La natura m'envolta, jo camino a quatre potes, quan sento l'aigua del rierol i m'hi apropo.
Recordo, quan practicava la hípica, adorava el meu cavall. M'encantava acaronar-lo, i a ell també li agradava, més que deixar-me fer, em buscava, buscava el meu afecte, eren temps de felicitat, estones de gran relaxació.
No és que fos una gran amazona, però m'agradava cavalcar i se'm donava bé. I el meu cavall responia a tots els meus estímuls amb la mateixa intensitat en la que jo els vivia.
No puc recordar res més, només ell i jo, gaudint un munt d'estones els dos plegats, passejant per la màgica naturalesa o bé gaudint dels salts en plena competició, sembla no existir res més.
Però avui em sento estranya, em sento diferent, em sento més atlètica, més enèrgica, però molt i molt rara. Tinc set, quan m'acosto al rierol, trec al cap per mirar l'aigua, quan veig la cara del meu cavall i no la meva reflectida en aquella aigua oscil·lant i cristal·lina.
Tardo forces minuts a recuperar-me del xoc. Realment sóc un cavall, si més no, estic atrapada en el seu cos. Perquè recordo ser una noia entremaliada, doncs? Quin sentit té, sé l'ànima d'una noia i tenir el cos d'un animal?
De sobte recordo, un desig, sé tant feliç com ho és el meu cavall, també recordo unes paraules sonant en to d'ultra tomba, per sé feliç com ho és algú altre, has de sé com ell, i vaig pensar que no m'importava...
...ei!!!!! sí que m'importa, no vull sé un cavall feliç, vull sé una noia feliç, tant feliç com ho era el meu cavall!!!
...el soroll de l'aigua fent el dur descens pel rierol, es va fer cada cop més intens...
Fi.
Recordo, quan practicava la hípica, adorava el meu cavall. M'encantava acaronar-lo, i a ell també li agradava, més que deixar-me fer, em buscava, buscava el meu afecte, eren temps de felicitat, estones de gran relaxació.
No és que fos una gran amazona, però m'agradava cavalcar i se'm donava bé. I el meu cavall responia a tots els meus estímuls amb la mateixa intensitat en la que jo els vivia.
No puc recordar res més, només ell i jo, gaudint un munt d'estones els dos plegats, passejant per la màgica naturalesa o bé gaudint dels salts en plena competició, sembla no existir res més.
Però avui em sento estranya, em sento diferent, em sento més atlètica, més enèrgica, però molt i molt rara. Tinc set, quan m'acosto al rierol, trec al cap per mirar l'aigua, quan veig la cara del meu cavall i no la meva reflectida en aquella aigua oscil·lant i cristal·lina.
Tardo forces minuts a recuperar-me del xoc. Realment sóc un cavall, si més no, estic atrapada en el seu cos. Perquè recordo ser una noia entremaliada, doncs? Quin sentit té, sé l'ànima d'una noia i tenir el cos d'un animal?
De sobte recordo, un desig, sé tant feliç com ho és el meu cavall, també recordo unes paraules sonant en to d'ultra tomba, per sé feliç com ho és algú altre, has de sé com ell, i vaig pensar que no m'importava...
...ei!!!!! sí que m'importa, no vull sé un cavall feliç, vull sé una noia feliç, tant feliç com ho era el meu cavall!!!
...el soroll de l'aigua fent el dur descens pel rierol, es va fer cada cop més intens...
Fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada