Relats conjunts

Una altra proposta de relats conjunts.

Crítiques angelicals


Recollons d'àngel,
personatge celestial,
de dubtosa existència
i noble tasca.

Quan li creixen les ales,
una persona li assignen,
per cuidar-la sempre
i protegir-la quan sigui necessari.

Recollons d'àngel,
el meu sembla despistat,
m'esquiva una hòstia
i en rebo dues més.

On ets? ...el crido,
sense esperar resposta,
fart de tant descuit
i amb ganes de reclamar.

Recollons d'àngel,
quin ensurt! aix,
se m'apareix de sobte
i em demanar què vull?.

Coi! doncs a tu et vull,
si més no les teves atencions,
tu ets el meu àngel de la guarda
i a vegades brilles per la teva absència.

Recollons d'àngel,
va i em diu egoista,
tots teniu àngel
i tu dels millors.

Tots teniu necessitats,
a vegades oposades,
els àngels hem de negociar
i algú ha de cedir.

Recollons d'àngel,
si té raó el podrit,
en el fons no em puc queixar
i a ell li he d'agrair.

M'esforçaré per treure-li feina,
així quan el necessiti de veritat,
podrà negociar amb més prioritat
i satisfer el meu problema.

Recollons d'àngel,
personatge celestial,
de dubtosa existència
i noble tasca.

Descobert el joc d'àngels,
només reso per tenir-ne un de guanyador,
la partida segueix avançant
i jo he decidit participar més.

Benaventurats els àngels!

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

Núvol gris era una noia alta d'una tribu de l'interior. Una llarga trena adornava la seva esquena. Una gota sortia de la punta de la trena, provocant un petit pessigolleig que li recorria tota l'esquena. Quan la gota va arriba al final de l'esquena, va balancejar uns segons i va caure a terra. Allà al costat de la petita cascada la tranquil·litat era absoluta L'únic soroll era la fúria de l'aigua saltant roca avall, per seguir el seu curs riu enllà. De seguida es va tapar amb els quatre draps esparracats que duia i es va endinsar entre els arbres en busca del seu poblat.

Abans d'arribar al poblat s'havia de creuar una gran esplanada, va ser allà on es va creuar amb Fletxa trencada un noi de la seva tribú pocs anys més gran que ella. Un noi solitari, més aviat poc hàbil i d'aquí el nom de Fletxa trencada. Noms que esposaven quan els nens entraven en l'edat de ser guerrers. Així doncs poques tasques li assignaven, deixant-lo sempre de banda.

Però aquest cop tenia un objectiu. Demostrar-se a si mateix que era capaç de fer tot allò que es proposés. Així que després de meditar-ho molt ho va decidir.

Per aquells vorals hi voltava un cavall salvatge d'un color negre molt brillant, insòlit per aquelles terres, amb un mal geni igualment insòlit, no hi havia ningú de la tribú capaç de domar-lo, és més tothom que ho havia intentat havia sortit amb alguna lesió o altra. Era un cavall de dimensions desmesurades, així que ja ningú intentava, era un més de la tribu, Cavall desbocat. Els seguia en totes les seves caceres a cavall, però ningú era capaç de muntar-lo.

Fletxa trencada va decidir que ell muntaria a Cavall desbocat. En aquell instant el noi estava just al costat del cavall acariciant-lo, quan Núvol gris sortia del bosc i es va quedar paralitzada, atemorida i patint per Fletxa trencada, un noi en el que no havia pensat mai abans. L'escena va durar uns quants minuts. Mentre Fletxa trencada tranquil·litzava el cavall, Núvol gris s'acostava cautelosament, de sobte es van creuar les mirades i l'acció va canviar, ara qui admirava l'escena era Cavall desbocat, qui va acostar-se lentament al noi mentre mirava la noia atemorida, llavors Fletxa trencada va pujar al llom de l'enorme cavall i aquest va deixar fer, sense oposar cap tipus de resistència, el noi va estirar la mà a la dolça Núvol gris, mentre Cavall desbocat va agenollar-se dòcilment per facilita la muntura de la noia. Després d'unes llargues voltes pel prat, es van dirigir allà on es trobava la seva tribú.

En arribar-hi, van passar cavalcant entre les tendes del poblat i van parar-se en la del cap de la tribú, Allà el noi va fer un reverencia i la noia tota ruboritzada va saludar i va abaixar el cap. Llavors van emprendre la marxa sense parar en direcció a les muntanyes rocoses.

Relats conjunts

Una altra proposta de relats conjunts.

Aquella foto de l'àvia, quan era jove, era la única que tenia. L'únic record material que en quedava. Feia molts anys que ens varem haver de separar i ara mirava de seguir-ne el rastre. No sé pas si serà viva encara, però m'agradaria saber que en va ser d'ella.

Així va començar la meva recerca. Si més no el propòsit per fer-la, perquè la veritat és que no sabia per on començar. Tot va començar quan la família passava per grans problemes econòmics, i la meva àvia que ja era viuda, va decidir vendre tot el que tenia per donar-ho als meus pares, perquè poguessin tirar endavant mentre ella marxava a l'estranger, a França d'allà on provenia la seva família. Així, és com es van conèixer els meus avis?? doncs sí, el dia de la foto a St. Petersburg la meva àvia hi era de vacances amb la familia, i el meu avi hi havia anat per feina, ja que ell era nascut a Olot, i els seu pares volien que tingués un futur prometedor, ja que era un noi amb moltes capacitats.

