El llibre màgic

imatge de Michael Naples

En una tarda de setembre, en Quimet sortia de l'escola com cada dia ben cansat i amb la cartera plena de llibres. Feia poc que s'havien acabat les vacances i encara tenia moltes ganes de jugar, tot i ser un vailet molt espavilat i responsable per tenir només 12 anyets.

A la plaça de prop de casa seva, sempre era plena de canalla divertint-se. Allà hi passaven l'estona fins que els pares i/o els avis els cridaven a sopar. Només arribar tiraven la bossa al costat del banc blanc i sortien corrents darrera la pilota.
Així doncs quan va arribar-hi en Quimet, que era dels més petits, ja estaven tots jugant quan va arribar ell al banc, aquest era ple de bosses, de manera que va anar a deixar-la al següent banc, allà i va trobar un llibre, amb un aspecte desastrós, era molt vell i atrotinat.

Va agafar el llibre i va veure que estava escric a mà, en bolígraf i amb la lletra de diverses persones, això el va sorprendre i el va fullejar així una mica ràpid i va veure que hi havia unes desenes de pàgines escrites però la resta estava en blanc. Això el va sobtar però alhora el va encuriosir molt, així que es va asseure al banc i va començar a llegir des del principi.

Aquell llibre era una mica estrany, no era pas una història, i tampoc era un diari, era com una mena de recull de desitjos, anhels, peticions que es realitzaven, però de diverses persones i sense cap sentit les unes amb les altres.

Uns demanaven regals, altres diners, ... la vida eterna, poders per fer coses extraordinàries, però a mesura que avançava, cada canvi d'escriptura, demanava el mateix el mateix que l'anterior i moltes més coses. Així que en Quimet es va quedar una bona estona pensant, per esbrinar allò que realment volia la felicitat.... i després d'una pausa va escriure la meva i la de la meva família... però finalment va tatxar el que havia escrit i va afegir... tothom hauria de poder ser feliç, sense que la felicitat d'uns hagués de passar per sobre de la felicitat dels altres.

En acabar d'escriure aquella última frase, quan va fer el punt, el bolígraf va quedar suspès un moment en l'aire, sense que res l'aguantés i de sobte va caure inert sobre el llibre donant voltes fins a parar... llavors de sobte es va sentir una veu que crida a en Quimet... però en Quimet no hi era, havia desaparegut. Van passar setmanes, mesos i anys i en Quimet no va aparèixer mai més.

Hi ha una llegenda urbana que diu que en Quimet per la seva bondat i la seva curta edad, va ser convertit en divinitat per mirar de guiar-nos a tots per el bon camí.

FI.

Relats conjunts

Una altra proposta de relats conjunts.

Crítiques angelicals


Recollons d'àngel,
personatge celestial,
de dubtosa existència
i noble tasca.

Quan li creixen les ales,
una persona li assignen,
per cuidar-la sempre
i protegir-la quan sigui necessari.

Recollons d'àngel,
el meu sembla despistat,
m'esquiva una hòstia
i en rebo dues més.

On ets? ...el crido,
sense esperar resposta,
fart de tant descuit
i amb ganes de reclamar.

Recollons d'àngel,
quin ensurt! aix,
se m'apareix de sobte
i em demanar què vull?.

Coi! doncs a tu et vull,
si més no les teves atencions,
tu ets el meu àngel de la guarda
i a vegades brilles per la teva absència.

Recollons d'àngel,
va i em diu egoista,
tots teniu àngel
i tu dels millors.

Tots teniu necessitats,
a vegades oposades,
els àngels hem de negociar
i algú ha de cedir.

Recollons d'àngel,
si té raó el podrit,
en el fons no em puc queixar
i a ell li he d'agrair.

M'esforçaré per treure-li feina,
així quan el necessiti de veritat,
podrà negociar amb més prioritat
i satisfer el meu problema.

Recollons d'àngel,
personatge celestial,
de dubtosa existència
i noble tasca.

Descobert el joc d'àngels,
només reso per tenir-ne un de guanyador,
la partida segueix avançant
i jo he decidit participar més.

Benaventurats els àngels!

