La tarda passava lentament. Assegut davant del seu ordinador portàtil, no parava d'escriure. Semblava que no s'acabessin les idees, tot fluïa. Feia 3 anys que tenia al seu editor dels nervis, no havia escrit res que fos, ni mínimanent decent en molt de temps. L'Eduard era una persona força interessant. Sortia al carrer a passejar sol, a observar la gent. Esperava hores en un cafè escoltant les peripècies dels estranys que el rodejaven. Es nodria de les histories del seu voltant, per donar ales a la seva imaginació. D'aquí, que les seves dues primeres novel·les fossin uns èxits rotunds. Tant en qualitat com en nombre de vendes. L'editor per aquells temps estava increïblement satisfet. Per això ara li exigia una novel·la que fos del mateix nivell que les anteriors. Ja que els petits llibres escrits des de llavors, no tenien valor comercial. Tot i que sempre havia conservat el seu valor literari. En aquest aspecte mai hi feia rebaixes.
Tres dies abans, l'Eduard estava al zoològic municipal, dret, davant de la gàbia dels jaguars veient com es barallaven, o jugaven, la veritat és que no té importància, el que era important de debò, és la lliçó que en va treure aquell dia. Va descobrir que fessin el que fessin ho feien en llibertat, per que volien, no els feia res estar presos. La presó només els limitava l'espai, no limitava la seva voluntat, només ells eren capaços de decidir.
I així va ser, com l'Eduard va decidir escriure. Tres dies després, aquella tarda de finals de la tardor, on el fred ja gelava els dits, va tornar l'escriptor que portava dins. Va decidir escriure, no només això si no que va decidir escriure la millor novel·la que ell podria donar al món, amb tot allò que portava dins.Així que es va posar a escriure, els seus dits es van anar calentant, així com també ho feien les seves idees.
La seva presó, l'havia creat el seu editor. La seva gàbia era la comercialitat de la seva novel·la. Però la llibertat la tenia ell. Només era ell el que escrivia, així que ell decidia el que seria la seva novel·la. Així que va escriure el que realment tenia ganes d'escriure. Si la novel·la era bona es vendria com a xurros. Així que es va posar a escriure sense pensar en res més. No va donar mai cap pista al seu editor li va dir que tindria la seva novel·la en quatre mesos, però que no li deixaria llegir ni un esborrany fins que estigués acabada. L'editor de l'Eduard no va tenir més remei que acceptar les seves condicions, de fet no hi tenia res a perdre. Així que va confiar en ell.
El primer dia de primavera, va trucar al seu editor i li va proposar una reunió. Allà li va dir que abans de fer-la editar. Volia fer un event especial, quelcom no fet fins llavors, i que això li demostraria lla qualitat de la novel·la, si aquella nit no funcionava, no perdria diners editant una novel·la inútil. Després de hores i hores de discussió i sense tenir-ho molt clar l'editor va acceptar, la possibilitat de que funcionés era molt atraient. I si funcionava les vendes estarien més que assegurades. Fins hi tot abans de publicar-la.
Així va ser com l'editor va preparar el gran show. Una presentació especial, una lectura en públic, un esdeveniment únic. Durant hores, diferents lectors van llegir la novel·la davant de tots els espectadors del gran teatre de la ciutat. Un teatre pler a vessar, i que no es va buidar en totes les hores que va durar. El gran càtering va ajudar a gaudir-ne més. La novel·la va ser un èxit rotund, el públic estava d'en peu, aplaudint, tot una teatre aclamant l'Eduard. Llavors li van donar el micro perquè digués algunes paraules. Ell es va acostar al centre de l'escenari, va agafar el manuscrit de la seva novel·la i el va cremar, l'únic exemplar que existia. No n'havia fet còpies, i havia esborrat qualsevol rastre en el seu ordinador. L'editor es va posar a cridar desesperat. Havia escoltat la millor novel·la de la seva vida. I ara eren només cendres. Cendres d'or, que mai podrà publicar. Una bala va sortir del fons de la sala, i va acabar amb la vida de l'Eduard.
No es va trobar mai l'assassí, no es va publicar mai la novel·la, però ell va escriure el que havia d'escriure i la gent que va omplir aquella nit el teatre, es va sentir única i afortunada. Tot menys l'editor que va perdre la oportunitat de fer-se d'or.
Després d'un any d'investigacions, l'editor va deixar de ser el sospitós principal de la policia, que va donar el cas tancat, però sense resolució. Dos anys després l'editor es va fet ric amb la biografia de l'escriptor, l'escriptor Eduard, que va escriure una novel·la per llegir-la només un cop.