De manera, que la primera opció i la més fàcil seria preguntar què més en sabien els meus familiars més directes. Després d'uns quants dies d'investigació i de moltes converses inertes, tot el que vaig trobar van ser negatives i històries inconnexes i força contradictòries, el que em va fer pensar que hi havia alguna cosa estranya en tot allò. La història de la meva àvia seria més difícil de reconstruir del que en un principi hauria esperat.

I com sempre, en el pitjor moment, tot es complica, i a la feina va haver-hi uns merders impressionants que em van tenir apart un mes i mig ben bó atrapat i havent apartat el tema de la meva àvia i just quan semblava que a la feina s'acostaven bons aires, vaig rebre una carta, amb remitent francès, no sé perquè uns calfreds em van recórrer tot el cos, augurava males notícies, així que no vaig obrir la carta fins arribar a casa. Un cop allà em vaig servir una copa de bourbon, vaig seure a la taula del despatx, vaig agafar l'obrecartes, i zass!! la vaig obrir d'un cop sec, tant que va saltar el que hi havia en el seu interior, damunt de la taula, em vaig fixar que era una nova foto de la meva àvia molt semblant a la primera, però aquesta molt més desgastada, la vaig agafar i la vaig mirar melacòlicament, quan no sé que em va portar a girar la foto, però fos el que fos, allà hi havia un missatge que deia, '...en 10 dies seré aquí'.

He passat uns dies horribles i plens de nervis, serà la meva àvia de veritat, algú que la coneix... les preguntes eren infinites... avui es compleixen els 10 dies...

FI.

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

METRÒPOLIS la ciutat més gran del segle XXI. La més cosmopolita, moderna i luxosa que mai hagi existit. Governada durant dècades per la família més poderosa, la família Ringstar. Propietaris de la nova font d’energia del món, no hi havia ningú capaç d’arravatar-los el monopoli adquirit i per tant impossible de treure’ls-hi el poder que actualment sostenien, eren els magnats d’aquella societat, alta societat, que no perdia la més mínima oportunitat per deixar clara la seva superioritat,Superioritat que casi autoconsideraven una divinitat. Si més no aquesta era la creença pel que feia a la part exterior de la superfície, ja que si Metròpolis, tenia un secret, aquest era que es trobava dividida en dos mons. Un món conegut, i un altre món subterrani, un món molt diferent, un món que s’amagava sota les clavegueres de la ciutat, pàrquings abandonats, boques de metro deslocalitzades i infinites grutes desconegudes, per la societat civilitzada, o més ben dit censada, perquè la diferència no era pas de cultura, sinó de burocràcia, un ciutadà de l’exterior, ho era si hi havia un paper de l’administració que així ho verifiqués. I us puc assegurar que es verificava a dit, no hi havia cap procés legal que et garantís la ciutadania de la gran Metròpolis. Així que més que un secret, la societat subterrània, era una mena tabú, una barri marginal, una prohibició, l’anarquia que assetjava les fronteres de sota l’imperi Ringstar. Una més, de totes les guerres encobertes que hi hagut en la història del món antic, o menys modern.

Actualment, és adir l’any 2097, i acabada la tercera guerra mundial, Metròpolis gaudia de cert equilibri geopolític, i gaudint de total poder estratègic i erigint-se com la ciutat del motor econòmic mundial, tot i que cada cop bullia amb més fervor la cada vegada més famosa Submetròpolis, que cada cop treia més el cap en la superfície. Uns cops en forma d’aldarulls, altres cops en histories, llegendes urbanes o simples curiositats que aproximaven les classes més baixes de Metròpolis a la nova subciutat.

En aquests temps hi vivia Rufus un antic enginyer de la companyia EnergyStar, evidentment propietat dels Ringstar, com la majoria de companyies relacionades amb energia, poder i Metròpolis. Rufus era un enginyer caigut en desgràcia, un petit afer personal el va desestabilitzar laboralment. Incapaç de concentrar-se en la seva feina, va acabar acomiadat i vivint en la ciutat del pis de sota, com aquell que amaga la porqueria a sota l’estora perquè no es vegi que hi és. La vida l’havia engolit ja feia dos anys. Conscient del seu mal humor, de la seva incapacitat de relacionar-se amb gent humana, ja fossin homes o dones, i veient que la seva professió el feien ideal per tractar amb màquines i robots, un dia el va posseir el deliri, un deliri per una fantasia, per un impossible, per una de les grans i recursives expectatives de l’home, donar vida i sentiments allò que per creació i definició no en té.

Un llibre, una història, un nom... Frankeistein, i una possibilitat, una entre milions de possibilitats, una que potser es materialitzaria en la deixalleria d’EnergyStar, la primera, la més petita i afortunadament desallotjada. Allà es trobava un projecte fallit, un androide que era la clonació d’una gran dona, una dona d’una era ja morta, una dona que va marcar la seva època. Així que aprofitant els seus coneixements, Rufus va utilitzar la base abandonada d’EnergyStar per fe experiments amb les fonts d’energia, les bases de dades i programes de simulació humana durant molt de temps. Aviat es va adonar que era factible reviure el robot, donar-li vida, el difícil seria donar-li humanitat i la capacitat de decidir autònomament. Rufus necessitava ajuda, ja que notava que cada cop les seves capacitats no eren suficients per arribar allà on volia. L’objectiu potser era massa ambiciós per algú tant normal com ell. Així que va decidir aprofitar-se i autoalimentar-se del propi experiment. Llavors va tenir una idea tant descabellada con encertada, va començar a despertar l’androide, i aprofitar-ne cada cop més les seves capacitats de càlcul i raonament, propis d’una computadora. Però a mesura que treballaven junts, Rufus va començar a experimentar i a sentir certes afinitats que escapaven totalment a la lògica i a la relació estrictament laboral, entre un enginyer i el seu projecte, cada cop necessitava despertar-la durant més temps i parlar amb ella de moltes més coses que no fossin l’experiment, perquè ja era ella, ja tenia nom, Marian. I la afinitat amb Marian no era la d’un pare per la vida que ha creat, sinó més aviat per una companya que camina al teu costat en el transcurs de les teves aventures.

