31 de juliol del 2008
30 de juliol del 2008
Una noia. Un cavall. Una història en comú.
La natura m'envolta, jo camino a quatre potes, quan sento l'aigua del rierol i m'hi apropo.
Recordo, quan practicava la hípica, adorava el meu cavall. M'encantava acaronar-lo, i a ell també li agradava, més que deixar-me fer, em buscava, buscava el meu afecte, eren temps de felicitat, estones de gran relaxació.
No és que fos una gran amazona, però m'agradava cavalcar i se'm donava bé. I el meu cavall responia a tots els meus estímuls amb la mateixa intensitat en la que jo els vivia.
No puc recordar res més, només ell i jo, gaudint un munt d'estones els dos plegats, passejant per la màgica naturalesa o bé gaudint dels salts en plena competició, sembla no existir res més.
Però avui em sento estranya, em sento diferent, em sento més atlètica, més enèrgica, però molt i molt rara. Tinc set, quan m'acosto al rierol, trec al cap per mirar l'aigua, quan veig la cara del meu cavall i no la meva reflectida en aquella aigua oscil·lant i cristal·lina.
Tardo forces minuts a recuperar-me del xoc. Realment sóc un cavall, si més no, estic atrapada en el seu cos. Perquè recordo ser una noia entremaliada, doncs? Quin sentit té, sé l'ànima d'una noia i tenir el cos d'un animal?
De sobte recordo, un desig, sé tant feliç com ho és el meu cavall, també recordo unes paraules sonant en to d'ultra tomba, per sé feliç com ho és algú altre, has de sé com ell, i vaig pensar que no m'importava...
...ei!!!!! sí que m'importa, no vull sé un cavall feliç, vull sé una noia feliç, tant feliç com ho era el meu cavall!!!
...el soroll de l'aigua fent el dur descens pel rierol, es va fer cada cop més intens...
Fi.
Recordo, quan practicava la hípica, adorava el meu cavall. M'encantava acaronar-lo, i a ell també li agradava, més que deixar-me fer, em buscava, buscava el meu afecte, eren temps de felicitat, estones de gran relaxació.
No és que fos una gran amazona, però m'agradava cavalcar i se'm donava bé. I el meu cavall responia a tots els meus estímuls amb la mateixa intensitat en la que jo els vivia.
No puc recordar res més, només ell i jo, gaudint un munt d'estones els dos plegats, passejant per la màgica naturalesa o bé gaudint dels salts en plena competició, sembla no existir res més.
Però avui em sento estranya, em sento diferent, em sento més atlètica, més enèrgica, però molt i molt rara. Tinc set, quan m'acosto al rierol, trec al cap per mirar l'aigua, quan veig la cara del meu cavall i no la meva reflectida en aquella aigua oscil·lant i cristal·lina.
Tardo forces minuts a recuperar-me del xoc. Realment sóc un cavall, si més no, estic atrapada en el seu cos. Perquè recordo ser una noia entremaliada, doncs? Quin sentit té, sé l'ànima d'una noia i tenir el cos d'un animal?
De sobte recordo, un desig, sé tant feliç com ho és el meu cavall, també recordo unes paraules sonant en to d'ultra tomba, per sé feliç com ho és algú altre, has de sé com ell, i vaig pensar que no m'importava...
...ei!!!!! sí que m'importa, no vull sé un cavall feliç, vull sé una noia feliç, tant feliç com ho era el meu cavall!!!
...el soroll de l'aigua fent el dur descens pel rierol, es va fer cada cop més intens...
Fi.
Guspires que trenquen la foscor
Aquesta és la sensació que té algú que s'ha tornat cec? que per molt que miri, no hi veu? la negror m'atemoreix, no sé què fer, si faig un pas endavant, on l'estic posant? ho he de fer a poc a poc per no fer-me mal, però tinc molta pressa per sortir d'aquí, per veure la llum, per tornar-hi a veure.
[silenci]
Ja està he fet un pas, no ha passat res, no hi ha claror, però tampoc he caigut, puc seguir endavant, però tot i la nova confiança no puc avançar endavant, sense tenir cura, perquè l'obstacle es pot trobar sempre davant meu, i com que no hi veig per adonar-me'n, he de ser molt més curós .
