Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

Arbre mil•lenari

“L’aigua era freda, una punxada molt intensa a l’esquena, em va fer sortir corrents del riu, em vaig asseure a la vora tot espantada, amb la respiració accelerada i nua com anava.” - Explicava la Yuki.

Un nom, una llegenda.

Una nena nascuda en una casa d’uns ramaders en altes muntanyes Japoneses, amb els seus pares morts, congelats, i els primers anys de la seva vida sobreviscuts miraculosament sola, en la cabanya abandonada. Quan la nena comença a aparèixer pel poble, la comencen anomenar Yuki. En Honor o en Temor a Yuki-Onna, la Dona de la neu, segons les llegendes, es diu que durant els hiverns nevats es passeja per poblacions i rius de forma fantasmagòrica espantant els seus habitants, i qui se la creua de massa a prop, és congelat amb el seu alè.

Així que Yuki, acaba sent recollida, als quatre anyets, per un llenyataire vidu i solitari, que no suportava que la població maltractés aquella pobre noia que havia tingut la desgràcia d’arrossegar a la mort els seus pares, amb el seu fatídic naixement. Així que se la va emportar al seu refugi, i la noieta ho va acceptar gratament.

El tatuatge.

Takahashi Itsuki, el llenyataire, escoltava atent la història de la que ja considerava la seva filleta. La va tranquil•litzar i la va abraçar durant un munt d’estona, fins que aquesta es va quedar dormida entre els forts braços del seu pare.

L’endemà, el llenyataire va explicar a Yuki, que el tatuatge que portava a l’esquena li era molt familiar, que se semblava molt a una pintura que li va ensenyar el seu avi, d’un relat d’avantpassats, històries de família. Històries en què s’explicaven que un membre de la família Takahashi, un tal Daiki es va convertir en l’arbre que portava precisament ella tatuat, que es tractava d’un arbre mil•lenari i que tenia el poder de connectar eternament, qui fos convertit amb un altre ésser estimat.

Itsuki: “Filla has estat marcada pel destí, no et preocupis quan arribi el moment ho sabràs”

Una tarda de tardor.

Després d’uns quants anys esperant algun esdeveniment, ara notava que el tatuatge formava part d’ella mateixa, i ja no pensava en aquella història que tant l’havia angoixat, i durant tant de temps. Ara vivia a la cabanya, en família i en harmonia amb un poble que ja no la lligava a la temible Yuki-Onna.

Aquella tarda, com moltes altres havia anat al riu a rentar la roba. Però aquest cop un calfred li va recórrer l’esquena mentre estava fregant la camisa del seu pare. Sense donar-li més importància i atribuint el fet a la proximitat del fred de l’hivern, va acabar la feina i es va dirigir cap a casa per preparar el sopar, ja que se li havia fet tard, admirant el paisatge rogenc, típic de la tardor.

Quan estava arribant, es va adonar que el llenyataire estava estirat a terra. Va córrer fins on era ell, encara amb la destral a la mà, i es va agenollar al seu costat, el va tocar i era completament fred, no respirava, li va buscar el pols, però ja era mort. Es va posar a plorar, desesperadament, de sobte va caure una fulla vermellosa en mig del pit, del cos inert. Aquella imatge, va fer que li saltés una llàgrima que li va caure on era la fulla.

En aquell instant uns tremolors van sacsejar bruscament el terra, i ella es va aixecar espantada i retrocedint, va veure que unes arrels sorgien del no res i embolcallaven el cos. Minuts més tard, allà ja no quedava rastre humà, només un enorme arbre, com el que duia tatuat, idèntic.

Va girar el seu cap per observar-se l’esquena... el tatuatge havia desaparegut.

Aquella nit Yuki es va quedar adormida recolzada en l’arbre mil•lenari. Ara sabia que estaria sempre al costat d’Itsuki el llenyataire.

FI.