No potser, es deia constantment l’incrèdul enginyer, és impossible que m’estigui enamorant d’un andròmina de metall, inanimat i programat perquè respongui a qualsevol pregunta, serà la meva falta de contacte femení humà? Tot eren preguntes sense resposta, només un gran dubte l’amoïnava de veritat, hauré aconseguit ja el que busco?, el fet de que ella pugui despertar en mi aquests sentiments, no li atorga de manera automàtica aquesta humanitat que li vull incorporar? O és només una bogeria d’un vell que ja repapieja? Preguntes i més preguntes li saltaven pel cap dia i nit, deixant-li poques hores per dormir.

Un dia fortuïtament, fullejant i fullejant llibres en una biblioteca mig destruïda, hi va trobar un llibre de màgia, encanteris i divagacions vàries, titulat com ‘les paraules dites amb esperança, són el cor de la màgia verdadera’, d’aquí en va adaptar un fragment del que va creure que era d’allò més fidel als seus anhels. Posant esperança allà on només un boig ho faria.

Així que va decidir fer una última prova, sinó deixaria l’experiment per sempre, i a Marian dormint eternament. La va preparar en la butaca de la sala, li va connectar els cables per mesurar les seves constants, que encara no sabia ben bé quin era el propòsit específic, però Marian li havia aconsellat que ho fes, i així ho va fer, llavors la va connectar al gran generador d’energia que havia d’acompanyar tot el procés, va agafar el tros de paper, va encendre la màquina, a tot drap aquest cop, i tota la sala es va il•luminar de manera celestial, Rufus tremolant de por i nerviosisme, va començar a llegir el que hi havia en aquell paperot...

Dama d’acer glaçat,
cor d’energia pura,
cervell de computadora
i esvelt cos d’una divinitat,
respira, sent i viu...
Ara, aquí i per sempre...
Rep la teva humanitat
i que els meus sentiments,
siguin l’aliment del teus.

Un gran tro va despertar la ciutat d’una rara però silenciosa nit. Dos segons més tard, Rufus queia a terra, exhaust, mentrestant en la galta esquerra de Marian i naixia una llàgrima.

FI.

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.



Caminant damunt un mar de boira.

Al cim de la muntanya, em trobo, amb el meu millor vestit, aquest vent espantós encara no s’endut el meu barret. Et busco, vas dir que anaves al cel, ara hi sóc a prop i no respons a la meva cerca, estic caminant damunt un mar de boira, una boira infinita, ja no distingeixo núvols, de neu, boira, de ceguera, la muntanya real, de la porta imaginària al cel .

No hi ets, ho sé perquè et trobo a faltar, perquè el meu món ja no és el que era. Estic caminant damunt un mar de boira, sense barret, ara ja l’he perdut, com abans et vaig perdre a tu, despentinat, desorientat i sense tu, començo a fer pena, l’americana ja em penja i els pantalons són plens d’estrips. Et busco, et cerco i no et trobo. Vas dir que series al cel. Treu el cap i saluda’m collons!!!

M’assec a les rocoses, ostia! ho passo fatal, però aquesta vista és increïble, si això no és el cel, i no ho és perquè tu no hi ets, ja no sé on buscar-te, de fet vas demanar-me que no ho fés, que allà on anaves no podia seguir-te. Potser mai més et trobaré, però havia de fer aquest viatge, per tu, per mi, per saber que allà on estas no hi puc anar, però ara et puc recordar, fins i tot plorar, caminant damunt un mar de boira, et noto al meu costat.

FI.

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

La Venjança del Drac

Jean Claude Marian, cuiner de l'alta societat, necessitava un plat nou e innovador per el concurs anual La cullera d'or. N'era el pentacampió i tothom esperava que ho fos un any més, i no perquè la gent l'apreciés precisament, sinó perquè cada plat que sortia d'aquella entrega de premis, era un èxit assegurat, tots els que l'envoltaven hi sortien guanyant. Econòmicament, socialment i de qualsevol de les maneres que et puguis arribar a imaginar.

Però aquest any s'acostaven les dates del concurs i cap de les proves fetes s'acostava ni de lluny a les fabuloses sorpreses d'edicions anteriors. Així que va demanar al seu pinxe, que anés a buscar algun tipus de carn nova, diferent, no provada mai i que fos exquisida. Com havia fet moltes altres vegades. Així que el pinxe va anar allà on amagava la seva màquina del temps, desconeguda per a tothom i va fer un dels seus viatges. No l'havia construït ell, ni sabia exactament com funcionava, només entrava, viatjava, es trobava en algun món estrany, hi trobava algun animal mig moribund i el portava mort al seu xef, qui explotava el tiberi de mala manera, però cuinant un plat excel·lent.