Camins encreuats

Imatge de Jenedy Paige

No et conec de res, però aquí et trobo. Em parles, però ja t'he escoltat. La teva veu és nova, però la conec de sempre. Camins encreuats. Sembla que la nostra direcció ja estar establerta i no és la mateixa. Miro com t'allunyes i giro al final del camí, quan et torno a trobar. Camins encreuats. Camino tranquil, encara que ens separem sé que et tornaré a trobar. I Així és, ens trobem i ens destrobem forces vegades. Camins encreuats. De sobte ens tornem a creuar, però aquest cop el camí encara no es separa. Tampoc és el mateix, però arribo a tocar-te si estiro el braç. I tu fas el mateix tímidament. Camins encreuats. Ara cal unir les nostres mans, per unir els nostres camins. Camins encreuats.

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

Núvol gris era una noia alta d'una tribu de l'interior. Una llarga trena adornava la seva esquena. Una gota sortia de la punta de la trena, provocant un petit pessigolleig que li recorria tota l'esquena. Quan la gota va arriba al final de l'esquena, va balancejar uns segons i va caure a terra. Allà al costat de la petita cascada la tranquil·litat era absoluta L'únic soroll era la fúria de l'aigua saltant roca avall, per seguir el seu curs riu enllà. De seguida es va tapar amb els quatre draps esparracats que duia i es va endinsar entre els arbres en busca del seu poblat.

Abans d'arribar al poblat s'havia de creuar una gran esplanada, va ser allà on es va creuar amb Fletxa trencada un noi de la seva tribú pocs anys més gran que ella. Un noi solitari, més aviat poc hàbil i d'aquí el nom de Fletxa trencada. Noms que esposaven quan els nens entraven en l'edat de ser guerrers. Així doncs poques tasques li assignaven, deixant-lo sempre de banda.

Però aquest cop tenia un objectiu. Demostrar-se a si mateix que era capaç de fer tot allò que es proposés. Així que després de meditar-ho molt ho va decidir.

Per aquells vorals hi voltava un cavall salvatge d'un color negre molt brillant, insòlit per aquelles terres, amb un mal geni igualment insòlit, no hi havia ningú de la tribú capaç de domar-lo, és més tothom que ho havia intentat havia sortit amb alguna lesió o altra. Era un cavall de dimensions desmesurades, així que ja ningú intentava, era un més de la tribu, Cavall desbocat. Els seguia en totes les seves caceres a cavall, però ningú era capaç de muntar-lo.

Fletxa trencada va decidir que ell muntaria a Cavall desbocat. En aquell instant el noi estava just al costat del cavall acariciant-lo, quan Núvol gris sortia del bosc i es va quedar paralitzada, atemorida i patint per Fletxa trencada, un noi en el que no havia pensat mai abans. L'escena va durar uns quants minuts. Mentre Fletxa trencada tranquil·litzava el cavall, Núvol gris s'acostava cautelosament, de sobte es van creuar les mirades i l'acció va canviar, ara qui admirava l'escena era Cavall desbocat, qui va acostar-se lentament al noi mentre mirava la noia atemorida, llavors Fletxa trencada va pujar al llom de l'enorme cavall i aquest va deixar fer, sense oposar cap tipus de resistència, el noi va estirar la mà a la dolça Núvol gris, mentre Cavall desbocat va agenollar-se dòcilment per facilita la muntura de la noia. Després d'unes llargues voltes pel prat, es van dirigir allà on es trobava la seva tribú.

En arribar-hi, van passar cavalcant entre les tendes del poblat i van parar-se en la del cap de la tribú, Allà el noi va fer un reverencia i la noia tota ruboritzada va saludar i va abaixar el cap. Llavors van emprendre la marxa sense parar en direcció a les muntanyes rocoses.

Terra de foc

Imatge de Nancy Eckels


Terra de foc,

rogenc espectacle,

a primera vista,

el cel boirós

i per damunt núvols espessos.



Desert roent,

la sorra s'evapora,

com camps florits,

plens de columnes de fum

i visibilitat casi nul·la.



Dues ombres deambulen,

van amunt i avall,

recorrent continents misteriosos,

passa darrera passa,

disminueixen el seu volum



Són dues gotes d'aigua,

amb la calor es fonen,

un sol liquid les uneix,

aviat desapareixen,

juntes han mort.



Terra de foc,

cruel amb els foresters,

enigmàtic planeta,

univers immens,

capritxos dels destí.

Relats conjunts

Una altra proposta de relats conjunts.

Aquella foto de l'àvia, quan era jove, era la única que tenia. L'únic record material que en quedava. Feia molts anys que ens varem haver de separar i ara mirava de seguir-ne el rastre. No sé pas si serà viva encara, però m'agradaria saber que en va ser d'ella.