[silenci]
Porto ja varies passes, no sé si vaig en la direcció correcta, però noto que quelcom es belluga al voltant dels meus ulls, sembla que la opressió de la foscor disminueixi a cada passa, tot es negre però ara amb cada moviment aconsegueixo veure una guspira de llum encegadora.
[silenci]
De sobte el blanc es menja al negre, i poc a poc, el mirar donar per fruït veure-hi, no sóc cec, no tinc els ulls danyats, només era algun objecte o persona que em tapava el meu camp de visió, però no importa ara que hi veig, per fi m'ha caigut la vena que em tapava els ulls.
[alegria]
[silenci]
Ja està he fet un pas, no ha passat res, no hi ha claror, però tampoc he caigut, puc seguir endavant, però tot i la nova confiança no puc avançar endavant, sense tenir cura, perquè l'obstacle es pot trobar sempre davant meu, i com que no hi veig per adonar-me'n, he de ser molt més curós .
[silenci]
Porto ja varies passes, no sé si vaig en la direcció correcta, però noto que quelcom es belluga al voltant dels meus ulls, sembla que la opressió de la foscor disminueixi a cada passa, tot es negre però ara amb cada moviment aconsegueixo veure una guspira de llum encegadora.
[silenci]
De sobte el blanc es menja al negre, i poc a poc, el mirar donar per fruït veure-hi, no sóc cec, no tinc els ulls danyats, només era algun objecte o persona que em tapava el meu camp de visió, però no importa ara que hi veig, per fi m'ha caigut la vena que em tapava els ulls.
[alegria]
29 de juliol del 2008
Dona de rosa i vestit a ratlles
Pell rosada, olors fortes del seu perfum natural, dona de mar, salada i tot de turbulències pels sentis d'aquell o aquella qui gosi jugar amb ella, tots l'admiren però no tots s'atreveixen a tocar-la. És considerada cosa fina, però n'hi ha que no els importa embrutar-se amb ella, a casa, al restaurant o vora la platja, inclús mar en dins. També diuen que és dona de sexe, passa de l'amor, si més no li atribueixen qualitats suficients per despertar-ne les ganes en un sol moment, a qualsevol que la miri, ja sigui home o dona. Sempre disposada a quedar-se nua, però no sense abans treure's la roba a poc a poc amb l'ajuda del seu acompanyant, deixant de banda el seu vestit a ratlles fet a miques, en aquestes alçades del joc, desperta la passió , la imaginació, a qui la prova, la tasta, deixant-li el deliri a la boca i un pessigolleig en el cos sencer ...mmmhhh! m'encanta la gamba! I aquestes cares? en què coi pensàveu? Malpensats i d'imaginació fàcil, sou una colla de trapelles.
24 de juliol del 2008
Tu, hi aniries?
Imatge de Connie ChadwellM'arriba una nota, desconec la lletra, però reconec la teva escriptura. No sé qui ets i ja ho sé tot sobre tu. Tot el que em cal saber. Dedueixo que tu sí em coneixes, sinó seria molt arriscat enviar una nota a un complet desconegut, almenys m'has d'haver observat alguns dies, o ho hauries d'haver fet. O potser ets intrèpida, agosarada ... i massa confiada, fregant l'estupidesa . Estàs a punt de conèixer al dimoni en persona, i la culpa només és teva. O potser tindràs sort i coneixeràs un àngel, el teu àngel de la guarda, ets una dona de sort? ...sí, segur que sí, coneixe'm serà una experiència única en la teva vida, potser la millor... potser la pitjor, però no et deixaré indiferent, no deixo a ningú indiferent, t'asseguro que sempre em recordaràs. Records dolços o amargs? Qui sap?! Mai una nota m'havia intrigat tant. El cor se m'accelera. Finalment reacciono.
Quants pensaments en un sol instant i només he llegit: ' A les 9:00 PM a la barra del restaurant de la cantonada, portaré un vestit negre que t'encantarà i una flor vermella en el meu recollit.' firmat: '...la teva flor' i al costat la marca dels teus llavis d'un morat intens, re-segueixo amb el dit index el relleu del teu beset, el pintallavis encara és fresc. El perfum de la nota també m'embriaga. Ja m'has captivat!!!