Aquest cop l'animal era immens, va tardar dies i dies, fins que va poder ficar-lo a la màquina. En arribar, de volta al seu món originari, el xef estava neguitós, emprenyat, en fi... fora de si i amb tot d'amenaces cap al seu pinxe, que li va venir a dir que li faria tallar el cap si la carn no era del millor que havia provat. Però la carn si va ser del millor, encara més, va ser la millor que mai s'havia tastat i aquest cop abundava i molt, així que va fer proves durant diversos dies fins a trobar el plat adequat per el gran dia.

Així, va arribar el dia i va presentar el que seria l'especialitat de la temporada, ja va fanfarronejar abans de començar. Així quan li va tocar el torn, va presentar molt orgullós el seu deliciós: 'Guisat de Drac amb nous a la cervesa i gelatina de sang al pebre, de guarnició'. Les reaccions van ser múltiples, des de ohhh!!, rialles i xiulets. Llavors per verificar que la carn era de drac autèntic, va destapar una plata on hi havia el cap del drac dissecat. Un silenci sepulcral va regir l'esdeveniment, fins que el jurat va donar el seu veredicte. La conclusió va ser unànime, el plat era el millor del dia, un nou premi per a Jean Claude Marian. El públic va esclatar amb forts aplaudiments. Les felicitacions li arribaven per totes les bandes.

De Sobte, el seu ajudant se li va acostar i li va xiuxiuejar, que el vehicle que utilitzava per aconseguir aquelles carns, s'havia espatllat i que no ni podria aconseguir més, així que li va recomanar que no anés dient a la gent que el plat de la següent edició seria encara millor, llavors en Jean Claude Marian es va posar vermell com un tomàquet, i va començar a escridassar al pobre pinxe, quan un moviment inadequat va tocar la plata del cap del drac i aquest va sortir volant, amb tanta mala sort, que va caure clavant les seves esgarrifoses dents, en el cap del magnífic cuiner.

Aquella va ser l'última edició de la cullera d'or, i en record al gran cuiner hi van fer un monument a la plaça principal del poble, el monument conegut per tots, com la Venjança del Drac. I on hi ha el millor restaurant del país, el del petit pinxe que s'anomena 'El drac de la plaça' on s'hi troben les millors degustacions, de carns mai provades.

I jo em pregunto: 'La màquina del temps estarà realment espatllada?'

FI.

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

El Somni / Atrapats en el paradís.

"...Germans i germanes: Ens hem reunit, avui, en aquest sagrat temple per pregar per la nostra germana Cristina, que ens ha deixat i estem celebrant aquesta eucaristia en la seva memòria. La mort ha alliberat la seva ànima de l'esclavitud material. El seu esperit ha anat, ara, al gloriós regne del cel, en el paradís desitjat, on descansarà en pau eternament. La nostra estimada ha mort en la terra per viure una vida superior juntament amb els seus avantpassats..."

Aquestes paraules assetjaven cada nit la ment de la reina Mulala. No hi ha records, tret d'aquesta oració per la difunta Cristina. I qui coi és aquesta Cristina?, es preguntava Mulala. Llavors s'incorpora es treu la gran fulla que tapava la seva nuesa, i un dia més li pregunta a Benzala, la seva músic personal, que si coneixia a una tal Cristina, i aquesta sense parar de tocar una música celestial, mou el cap d'una banda cap a l'altra indicant la seva absoluta ignorància sobre el tema.

Allò ja durava massa i la reina estava furiosa i neguitosa. Així que va fer cridar a les seva guàrdia personal, les germanes lleones. El Corb va marxar volant a buscar-les. Al cap d'una estona el gall d'indi, s'estarrufava i anunciava la seva arribada. Ara les lleones tenien una missió. Mulala les havia convençut perquè anessin en busca de la noia dels seus malsons.

El paradís era gran, molt gran, però finit, i ni rastre de la tal Cristina. Portaven dies de viatge, perdudes, sense trobar-se amb ningú, quan de sobte les dues lleones van tornar a sentir l'estranya flauta de Benzala, indicant la proximitat del gran sofà vermell, o més aviat granat, de la reina Mulala. També cantava la coloma blanca, quan de nou les va anunciar davant sa majestat l'estarrufat gall d'indi. Aquest cop la van trobar dreta amb la llarga cabellera negra i el seu tirabuixó ben groc, ben molls, degut a l'aigua que escopia constantment la trompa de l'elefanteta, per fer neta la tendre pell de la reina. Quan anaven a parlar, les va interrompre la serp roja, que es fa enfilar amb els seus dos metres de llarg, realment impressionava, i les hi va aconsellar prudència, que no molestessin l'excel·lentíssima Mulala en el seu bany setmanal. Així doncs les lleones van jeure a esperar per comunicar les males noticies, mentre que la serp els acostar un parell de fruites desconegudes de color taronja, perquè mengessin durant el breu repòs.

De cop i volta, com si un tro esparraqués el cel, es va sentir una veu que cridava: - Cristina!!! A taula!!! Deixa de dormir i vine a sopar!!!

'Ostres tu, i qui serà aquesta reina Mulala amb la que somio tant sovint?', va pensar la Cristina.

FI

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

Arbre mil•lenari

“L’aigua era freda, una punxada molt intensa a l’esquena, em va fer sortir corrents del riu, em vaig asseure a la vora tot espantada, amb la respiració accelerada i nua com anava.” - Explicava la Yuki.