Així va començar la meva recerca. Si més no el propòsit per fer-la, perquè la veritat és que no sabia per on començar. Tot va començar quan la família passava per grans problemes econòmics, i la meva àvia que ja era viuda, va decidir vendre tot el que tenia per donar-ho als meus pares, perquè poguessin tirar endavant mentre ella marxava a l'estranger, a França d'allà on provenia la seva família. Així, és com es van conèixer els meus avis?? doncs sí, el dia de la foto a St. Petersburg la meva àvia hi era de vacances amb la familia, i el meu avi hi havia anat per feina, ja que ell era nascut a Olot, i els seu pares volien que tingués un futur prometedor, ja que era un noi amb moltes capacitats.

De manera, que la primera opció i la més fàcil seria preguntar què més en sabien els meus familiars més directes. Després d'uns quants dies d'investigació i de moltes converses inertes, tot el que vaig trobar van ser negatives i històries inconnexes i força contradictòries, el que em va fer pensar que hi havia alguna cosa estranya en tot allò. La història de la meva àvia seria més difícil de reconstruir del que en un principi hauria esperat.

I com sempre, en el pitjor moment, tot es complica, i a la feina va haver-hi uns merders impressionants que em van tenir apart un mes i mig ben bó atrapat i havent apartat el tema de la meva àvia i just quan semblava que a la feina s'acostaven bons aires, vaig rebre una carta, amb remitent francès, no sé perquè uns calfreds em van recórrer tot el cos, augurava males notícies, així que no vaig obrir la carta fins arribar a casa. Un cop allà em vaig servir una copa de bourbon, vaig seure a la taula del despatx, vaig agafar l'obrecartes, i zass!! la vaig obrir d'un cop sec, tant que va saltar el que hi havia en el seu interior, damunt de la taula, em vaig fixar que era una nova foto de la meva àvia molt semblant a la primera, però aquesta molt més desgastada, la vaig agafar i la vaig mirar melacòlicament, quan no sé que em va portar a girar la foto, però fos el que fos, allà hi havia un missatge que deia, '...en 10 dies seré aquí'.

He passat uns dies horribles i plens de nervis, serà la meva àvia de veritat, algú que la coneix... les preguntes eren infinites... avui es compleixen els 10 dies...

FI.

Vistes al mar

Imatge de Debbie Miller

La mirada ressegueix la línia de la costa, des de sota els peus, fins al llunyà horitzó. Les ones que es veuen en el mar, no alteren la tranquil·litat que es viu a terra. Dolça companyia i vent emprenyador. Els colors es difuminen i les formes canvien, el que és una gran vista, mica a mica es transforma, i aviat, deixa la realitat per convertir-se en un quadre de fantasia. Un quadre, que queda gravat en la memòria, vistes al mar, d'un diumenge gris, que omple de colors un record més. Instants després la mirada es desvia, per emmarcar noves vistes i nous records.

Sota els efectes de la lluna...

imatge de Johanna Bohoy

La lluna es reflecteix en el mar com si fos el seu mirall, és molt presumida i si mirarà tota la nit. A mi la incertesa m'atrapa. Assegut a la sorra, amb el peus enterrats, em disposo a contemplar la presumida lluna, tant tímida ella que només surt a veure el sol de lluny, mai li diu res, ella només observa, i es observada. I aquesta nit, jo no pararé d'observar-la. Ella que té algun poder misteriós, ella que fa pujar i baixar la marea segons la seva voluntat, ella que brilla sense tenir llum pròpia, ella que enamora sense ser cupido, ella que atrau gent d'un altre planeta, ella que no es cansa de voltar. Avui descobriré el seu poder, perquè necessito dominar la marea que m'arrossega, perquè és hora que brilli per damunt de la terra, perquè he d'enamorar, perquè he d'atraure gent a la meva òrbita, perquè de he voltar sense parar. Passen les hores, els ulls em pesen, i finalment la sorra acull el meu dolç son...

Composició del dia

A&D

Descripció

... més FOTOiXOP

Jugant amb el FOTOiXOP

Tu, hi aniries?