He decidit que em presentaré a l'emboscada, tanta valentia mereix una recompensa, a expenses del resultat final.
Quants pensaments en un sol instant i només he llegit: ' A les 9:00 PM a la barra del restaurant de la cantonada, portaré un vestit negre que t'encantarà i una flor vermella en el meu recollit.' firmat: '...la teva flor' i al costat la marca dels teus llavis d'un morat intens, re-segueixo amb el dit index el relleu del teu beset, el pintallavis encara és fresc. El perfum de la nota també m'embriaga. Ja m'has captivat!!!
He decidit que em presentaré a l'emboscada, tanta valentia mereix una recompensa, a expenses del resultat final.
21 de juliol del 2008
Crim inadvertit
Nit de tenebres,
camí desconegut,
sons intrigants,
nerviosisme a l'ambient.
Ni la lluna fa de guia,
ni els estels brillen,
faroles trancades,
la foscor regne.
De sobte unes passes,
sonen darrere,
ressò de les meves,
m'esgarrifo.
Corredisses sense sentit,
estic perdut,
no sé on paro,
esbufego.
Els batecs del cor,
tronen la meva intranquil·litat,
escolto...ara només silenci,
m'assereno.
Una punxada profunda,
sense esperar la punyalada,
l'acer em crema per dins,
mentre em brolla la sang.
El riu no para,
la vida s'escapa,
navegant fora de mi,
a gran velocitat.
Un crit ofegat,
un crim inadvertit,
una nit morta
i un cadàver en un toll roig.
17 de juliol del 2008
Passió
Imatge de M.CollierSomriures intermitents,
mirada perduda,
assegut davant el piano,
un dit, una tecla, una nota.
Silenci, pausa,
m'incorporo,
col·loco l'altre mà,
un dit, una tecla, una nota.
Ara ja no paro,
encadeno notes,
no desentonen,
un dit, una tecla, una nota.
Una composició neix,
jo m'animo,
tot el meu cos es belluga,
un dit, una tecla, una nota.
Tot a una,
sóc pres per la passió,
ballo assegut al piano,
un dit, una tecla, una nota.
Res m'envolta,
i tot és present,
quin deliri,
un dit, una tecla, una nota.
El temps oscil·la,
no sé si endavant,
o potser enrere,
un dit, una tecla, una nota.
Dits entumits,
ment en blanc,
poso el fre,
un dit, una tecla, una nota.
Tot ha acabat,
estic cansat,
ja no danso,
ressò de l'ultima nota.
mirada perduda,
assegut davant el piano,
un dit, una tecla, una nota.
Silenci, pausa,
m'incorporo,
col·loco l'altre mà,
un dit, una tecla, una nota.
Ara ja no paro,
encadeno notes,
no desentonen,
un dit, una tecla, una nota.
Una composició neix,
jo m'animo,
tot el meu cos es belluga,
un dit, una tecla, una nota.
Tot a una,
sóc pres per la passió,
ballo assegut al piano,
un dit, una tecla, una nota.
Res m'envolta,
i tot és present,
quin deliri,
un dit, una tecla, una nota.
El temps oscil·la,
no sé si endavant,
o potser enrere,
un dit, una tecla, una nota.
Dits entumits,
ment en blanc,
poso el fre,
un dit, una tecla, una nota.
Tot ha acabat,
estic cansat,
ja no danso,
ressò de l'ultima nota.
15 de juliol del 2008
Foradet al bany
Imatge de Daniel PeciL'aigua et cau esquena avall. El soroll de la dutxa fa que no sentis la meva arribada. La humitat entela els vidres. L'espuma del sabó t'envolta. L'esponja et recórrer tot el cos, a poc a poc, i més ràpid, ara suau i ara raspa. Sospirs o gemecs denoten la teva tranquil·litat, un bany renovador. Tant necessari com agradable, després del teu constant cansament. Ara si que m'has vist però fas veure com si no... a què jugues? moviments oscil·lants, fregues sensuals, mmm... no ho sé, però m'agrada el que veig, et recolzes contra la paret... tens els ulls tancats.. de sobte els obres, em mires amb desig, alegria i ...amor, aixeques lentament el braç, m'assenyales i m'indiques que m'acosti amb el moviment del teu dit index. M'ajupo per treure'm les sabates i aprofites per arrancar-me la samarreta, els pantalons volen i a mi ja em mullen les gotes incessants de la dutxa, si l'aigua és freda, ni es nota, perquè la nostra passió l'evapora immediatament, comencem a petonejar-nos presos pel frenesí, sexe i amor, amor i sexe, i tot ben mullat!