Un nom, una llegenda.

Una nena nascuda en una casa d’uns ramaders en altes muntanyes Japoneses, amb els seus pares morts, congelats, i els primers anys de la seva vida sobreviscuts miraculosament sola, en la cabanya abandonada. Quan la nena comença a aparèixer pel poble, la comencen anomenar Yuki. En Honor o en Temor a Yuki-Onna, la Dona de la neu, segons les llegendes, es diu que durant els hiverns nevats es passeja per poblacions i rius de forma fantasmagòrica espantant els seus habitants, i qui se la creua de massa a prop, és congelat amb el seu alè.

Així que Yuki, acaba sent recollida, als quatre anyets, per un llenyataire vidu i solitari, que no suportava que la població maltractés aquella pobre noia que havia tingut la desgràcia d’arrossegar a la mort els seus pares, amb el seu fatídic naixement. Així que se la va emportar al seu refugi, i la noieta ho va acceptar gratament.

El tatuatge.

Takahashi Itsuki, el llenyataire, escoltava atent la història de la que ja considerava la seva filleta. La va tranquil•litzar i la va abraçar durant un munt d’estona, fins que aquesta es va quedar dormida entre els forts braços del seu pare.

L’endemà, el llenyataire va explicar a Yuki, que el tatuatge que portava a l’esquena li era molt familiar, que se semblava molt a una pintura que li va ensenyar el seu avi, d’un relat d’avantpassats, històries de família. Històries en què s’explicaven que un membre de la família Takahashi, un tal Daiki es va convertir en l’arbre que portava precisament ella tatuat, que es tractava d’un arbre mil•lenari i que tenia el poder de connectar eternament, qui fos convertit amb un altre ésser estimat.

Itsuki: “Filla has estat marcada pel destí, no et preocupis quan arribi el moment ho sabràs”

Una tarda de tardor.

Després d’uns quants anys esperant algun esdeveniment, ara notava que el tatuatge formava part d’ella mateixa, i ja no pensava en aquella història que tant l’havia angoixat, i durant tant de temps. Ara vivia a la cabanya, en família i en harmonia amb un poble que ja no la lligava a la temible Yuki-Onna.

Aquella tarda, com moltes altres havia anat al riu a rentar la roba. Però aquest cop un calfred li va recórrer l’esquena mentre estava fregant la camisa del seu pare. Sense donar-li més importància i atribuint el fet a la proximitat del fred de l’hivern, va acabar la feina i es va dirigir cap a casa per preparar el sopar, ja que se li havia fet tard, admirant el paisatge rogenc, típic de la tardor.

Quan estava arribant, es va adonar que el llenyataire estava estirat a terra. Va córrer fins on era ell, encara amb la destral a la mà, i es va agenollar al seu costat, el va tocar i era completament fred, no respirava, li va buscar el pols, però ja era mort. Es va posar a plorar, desesperadament, de sobte va caure una fulla vermellosa en mig del pit, del cos inert. Aquella imatge, va fer que li saltés una llàgrima que li va caure on era la fulla.

En aquell instant uns tremolors van sacsejar bruscament el terra, i ella es va aixecar espantada i retrocedint, va veure que unes arrels sorgien del no res i embolcallaven el cos. Minuts més tard, allà ja no quedava rastre humà, només un enorme arbre, com el que duia tatuat, idèntic.

Va girar el seu cap per observar-se l’esquena... el tatuatge havia desaparegut.

Aquella nit Yuki es va quedar adormida recolzada en l’arbre mil•lenari. Ara sabia que estaria sempre al costat d’Itsuki el llenyataire.

FI.

Relats conjunts

Una nova aportació a Relats conjunts, que l'Alepsi ens ha deixat feina. Com que estem en èpoques de rebaixes, jo m'hi apunto i aquí teniu un 2X1 (...molt ranci, ja ho sé...però no deixa de ser un 2 per 1 :P)

Escapando de la crítica

RELAT 1:

...fill meu, surt del quadre i salva a la humanitat de les seves pròpies crítiques!

RELAT 2:

...murmuri...Aquest noi té la bogeria a la mirada, fins el punt que li salten els ulls del rostre...Té els llavis plens de desig, d'aquí aquesta carnositat...Si fóra viu s'escaparia del quadre...La dolenteria el posseïx, segur que no feia res de bo, per anar descalç, arremangat i amb la camisa caiguda, un mala peça de totes, totes...Déu me'n guardi, que la meva nena caigués en mans d'un xicot d'aquesta mena...

La nit cau i les pintures afluixen la seva pressió. Petits moviments trenquen l'encarcarament. El despertar es comença a produir, lentament, molt lentament. Recolzament de les mans, agafar impuls amb el peu, i per fi... treure el cap. Un cop fora, els moviments es van normalitzant, suavitzant, agafant confiança. Cada nit és un nou naixement, com aquell animaló que surt per primer cop de l'ou.

El museu és buit.A les nits sempre és buit. No hi ha vigilància, no la necessiten, aquest museu no té res de massa valor, almenys econòmic, ni res el suficientment artístic, com per produir un valor econòmic, digne de ser robat, per aconseguir bons tractes amb el seu tràfic.