A partir de llavors, es va posar de moda en molts cafès de la ciutat, de llegir escrits i després cremar-los, com una especie de memorial al gran escriptor.
FI
Tres dies abans, l'Eduard estava al zoològic municipal, dret, davant de la gàbia dels jaguars veient com es barallaven, o jugaven, la veritat és que no té importància, el que era important de debò, és la lliçó que en va treure aquell dia. Va descobrir que fessin el que fessin ho feien en llibertat, per que volien, no els feia res estar presos. La presó només els limitava l'espai, no limitava la seva voluntat, només ells eren capaços de decidir.
I així va ser, com l'Eduard va decidir escriure. Tres dies després, aquella tarda de finals de la tardor, on el fred ja gelava els dits, va tornar l'escriptor que portava dins. Va decidir escriure, no només això si no que va decidir escriure la millor novel·la que ell podria donar al món, amb tot allò que portava dins.Així que es va posar a escriure, els seus dits es van anar calentant, així com també ho feien les seves idees.
La seva presó, l'havia creat el seu editor. La seva gàbia era la comercialitat de la seva novel·la. Però la llibertat la tenia ell. Només era ell el que escrivia, així que ell decidia el que seria la seva novel·la. Així que va escriure el que realment tenia ganes d'escriure. Si la novel·la era bona es vendria com a xurros. Així que es va posar a escriure sense pensar en res més. No va donar mai cap pista al seu editor li va dir que tindria la seva novel·la en quatre mesos, però que no li deixaria llegir ni un esborrany fins que estigués acabada. L'editor de l'Eduard no va tenir més remei que acceptar les seves condicions, de fet no hi tenia res a perdre. Així que va confiar en ell.
El primer dia de primavera, va trucar al seu editor i li va proposar una reunió. Allà li va dir que abans de fer-la editar. Volia fer un event especial, quelcom no fet fins llavors, i que això li demostraria lla qualitat de la novel·la, si aquella nit no funcionava, no perdria diners editant una novel·la inútil. Després de hores i hores de discussió i sense tenir-ho molt clar l'editor va acceptar, la possibilitat de que funcionés era molt atraient. I si funcionava les vendes estarien més que assegurades. Fins hi tot abans de publicar-la.
Així va ser com l'editor va preparar el gran show. Una presentació especial, una lectura en públic, un esdeveniment únic. Durant hores, diferents lectors van llegir la novel·la davant de tots els espectadors del gran teatre de la ciutat. Un teatre pler a vessar, i que no es va buidar en totes les hores que va durar. El gran càtering va ajudar a gaudir-ne més. La novel·la va ser un èxit rotund, el públic estava d'en peu, aplaudint, tot una teatre aclamant l'Eduard. Llavors li van donar el micro perquè digués algunes paraules. Ell es va acostar al centre de l'escenari, va agafar el manuscrit de la seva novel·la i el va cremar, l'únic exemplar que existia. No n'havia fet còpies, i havia esborrat qualsevol rastre en el seu ordinador. L'editor es va posar a cridar desesperat. Havia escoltat la millor novel·la de la seva vida. I ara eren només cendres. Cendres d'or, que mai podrà publicar. Una bala va sortir del fons de la sala, i va acabar amb la vida de l'Eduard.
No es va trobar mai l'assassí, no es va publicar mai la novel·la, però ell va escriure el que havia d'escriure i la gent que va omplir aquella nit el teatre, es va sentir única i afortunada. Tot menys l'editor que va perdre la oportunitat de fer-se d'or.
Després d'un any d'investigacions, l'editor va deixar de ser el sospitós principal de la policia, que va donar el cas tancat, però sense resolució. Dos anys després l'editor es va fet ric amb la biografia de l'escriptor, l'escriptor Eduard, que va escriure una novel·la per llegir-la només un cop.
A partir de llavors, es va posar de moda en molts cafès de la ciutat, de llegir escrits i després cremar-los, com una especie de memorial al gran escriptor.
FI
2 comentaris:
Per sort tant l'Eduard com tu sabeu treballar sota pressió. ;p
Però jo continuo pensant que les pressions si que limiten en cert grau la nostra llibertat.
la criticona
Hola Criticona!!
No volia obrir un debat filosòfic jeje
És evident que les pressions ens a vegades ens limiten la llibertat, jo només volia recalcar, que fins i tot en aquests casos, tenim l'opció de decidir.
..segueix pressionant que la crítica és constructiva ;P
Publica un comentari a l'entrada