Au! nens a dormir ;P
Au! nens a dormir ;P
4 de juliol del 2008
2 de juliol del 2008
Relats conjunts
Una nova proposta de relats conjunts.
METRÒPOLIS la ciutat més gran del segle XXI. La més cosmopolita, moderna i luxosa que mai hagi existit. Governada durant dècades per la família més poderosa, la família Ringstar. Propietaris de la nova font d’energia del món, no hi havia ningú capaç d’arravatar-los el monopoli adquirit i per tant impossible de treure’ls-hi el poder que actualment sostenien, eren els magnats d’aquella societat, alta societat, que no perdia la més mínima oportunitat per deixar clara la seva superioritat,Superioritat que casi autoconsideraven una divinitat. Si més no aquesta era la creença pel que feia a la part exterior de la superfície, ja que si Metròpolis, tenia un secret, aquest era que es trobava dividida en dos mons. Un món conegut, i un altre món subterrani, un món molt diferent, un món que s’amagava sota les clavegueres de la ciutat, pàrquings abandonats, boques de metro deslocalitzades i infinites grutes desconegudes, per la societat civilitzada, o més ben dit censada, perquè la diferència no era pas de cultura, sinó de burocràcia, un ciutadà de l’exterior, ho era si hi havia un paper de l’administració que així ho verifiqués. I us puc assegurar que es verificava a dit, no hi havia cap procés legal que et garantís la ciutadania de la gran Metròpolis. Així que més que un secret, la societat subterrània, era una mena tabú, una barri marginal, una prohibició, l’anarquia que assetjava les fronteres de sota l’imperi Ringstar. Una més, de totes les guerres encobertes que hi hagut en la història del món antic, o menys modern.
Actualment, és adir l’any 2097, i acabada la tercera guerra mundial, Metròpolis gaudia de cert equilibri geopolític, i gaudint de total poder estratègic i erigint-se com la ciutat del motor econòmic mundial, tot i que cada cop bullia amb més fervor la cada vegada més famosa Submetròpolis, que cada cop treia més el cap en la superfície. Uns cops en forma d’aldarulls, altres cops en histories, llegendes urbanes o simples curiositats que aproximaven les classes més baixes de Metròpolis a la nova subciutat.
En aquests temps hi vivia Rufus un antic enginyer de la companyia EnergyStar, evidentment propietat dels Ringstar, com la majoria de companyies relacionades amb energia, poder i Metròpolis. Rufus era un enginyer caigut en desgràcia, un petit afer personal el va desestabilitzar laboralment. Incapaç de concentrar-se en la seva feina, va acabar acomiadat i vivint en la ciutat del pis de sota, com aquell que amaga la porqueria a sota l’estora perquè no es vegi que hi és. La vida l’havia engolit ja feia dos anys. Conscient del seu mal humor, de la seva incapacitat de relacionar-se amb gent humana, ja fossin homes o dones, i veient que la seva professió el feien ideal per tractar amb màquines i robots, un dia el va posseir el deliri, un deliri per una fantasia, per un impossible, per una de les grans i recursives expectatives de l’home, donar vida i sentiments allò que per creació i definició no en té.