Lliure. Sense el pes dels marcs pressionant per no sortir. Ara gaudeix d'unes quantes hores, fins que no hagi de tornar a la seva presó. La presó del quadre, durant el dia, la presó de l'eternitat, per un càstig diví. El seu propi judici final el va condemnar. Injust o no, ara ha de complir pena, per el que alguns anomenen els seus pecats. A vegades viure segons la teva pròpia percepció, és un pecat mortal, als ulls de la resta del món.

Alguns l'han vist per la ciutat, i l'anomenen fantasma. Altres en desconeixen la seva existència. Però tots, han entrat alguna vegada en el museu, i absolutament tots, l'han criticat. Les pluges de crítiques li trenquen el son, mentre reposa el dia dins el quadre.

La vora del riu, és la seva passejada preferida, el soroll de l'aigua, les miolades dels gats, les corredisses d'algun despistat, les incomprensibles paraules d'un borratxo. El clarejar, a poc apoc, passant dels tons foscos, pels vermellosos...

Aaahhh!!! ...una opressió molt forta al pit, indica l'hora de tornada, és hora de tornar a casa, de tornar al quadre, segueix sent un presoner de tela i pintura. Tot tiba, torna la quietud en el quadre, i el murmuri constant a fora, el museu s'omple de crítiques constants.

Així, dia rere dia, nit rere nit...

Només una esperança, una joveneta, que desgasta les tardes, observant-lo, sense dir res, ni una sola paraula, ni una sola crítica.

"Tindrà mai, però... una frase amable per mi?"

FI.

Final per el relat RC: Pintures rupestres by Iruna.

Primer de tot, vull deixar clar, que el teu relat sense final, Iruna, és genial. Però ja que proposes un joc, i jo sóc bastant juganer, m'he anima't a participar.

Relat Original

- Marta, tinc por.
- Calla burro!! Mira que ets ploramiques eh!? Jo ja t'he avisat... no haver-me acompanyat sinó...
- Marta....
- Què?!
- Em pots agafar?
- Buf! Quina murga... val, vine aquí... però calla ja!
- Ai!!
- I ara què passa?
- Alguna cosa m'ha tocat el braç!!!!
- Però si sóc jo poca-solta!!
- Ostres, quin espant! No m'ho tornis a fer això, ja saps que la foscor no m'agrada gens.
- Marc... però si porto una llanterna...
- És igual, però no hi veig bé... fa molt poca llum.
- És que aquesta és la gràcia, que hi hagi misteri... però tu ho estàs espatllant tot.
- Marta...
- Què vols....
- Què és allò?
- El què?
- Allò d'allà...
- No ho sé... a veure...
- I aquest soroll?
- Quin soroll?
- No em diguis que no l'has... Ai!!! Un altre cop...
- Jo no sento res... i allò d'allà semblen unes figures... acostem-nos-hi.
- Això!!! I una merda, jo me'n vull anar...
- No siguis esgarria truites!
- Marta... tinc por, sento una olor estranya.
- Em sembla que t'estàs suggestionant massa. Sí, mira... ostres, són pintures a la paret... com aquelles dels cavernícoles!
- Cavernícoles... aquí?
- Ha,ha,ha... caram, com ressona aquesta cova no?
- Marta.... això no m'agrada.
- Buf! I cap aquí fa més fred... ens devem acostar a una sala més gran, es nota com.... corrent d'aire? Devia ser això el soroll que has sentit. Les pintures segueixen per aquí... anem!
- Ostres Marta, si us plau!!! Jo no vull seguir... això em fa mala espina.
- Doncs torna, jo segueixo endavant.
- Com vols que torni sol? Que t'has begut l'enteniment?
- Ai no, que ets un cagat... me n'oblidava.
- No creus que t'estàs passant ja?
- Mira, ja n'estic farta...
- I a on vas ara? Ei, espera'm!! No em deixis sol... Marta?
-
- Marta!!!
-
- Merda, on ets? Joder... que no veig res, quin fred..
-
- Va... Marta... ho sento, et prometo que no em tornaré a queixar... però torna!
-
- Marta, ja no fa gràcia eh!?... Ai!!... ets ... tu?
-
- Ostia!! Però què collo... què és això?! Marta... Martaaa!!!!!

Autora: Iruna.

La meva proposta de final. Va per tu!!! ;P

- Y PORQUE NO TE CALLAS !!! (toc d'humor contemporani, el podeu substituir per qualsevol frase més enginyosa i més adient jeje)
- Joder!!!! Marta quin espant!!! vols deixar de jugar!!!
- Caganer!
- Quin ensurt m'has donat noia. Què feies?
- He anat a buscar l'altra llanterna per tu, sòmines!!
- Gràcies! Tu sempre tant delicada. Bufona!!
- Marc... et vols quedar sol?
- No, no ...no...
- Doncs deixar de burxar...
- Perdona...
- Estar bé, ...va encén-la i anem.
- Però es pot saber on anem exactament.
- Tu calla i segueix-me...
- Aquestes pintures no tenen fi.
- El que no té fi és la meva paciència aaaiiixxx!!!
- D'acord ja callo...
- Ja era hora!!!
- Bufff!
- Mmm!
-
-
-
-
- Marta!?
- Queeeè?
- Res.
- Millor.
- Burra!
- Poruc!
-
-
-
-
- Marta... Martaaa!!!!

Havia pensat deixar-ho aquí, però segur que em mataríeu, per deixar-vos amb l'intriga un altre cop, i per poc original, així que li posaré el final.