Imatge de Connie Chadwell

M'arriba una nota, desconec la lletra, però reconec la teva escriptura. No sé qui ets i ja ho sé tot sobre tu. Tot el que em cal saber. Dedueixo que tu sí em coneixes, sinó seria molt arriscat enviar una nota a un complet desconegut, almenys m'has d'haver observat alguns dies, o ho hauries d'haver fet. O potser ets intrèpida, agosarada ... i massa confiada, fregant l'estupidesa . Estàs a punt de conèixer al dimoni en persona, i la culpa només és teva. O potser tindràs sort i coneixeràs un àngel, el teu àngel de la guarda, ets una dona de sort? ...sí, segur que sí, coneixe'm serà una experiència única en la teva vida, potser la millor... potser la pitjor, però no et deixaré indiferent, no deixo a ningú indiferent, t'asseguro que sempre em recordaràs. Records dolços o amargs? Qui sap?! Mai una nota m'havia intrigat tant. El cor se m'accelera. Finalment reacciono.

Quants pensaments en un sol instant i només he llegit: ' A les 9:00 PM a la barra del restaurant de la cantonada, portaré un vestit negre que t'encantarà i una flor vermella en el meu recollit.' firmat: '...la teva flor' i al costat la marca dels teus llavis d'un morat intens, re-segueixo amb el dit index el relleu del teu beset, el pintallavis encara és fresc. El perfum de la nota també m'embriaga. Ja m'has captivat!!!

He decidit que em presentaré a l'emboscada, tanta valentia mereix una recompensa, a expenses del resultat final.

Passió

Imatge de M.Collier

Somriures intermitents,

mirada perduda,

assegut davant el piano,

un dit, una tecla, una nota.



Silenci, pausa,

m'incorporo,

col·loco l'altre mà,

un dit, una tecla, una nota.



Ara ja no paro,

encadeno notes,

no desentonen,

un dit, una tecla, una nota.



Una composició neix,

jo m'animo,

tot el meu cos es belluga,

un dit, una tecla, una nota.



Tot a una,

sóc pres per la passió,

ballo assegut al piano,

un dit, una tecla, una nota.



Res m'envolta,

i tot és present,

quin deliri,

un dit, una tecla, una nota.



El temps oscil·la,

no sé si endavant,

o potser enrere,

un dit, una tecla, una nota.



Dits entumits,

ment en blanc,

poso el fre,

un dit, una tecla, una nota.



Tot ha acabat,

estic cansat,

ja no danso,

ressò de l'ultima nota.

Foradet al bany

Imatge de Daniel Peci

L'aigua et cau esquena avall. El soroll de la dutxa fa que no sentis la meva arribada. La humitat entela els vidres. L'espuma del sabó t'envolta. L'esponja et recórrer tot el cos, a poc a poc, i més ràpid, ara suau i ara raspa. Sospirs o gemecs denoten la teva tranquil·litat, un bany renovador. Tant necessari com agradable, després del teu constant cansament. Ara si que m'has vist però fas veure com si no... a què jugues? moviments oscil·lants, fregues sensuals, mmm... no ho sé, però m'agrada el que veig, et recolzes contra la paret... tens els ulls tancats.. de sobte els obres, em mires amb desig, alegria i ...amor, aixeques lentament el braç, m'assenyales i m'indiques que m'acosti amb el moviment del teu dit index. M'ajupo per treure'm les sabates i aprofites per arrancar-me la samarreta, els pantalons volen i a mi ja em mullen les gotes incessants de la dutxa, si l'aigua és freda, ni es nota, perquè la nostra passió l'evapora immediatament, comencem a petonejar-nos presos pel frenesí, sexe i amor, amor i sexe, i tot ben mullat!

Au! nens a dormir ;P

9 mesos

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

METRÒPOLIS la ciutat més gran del segle XXI. La més cosmopolita, moderna i luxosa que mai hagi existit. Governada durant dècades per la família més poderosa, la família Ringstar. Propietaris de la nova font d’energia del món, no hi havia ningú capaç d’arravatar-los el monopoli adquirit i per tant impossible de treure’ls-hi el poder que actualment sostenien, eren els magnats d’aquella societat, alta societat, que no perdia la més mínima oportunitat per deixar clara la seva superioritat,Superioritat que casi autoconsideraven una divinitat. Si més no aquesta era la creença pel que feia a la part exterior de la superfície, ja que si Metròpolis, tenia un secret, aquest era que es trobava dividida en dos mons. Un món conegut, i un altre món subterrani, un món molt diferent, un món que s’amagava sota les clavegueres de la ciutat, pàrquings abandonats, boques de metro deslocalitzades i infinites grutes desconegudes, per la societat civilitzada, o més ben dit censada, perquè la diferència no era pas de cultura, sinó de burocràcia, un ciutadà de l’exterior, ho era si hi havia un paper de l’administració que així ho verifiqués. I us puc assegurar que es verificava a dit, no hi havia cap procés legal que et garantís la ciutadania de la gran Metròpolis. Així que més que un secret, la societat subterrània, era una mena tabú, una barri marginal, una prohibició, l’anarquia que assetjava les fronteres de sota l’imperi Ringstar. Una més, de totes les guerres encobertes que hi hagut en la història del món antic, o menys modern.