Un llibre, una història, un nom... Frankeistein, i una possibilitat, una entre milions de possibilitats, una que potser es materialitzaria en la deixalleria d’EnergyStar, la primera, la més petita i afortunadament desallotjada. Allà es trobava un projecte fallit, un androide que era la clonació d’una gran dona, una dona d’una era ja morta, una dona que va marcar la seva època. Així que aprofitant els seus coneixements, Rufus va utilitzar la base abandonada d’EnergyStar per fe experiments amb les fonts d’energia, les bases de dades i programes de simulació humana durant molt de temps. Aviat es va adonar que era factible reviure el robot, donar-li vida, el difícil seria donar-li humanitat i la capacitat de decidir autònomament. Rufus necessitava ajuda, ja que notava que cada cop les seves capacitats no eren suficients per arribar allà on volia. L’objectiu potser era massa ambiciós per algú tant normal com ell. Així que va decidir aprofitar-se i autoalimentar-se del propi experiment. Llavors va tenir una idea tant descabellada con encertada, va començar a despertar l’androide, i aprofitar-ne cada cop més les seves capacitats de càlcul i raonament, propis d’una computadora. Però a mesura que treballaven junts, Rufus va començar a experimentar i a sentir certes afinitats que escapaven totalment a la lògica i a la relació estrictament laboral, entre un enginyer i el seu projecte, cada cop necessitava despertar-la durant més temps i parlar amb ella de moltes més coses que no fossin l’experiment, perquè ja era ella, ja tenia nom, Marian. I la afinitat amb Marian no era la d’un pare per la vida que ha creat, sinó més aviat per una companya que camina al teu costat en el transcurs de les teves aventures.
No potser, es deia constantment l’incrèdul enginyer, és impossible que m’estigui enamorant d’un andròmina de metall, inanimat i programat perquè respongui a qualsevol pregunta, serà la meva falta de contacte femení humà? Tot eren preguntes sense resposta, només un gran dubte l’amoïnava de veritat, hauré aconseguit ja el que busco?, el fet de que ella pugui despertar en mi aquests sentiments, no li atorga de manera automàtica aquesta humanitat que li vull incorporar? O és només una bogeria d’un vell que ja repapieja? Preguntes i més preguntes li saltaven pel cap dia i nit, deixant-li poques hores per dormir.
Un dia fortuïtament, fullejant i fullejant llibres en una biblioteca mig destruïda, hi va trobar un llibre de màgia, encanteris i divagacions vàries, titulat com ‘les paraules dites amb esperança, són el cor de la màgia verdadera’, d’aquí en va adaptar un fragment del que va creure que era d’allò més fidel als seus anhels. Posant esperança allà on només un boig ho faria.
Així que va decidir fer una última prova, sinó deixaria l’experiment per sempre, i a Marian dormint eternament. La va preparar en la butaca de la sala, li va connectar els cables per mesurar les seves constants, que encara no sabia ben bé quin era el propòsit específic, però Marian li havia aconsellat que ho fes, i així ho va fer, llavors la va connectar al gran generador d’energia que havia d’acompanyar tot el procés, va agafar el tros de paper, va encendre la màquina, a tot drap aquest cop, i tota la sala es va il•luminar de manera celestial, Rufus tremolant de por i nerviosisme, va començar a llegir el que hi havia en aquell paperot...
Un gran tro va despertar la ciutat d’una rara però silenciosa nit. Dos segons més tard, Rufus queia a terra, exhaust, mentrestant en la galta esquerra de Marian i naixia una llàgrima.
FI.
Actualment, és adir l’any 2097, i acabada la tercera guerra mundial, Metròpolis gaudia de cert equilibri geopolític, i gaudint de total poder estratègic i erigint-se com la ciutat del motor econòmic mundial, tot i que cada cop bullia amb més fervor la cada vegada més famosa Submetròpolis, que cada cop treia més el cap en la superfície. Uns cops en forma d’aldarulls, altres cops en histories, llegendes urbanes o simples curiositats que aproximaven les classes més baixes de Metròpolis a la nova subciutat.
En aquests temps hi vivia Rufus un antic enginyer de la companyia EnergyStar, evidentment propietat dels Ringstar, com la majoria de companyies relacionades amb energia, poder i Metròpolis. Rufus era un enginyer caigut en desgràcia, un petit afer personal el va desestabilitzar laboralment. Incapaç de concentrar-se en la seva feina, va acabar acomiadat i vivint en la ciutat del pis de sota, com aquell que amaga la porqueria a sota l’estora perquè no es vegi que hi és. La vida l’havia engolit ja feia dos anys. Conscient del seu mal humor, de la seva incapacitat de relacionar-se amb gent humana, ja fossin homes o dones, i veient que la seva professió el feien ideal per tractar amb màquines i robots, un dia el va posseir el deliri, un deliri per una fantasia, per un impossible, per una de les grans i recursives expectatives de l’home, donar vida i sentiments allò que per creació i definició no en té.