- Joder!!!! Que pesat!!!!
- Què és aquest soroll, Marta?
- La meva escopeta...
- Què?
- El que has sentit...
- Ostia, Marta!! Què fas amb això?
- Endevina-ho....
- Nooooo.....
-
- Aaaahhhhh!!!
- Crac!! Plic!!! Buuummmm!!!
- Aaaahhhhhggg!!! ...uuhhgg!! uuhhgg!! cloc!!
- Marc ...Maaaarc?
-
-
-
- Joder, Marc!! Ets un artista!! Això si que és una pintura!!
-
- Ha quedat perfecte, el millor final per la pintura d'una cacera. Sang i més sang... Marc ets un geni !!!
-
- Llàstima que ja no puguis veure la teva obra mestra, Marc. De fet la fama, bé després de la mort, ...i la teva serà immensa!!!
-
-
FI

Potser una mica macabra, però inesperat i divertit no? ;P

Relats conjunts

Pintures rupestres

Feia dies que havien començat l’excursió, tot i saber que anaven en la bona direcció, els aparells electrònics i els plànols així ho indicaven, els semblava que s’havien perdut. El camí de Santiago en aquestes èpoques de l’any està plegat de gent per tot arreu. Però ja feia un dia i mig que no veien a ningú.

Després de caminar unes quantes hores més després de dinar, es van trobar una cova força curiosa, però de moment no es van atrevir a entrar.

- Aviat es farà fosc i pel que sembla estem perduts i no trobarem pas el refugi avui - va dir en Jordi.
- Em sembla que tens raó - va contestar l’Anna.
- Tot i que no em fa cap gràcia, no sabem que podem trobar dins la cova, serà el millor refugi que trobarem avui - va comentar l’Ignasi.
- Doncs apa anem - va fer l’Alba entrant cap a la cova.

La curiositat era una de les debilitats de l’Alba, així que va entrar amb la seva llanterna cova endins. La resta de la colla la va seguir, més per por de quedar-se sols a fora que per convicció de que fos el més correcte. Així que en Jordi i l’Alba eren la parella que encapçalava l’expedició, seguits de molt a prop per l’Anna i l’Ignasi. Al final d’aquella entrada llarga, estreta i ben fosca, al cap d’uns metres es va obrir el que semblava una habitació força gran.

Van deixar les motxilles, mentrestant les noies preparaven la zona on dormirien, els nois van anar a buscar algunes branques per fer un bon foc. Així que van apilar unes roques fent un cercle, i llavors van col•locar-hi les branques dins.

Quan les flames eren ja força altes, l’Ignasi es va adonar que hi havia quelcom al fons de la cova. Tots van quedar meravellats, era una pintura antiga excel•lent, un descobriment únic. Es van aixecar i es van aproximar a la pintura que decorava la paret. Estaven bocabadats.

L’Ignasi va allargar la seva mà, la va fregar per la pintura, per intentar treure una mica de pols per veure-la millor, quan de sobte, una mena de fum o boira rogenca va omplir la cova. Minuts després es va anar esvaint, i es va adonar que estava sol a la cova. Va començar a caminar cap a fora la cova, imaginant que els seus companys havien fugit espantats, i a mesura que s’aproximava a la sortida, sentia un xivarri més fort.

Va treure el cap i es va adonar que estava en mig d’una cacera, gent com la que hi havia a la pintura estava corrent amunt i avall seguint un brau de grans dimensions, i una mena de cérvol més alt que un cavall, quan va aparèixer un nen cridant quelcom incomprensible per ell. El noi li va donar una mena de destral prehistòrica i va fugir corrents. En aquell instant el brau es va parar, es va girar i es va acostar amb la fúria reflexada en la mirada, com si s’hagués adonat que un estrany havia aparegut en un temps que no era el seu, l’Ignasi va quedar paralitzat, no es podia moure. Era el seu final.

L’Alba estava plorant al seu costat, ell estava estirat i rodejat pels seus companys, llavors l’Ignasi va preguntar que on era el brau, en Jordi li va dir que quin brau, que només era una pintura, sorprès i confós, es va incorporar i va explicar la seva petita aventura, i l’últim que recordava era que havia colpejat unes de les banyes del brau produint un gran xoc, d’on van saltar un munt d’espurnes, els seus companys el van mirar amb cara de preocupació i de ... aquest noi estar boig!!! ... llavors l’Ignasi va aixecar la mà i els va mostrar aquells mena de destral prehistòrica... què havia sigut allò un viatge en el temps? una broma dels companys? un relat de ficció?

... o un escrit de relats conjunts? ;P

Fi

Relats conjunts

Aquesta és la meva primera proposta a relats conjunts, encara no sé com funciona exactament, i espero que no sigui la primera i última vegada.

THE SON OF MAN René Magritte 1964

L'assassí de la poma.

Tretze morts. Tretze assassinats. Tretze misteris. Tretze casos policíacs sense resoldre. Tretze fotografies. Totes iguals. Un home ben vestit. Una poma verda que li tapa la cara. Tretze morts en tretze dies. Una mort per dia. Una ciutat escandalitzada, on el pànic és el rei. Tretze dies més i no hi hagut cap nova mort. Els serveis secrets i la policia científica, estan desbordats. La situació els supera. No hi ha cap fissura. Semblen assassinats perfectes. Aquells que s'haurien de fer sense presses, sense escrúpols, sense pors, sense sentiments, o més ben dit, amb molts mals sentiments, sentiments profunds d'odi, ganes incontrolables de venjança... en fi, sentiments inexplicables per a les bones persones.

