILOSOPHICAL THOUGHTS

Teràpia: La màquina del cafè.

En una societat, on el més important és el treball. Les presses, els neguits i els maldecaps són a l’ordre del dia. Tot és estrès. I la gent ha perdut el concepte de col·lectivitat, tot és individualisme. El concepte bàsic, i aquí és on entra el pensament filosòfic del dia, és que jo crec que el grup dona equilibri a l’individuo. Tots necessitem una relació amb el nostre entorn, el problema és que actualment si no en traiem un profit vistós d’aquesta relació, preferim no tenir-la. És una pèrdua de temps. I llavors ens gastem els calés en teràpies, assessoraments i reunions on el que fan bàsicament és escoltar-nos. Doncs jo avui faig una crida a ser més sociables, aprofitar al màxim els 15 min. de la màquina del cafè, és allà on molta gent té la seva petita ració de col·lectivitat express. Que de debò us asseguro que realment en traiem un bon profit. Una certa pau interior que fa que el nostre dia sigui més suportable.

Psicologia, filosofia i altres moltes ciències socials, tenen com a origen l’estudi del comportament i el pensament, de les relacions d’un mateix amb l’entorn o el seu interior. Totes elles gaudeixen d’una gran importància en l’historia de la humanitat, però personalment crec que actualment s’han centrat massa en la creació de consultoris de pagament, en lloc de fer grans assemblees gratuïtes com es feia en l’antiga Grècia, per exemple.

Tothom hauria de perdre uns minuts al dia, en un petit estudi interior dels seus pensaments, i en estudiar també com encaixen aquests en el seu entorn.

I fins aquí uns pensaments interiors, que acabo de comunicar al meu entorn.

Bon dia!

Els dits nerviosos i la ment confosa, aquest és el resultat de tenir una tasca. La tasca d’haver d’omplir una pàgina en blanc. Fins ara només escrivia quan es despertava aquell instint, el que fa que plasmis allò que penses, i que en el meu cas no és digne de gastar paper, ja que ningú pagarà mai per res del que escric. Però ara l’obligació fa que no tot sigui tant fluid com jo esperava, però espero i desitjo, que la rutina em doni fluïdesa. Així que avui agafaré un text de la paperera de reciclatge del meu ordinador personal. Escrit per mi, no pas per ell, tot i que si posés ho faria millor ... segur.


EL SOL, UN NOU VIATGE


El sol, el nostre estel,

estel creador de la vida,

estel creador de les ombres,

il·lumina les nostres esperances,

enfosqueix els nostres temors.


El sol surt en unes terres,

quan n'abandona unes altres,

ell mai descansa,

uns l'adoren i els altres l'odien,

quan ell només volta.


Les seves voltes ens enforteixen,

aprenem de les dues cares,

una de bona i una de dolenta,

ens convida a viatjar,

si volem seguir prop de la llum.


El sol: ... m'acompanyes o em segueixes?


4 d’octubre del 2007

Aquí va ... primer escrit que publico...

Fènix: La importància i la necessitat d’un símbol.

Ales incandescents, bec afilat, desplegament majestuós, vol acrobàtic, reneix de les seves cendres. Au salvatge, enigmàtica i admirada. Dóna vida a llegendes i fantasies, a il·lusions i esperances. Vola lliure i és esclava del seu poder. Vermell, groc, taronja o daurat intenten definir-lo com a un animal únic, però no hi ha paraules per descriure la seva màgia. La seva vida és posada en dubte, veracitat o invencions. Massa increïble per ser real, massa necessari per ser inexistent. Propietari d’algunes mitologies, i causant d’alguns deliris. Fill del sol, creador de la vida, ens dóna fe en el renaixement. Renaixement d’una nova vida, d’una nova oportunitat. Renaixement d’un nou començar, d’una nova era, o de noves esperances. Quelcom que sobreviu a les flames ens dóna forces per sobreviure en l’infern, mentre aquest ens sigui present. Creure en el Fènix és creure en les teves possibilitats.

Fènix.

Hola!

Bé, un cop creada la part artística, la posada en escena, ve el més difícil, el mantenir el bloc. El temps dirà si sóc capaç de ser constant. La veritat és que de pensaments i bestieses no me'n falten, veurem si sóc capaç d'anar-los plasmant en forma d'escrits i potser també alguna que altra caràtula que animi el bloc de tant en tant. Sort i ànims!

Primera entrada:

Hola i benvinguts! Sóc una persona un tant 'rareta' i inauguro aquest bloc escombraries, de totes aquelles coses que un fa i moltes vegades acaben a la paperera. Però com que n'hi ha molts que hi furguen, almenys aquí ho podran fer amb totes les condicions higièniques i sanitàries mínimes. L'únic perill és que a vegades hom tendeix a identificar-se amb la merda dels altres. Així que un cop feta la presentació, l'aixeta queda oberta, ara caldrà veure què en raja. Una advertència més per acabar, d'allà on no n'hi ha ... no en raja!