Un llibre, una història, un nom... Frankeistein, i una possibilitat, una entre milions de possibilitats, una que potser es materialitzaria en la deixalleria d’EnergyStar, la primera, la més petita i afortunadament desallotjada. Allà es trobava un projecte fallit, un androide que era la clonació d’una gran dona, una dona d’una era ja morta, una dona que va marcar la seva època. Així que aprofitant els seus coneixements, Rufus va utilitzar la base abandonada d’EnergyStar per fe experiments amb les fonts d’energia, les bases de dades i programes de simulació humana durant molt de temps. Aviat es va adonar que era factible reviure el robot, donar-li vida, el difícil seria donar-li humanitat i la capacitat de decidir autònomament. Rufus necessitava ajuda, ja que notava que cada cop les seves capacitats no eren suficients per arribar allà on volia. L’objectiu potser era massa ambiciós per algú tant normal com ell. Així que va decidir aprofitar-se i autoalimentar-se del propi experiment. Llavors va tenir una idea tant descabellada con encertada, va començar a despertar l’androide, i aprofitar-ne cada cop més les seves capacitats de càlcul i raonament, propis d’una computadora. Però a mesura que treballaven junts, Rufus va començar a experimentar i a sentir certes afinitats que escapaven totalment a la lògica i a la relació estrictament laboral, entre un enginyer i el seu projecte, cada cop necessitava despertar-la durant més temps i parlar amb ella de moltes més coses que no fossin l’experiment, perquè ja era ella, ja tenia nom, Marian. I la afinitat amb Marian no era la d’un pare per la vida que ha creat, sinó més aviat per una companya que camina al teu costat en el transcurs de les teves aventures.
No potser, es deia constantment l’incrèdul enginyer, és impossible que m’estigui enamorant d’un andròmina de metall, inanimat i programat perquè respongui a qualsevol pregunta, serà la meva falta de contacte femení humà? Tot eren preguntes sense resposta, només un gran dubte l’amoïnava de veritat, hauré aconseguit ja el que busco?, el fet de que ella pugui despertar en mi aquests sentiments, no li atorga de manera automàtica aquesta humanitat que li vull incorporar? O és només una bogeria d’un vell que ja repapieja? Preguntes i més preguntes li saltaven pel cap dia i nit, deixant-li poques hores per dormir.
Un dia fortuïtament, fullejant i fullejant llibres en una biblioteca mig destruïda, hi va trobar un llibre de màgia, encanteris i divagacions vàries, titulat com ‘les paraules dites amb esperança, són el cor de la màgia verdadera’, d’aquí en va adaptar un fragment del que va creure que era d’allò més fidel als seus anhels. Posant esperança allà on només un boig ho faria.
Així que va decidir fer una última prova, sinó deixaria l’experiment per sempre, i a Marian dormint eternament. La va preparar en la butaca de la sala, li va connectar els cables per mesurar les seves constants, que encara no sabia ben bé quin era el propòsit específic, però Marian li havia aconsellat que ho fes, i així ho va fer, llavors la va connectar al gran generador d’energia que havia d’acompanyar tot el procés, va agafar el tros de paper, va encendre la màquina, a tot drap aquest cop, i tota la sala es va il•luminar de manera celestial, Rufus tremolant de por i nerviosisme, va començar a llegir el que hi havia en aquell paperot...
Dama d’acer glaçat,
cor d’energia pura,
cervell de computadora
i esvelt cos d’una divinitat,
respira, sent i viu...
Ara, aquí i per sempre...
Rep la teva humanitat
i que els meus sentiments,
siguin l’aliment del teus.
cor d’energia pura,
cervell de computadora
i esvelt cos d’una divinitat,
respira, sent i viu...
Ara, aquí i per sempre...
Rep la teva humanitat
i que els meus sentiments,
siguin l’aliment del teus.
Un gran tro va despertar la ciutat d’una rara però silenciosa nit. Dos segons més tard, Rufus queia a terra, exhaust, mentrestant en la galta esquerra de Marian i naixia una llàgrima.
FI.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