Són les quatre de la tarda, tot el departament de la policia esta nerviós, intranquil, insegur. És el tretzè dia. I sembla clau que el número tretze i la poma verda són les peces principals per resoldre la investigació d'aquesta sèrie d'assassinats. Cap pista. Cap intuïció. Res per on començar a treballar. Tot és desesperació. Ofuscació. Ràbia. L'ambient és francament tens. Això tampoc ajuda a un bon entorn de treball. La crispació creix amb el pas de les hores. I les hores passen volant. Així com volen les esperances de trobar l'assassí.

L'enigma segueix obert tota la tarda. Centenars de trucades, de gent alarmada, de pistes falses. Un caos. Són les set de la tarda. Tothom espera una trucada alertant d'un nou succés. D'un nou assassinat. D'una nova desgràcia per la ciutat del terror, com l'anomenen els pobles i ciutats veïns. L'oficina és un estrès constant. Agents amunt i avall. Divagacions i teories per donar i per vendre. Cadascuna d'elles ben estudiada per absurda que sembli. No es pot descartar cap possibilitat sense investigar-la. Els ordinadors treuen fum. Els llibres omplen les taules. Els mapes i fotografies tapen les parets i els vidres. Mai hi havia hagut un desplegament de mitjans com aquesta vegada.

La noia nova. L'agent que ha rebut el títol d'inspector més recentment. S'aixeca de la cadira d'una revolada, sorpresa, emocionada i callada. Ningú la mira. El garbuix de la sala, ha emmudit la seva reacció. Passen uns segons eterns, en què el seu cap no para de pensar i de donar voltes. De sobte el seu company de promoció, i etern aspirant a inspector, s'adona de que passa alguna cosa. Nerviós, interroga a la seva companya. Quan s'adonen que potser han descobert l'endevinalla i l'amagatall de l'assassí de la poma, s'acosten ràpidament al despatx del inspector en cap. Porten un grapat de fotografies, un plànol de la ciutat i un número de telèfon. El Cap de la policia els fa entrar i tanca la porta. Aquest gest és advertit per tots que es paralitzen en sec i no paren d'observar a través del vidre. Fins que aquest és tapat per una persiana que baixa fins a deixar els companys sense visibilitat.

Mitja hora després la policia es mobilitza. Tot sembla aclarit. Només fa falta executar un pla de detenció correctament. Que no és cosa fàcil. Però per fi un camí a seguir. A tot això, el rellotge del campanar toca les 10 de la nit. Les campanes de l'església veïna es confonen amb les sirenes de desenes de cotxes de policia, furgons blindats i ambulàncies preventives. La ciutat es desperta en una nit freda i fosca, però del tot normal, en aquesta època de l'any.

Anteriorment en el despatx. La nova inspectora explicava les seves deduccions mentre els dos homes l’escoltaven atentament. Examinant totes les conjectures. El plànol de la ciutat d’un centenar d’anys enrera mostrava un parc que es deia ‘Les tretze pomes’. Ara només hi figurava un carrer anomenat col•loquialment com el carrer dels modistes, tot i que ara ja no en quedava cap, però antigament era un carrer d’artesans de la roba. Les fotografies dels tretze cadàvers, fotografies aparentment inconnexes, mostraven totes un número de telèfon, sempre el mateix. Primer en un cartell de venda d’una casa. El següent en els cartells de presentació d’un circ. I així totes elles mostraven el número, en un cartell d’un autocar, d’un cinema... La computadora ja estava cercant el número, i el resultat va ser la direcció d’un centre de fotografia. El centre ‘La poma verda’, i justament en el carrer i ubicació del parc anteriorment esmentat. La porta del despatx es va obrir. Tothom es va moure a les indicacions del ‘Capo’ de la policia.

Ja són les onze, quan s’aproximen al lloc en qüestió. Passa gairebé una hora sense resultats en la cerca dins al local. El company de la inspectora s’adona, que el que semblava una porta d’armari, no ho era. Si no que era una porta falsa que conduïa al forat d’un pati interior.

Cas tancat. Es troba al home ben vestit de les fotografies en un pomer, al mig del pati, on pengen tretze pomes verdes i també hi penja ell d'una soga. No es mou. No respira. És mort. Ben mort. La cara morada ho confirma. El forense en dona validesa per poder prosseguir amb la paperassa. Al terra un maletí obert, amb fotografies on surt ell realitzant cadascun dels assassinats, l’incriminen definitivament. Al costat una poma podrida. Són les dotze de la nit. El dia s'ha acabat i amb ell la terrorífica investigació. Un cas difícil, una resolució brillant. La carrera d’un criminal acaba i la carrera d’una inspectora comença.

Després d’uns dies de gran confusió, la ciutat torna a la normalitat. La gent ja no recorda la por, l’angoixa i el pànic. Els nens tornen a jugar al carrer, sota la mirada de tranquil•litat dels pares. Els parcs infantils s’omplen de nens, gossos i avis. Tot torna al seu lloc. La ciutat bull de nou, l’activitat s’accentua. El departament de policia torna a estar buit. I les trucades recuperen el to de la serenitat. Ja ningú sembla recordar res.

Cas resolt. Tretze dies després, una carta arriba a la comissaria. Una carta dirigida al inspector en cap. En el seu interior, una fotografia. La fotografia d'un home ben vestit, amb una poma que li tapa la cara...

Fi.