Actualment, és adir l’any 2097, i acabada la tercera guerra mundial, Metròpolis gaudia de cert equilibri geopolític, i gaudint de total poder estratègic i erigint-se com la ciutat del motor econòmic mundial, tot i que cada cop bullia amb més fervor la cada vegada més famosa Submetròpolis, que cada cop treia més el cap en la superfície. Uns cops en forma d’aldarulls, altres cops en histories, llegendes urbanes o simples curiositats que aproximaven les classes més baixes de Metròpolis a la nova subciutat.

En aquests temps hi vivia Rufus un antic enginyer de la companyia EnergyStar, evidentment propietat dels Ringstar, com la majoria de companyies relacionades amb energia, poder i Metròpolis. Rufus era un enginyer caigut en desgràcia, un petit afer personal el va desestabilitzar laboralment. Incapaç de concentrar-se en la seva feina, va acabar acomiadat i vivint en la ciutat del pis de sota, com aquell que amaga la porqueria a sota l’estora perquè no es vegi que hi és. La vida l’havia engolit ja feia dos anys. Conscient del seu mal humor, de la seva incapacitat de relacionar-se amb gent humana, ja fossin homes o dones, i veient que la seva professió el feien ideal per tractar amb màquines i robots, un dia el va posseir el deliri, un deliri per una fantasia, per un impossible, per una de les grans i recursives expectatives de l’home, donar vida i sentiments allò que per creació i definició no en té.

Un llibre, una història, un nom... Frankeistein, i una possibilitat, una entre milions de possibilitats, una que potser es materialitzaria en la deixalleria d’EnergyStar, la primera, la més petita i afortunadament desallotjada. Allà es trobava un projecte fallit, un androide que era la clonació d’una gran dona, una dona d’una era ja morta, una dona que va marcar la seva època. Així que aprofitant els seus coneixements, Rufus va utilitzar la base abandonada d’EnergyStar per fe experiments amb les fonts d’energia, les bases de dades i programes de simulació humana durant molt de temps. Aviat es va adonar que era factible reviure el robot, donar-li vida, el difícil seria donar-li humanitat i la capacitat de decidir autònomament. Rufus necessitava ajuda, ja que notava que cada cop les seves capacitats no eren suficients per arribar allà on volia. L’objectiu potser era massa ambiciós per algú tant normal com ell. Així que va decidir aprofitar-se i autoalimentar-se del propi experiment. Llavors va tenir una idea tant descabellada con encertada, va començar a despertar l’androide, i aprofitar-ne cada cop més les seves capacitats de càlcul i raonament, propis d’una computadora. Però a mesura que treballaven junts, Rufus va començar a experimentar i a sentir certes afinitats que escapaven totalment a la lògica i a la relació estrictament laboral, entre un enginyer i el seu projecte, cada cop necessitava despertar-la durant més temps i parlar amb ella de moltes més coses que no fossin l’experiment, perquè ja era ella, ja tenia nom, Marian. I la afinitat amb Marian no era la d’un pare per la vida que ha creat, sinó més aviat per una companya que camina al teu costat en el transcurs de les teves aventures.

No potser, es deia constantment l’incrèdul enginyer, és impossible que m’estigui enamorant d’un andròmina de metall, inanimat i programat perquè respongui a qualsevol pregunta, serà la meva falta de contacte femení humà? Tot eren preguntes sense resposta, només un gran dubte l’amoïnava de veritat, hauré aconseguit ja el que busco?, el fet de que ella pugui despertar en mi aquests sentiments, no li atorga de manera automàtica aquesta humanitat que li vull incorporar? O és només una bogeria d’un vell que ja repapieja? Preguntes i més preguntes li saltaven pel cap dia i nit, deixant-li poques hores per dormir.

Un dia fortuïtament, fullejant i fullejant llibres en una biblioteca mig destruïda, hi va trobar un llibre de màgia, encanteris i divagacions vàries, titulat com ‘les paraules dites amb esperança, són el cor de la màgia verdadera’, d’aquí en va adaptar un fragment del que va creure que era d’allò més fidel als seus anhels. Posant esperança allà on només un boig ho faria.

Així que va decidir fer una última prova, sinó deixaria l’experiment per sempre, i a Marian dormint eternament. La va preparar en la butaca de la sala, li va connectar els cables per mesurar les seves constants, que encara no sabia ben bé quin era el propòsit específic, però Marian li havia aconsellat que ho fes, i així ho va fer, llavors la va connectar al gran generador d’energia que havia d’acompanyar tot el procés, va agafar el tros de paper, va encendre la màquina, a tot drap aquest cop, i tota la sala es va il•luminar de manera celestial, Rufus tremolant de por i nerviosisme, va començar a llegir el que hi havia en aquell paperot...

Dama d’acer glaçat,
cor d’energia pura,
cervell de computadora
i esvelt cos d’una divinitat,
respira, sent i viu...
Ara, aquí i per sempre...
Rep la teva humanitat
i que els meus sentiments,
siguin l’aliment del teus.

Un gran tro va despertar la ciutat d’una rara però silenciosa nit. Dos segons més tard, Rufus queia a terra, exhaust, mentrestant en la galta esquerra de Marian i naixia una llàgrima.

FI.

Naturalesa

Un ocell de colors,

volteja pel meu jardí.



El crec un intrús,

que ve de guerra.



Amb pintures de combat,

i llarg bec amenaçador.



Pateixo pels meus capolls,

que estan a punt de florir.



Passen els dies,

i el jardí floreix.



Semblen joies

i no pas flors.



Cada dia les ha visitat,

festejant-les sens falta.



Lluny de pansir-se,

o ser devorades,



Ara fan més goig,

en la seva companyia.



Ocell fidel,

que els dona vida.

Mercenari letal, de pa sucat amb oli

imatge de Michael Coy

Valent cavaller de negra armadura, altives plomes roges en el casc, ferma noblesa en el cor, i per emblema una taca en blanc, gravat en l'escut. Marques d'innombrables batalles l'adornen, osques victorioses malfereixen l'espasa. La solitud d'un mercenari sense causa sempre pesa. Vagabund entre contrades, castells hostils i gent desconfiada. En les posades reposa intranquil, daga en mà, i dones que escalfen el seu llit només l'instant necessari, per satisfer un cor fred i una passió desenfrenada. El seu aliment són gerres i gerres de bona cervesa, espumosa com cap altra, deixant-li la barba blanca a cada glopada, una mica de pa i alguna au rostida, acaben de compondre la seva dieta. El seu cavall blanc és l'enveja de cavallers més poderosos i més reconeguts, que ofereixen quantitats estrepitosament més elevades, que qualsevol de les tasques o empreses per les quals ha sigut contractat. Però el seu animal és sagrat, i no deixa ni acostar-se als mossos de quadra, ni perquè el raspallin, la cura de la seva muntura és exclusivitat del seu genet.

L'últim viatge l'ha deixat esgotat, sense forces, ni ànims. Va guanyar en la última batalla on va ser contractat. Va guanyar molts diners, molta reputació, molta fama i admiració, però hi va perdre molt, ho va perdre tot. En aquella acarnissada batalla s'hi va perdre ell mateix. Quan ets un mercenari, no pots tenir sentiments, ni honor, ni miraments. Has de ser dur com el ferro colat, i fred com un bloc de gel, res ni ningú ha de pertorbar la teva serenitat quan el caos et rodeja i regne la desesperació. La multitud clava estocades sense sentit, preses de la por, l'odi i un cúmul de sentiments que not deixa pensar. El temps en plena orgia de cops i corredisses, sembla aturar-se per als mercenaris, ells tenen la pausa necessària per pensar i actuar. I així era el nostre home, abans de que l'assetgessin els remordiments. Ja feia set mesos i no havia tornat a entrar en combat des de la seva última participació en la guerra. Una guerra entre dos mons de maneres de fer molt diferents, on els unia un sol afany, la Conquesta.

La conquesta com a objectiu, la conquesta com a finalitat, la conquesta per la simple conquesta, la conquesta sense motiu, sense excusa, la conquesta com aniquilació de qualsevol competència o rival. Per tant la guerra es forja sense honor ni regles, sense pietat ni compassió. El nostre cavaller desproveït de tota causa, emprèn un llarg viatge per retrobar el seu camí, la seva utilitat en aquest món, que actualment és falt de sentit.

...continurà o no ;P