Una nova proposta de relats conjunts.
Caminant damunt un mar de boira.
Al cim de la muntanya, em trobo, amb el meu millor vestit, aquest vent espantós encara no s’endut el meu barret. Et busco, vas dir que anaves al cel, ara hi sóc a prop i no respons a la meva cerca, estic caminant damunt un mar de boira, una boira infinita, ja no distingeixo núvols, de neu, boira, de ceguera, la muntanya real, de la porta imaginària al cel .
No hi ets, ho sé perquè et trobo a faltar, perquè el meu món ja no és el que era. Estic caminant damunt un mar de boira, sense barret, ara ja l’he perdut, com abans et vaig perdre a tu, despentinat, desorientat i sense tu, començo a fer pena, l’americana ja em penja i els pantalons són plens d’estrips. Et busco, et cerco i no et trobo. Vas dir que series al cel. Treu el cap i saluda’m collons!!!
M’assec a les rocoses, ostia! ho passo fatal, però aquesta vista és increïble, si això no és el cel, i no ho és perquè tu no hi ets, ja no sé on buscar-te, de fet vas demanar-me que no ho fés, que allà on anaves no podia seguir-te. Potser mai més et trobaré, però havia de fer aquest viatge, per tu, per mi, per saber que allà on estas no hi puc anar, però ara et puc recordar, fins i tot plorar, caminant damunt un mar de boira, et noto al meu costat.
FI.
Caminant damunt un mar de boira.
Al cim de la muntanya, em trobo, amb el meu millor vestit, aquest vent espantós encara no s’endut el meu barret. Et busco, vas dir que anaves al cel, ara hi sóc a prop i no respons a la meva cerca, estic caminant damunt un mar de boira, una boira infinita, ja no distingeixo núvols, de neu, boira, de ceguera, la muntanya real, de la porta imaginària al cel .
No hi ets, ho sé perquè et trobo a faltar, perquè el meu món ja no és el que era. Estic caminant damunt un mar de boira, sense barret, ara ja l’he perdut, com abans et vaig perdre a tu, despentinat, desorientat i sense tu, començo a fer pena, l’americana ja em penja i els pantalons són plens d’estrips. Et busco, et cerco i no et trobo. Vas dir que series al cel. Treu el cap i saluda’m collons!!!
M’assec a les rocoses, ostia! ho passo fatal, però aquesta vista és increïble, si això no és el cel, i no ho és perquè tu no hi ets, ja no sé on buscar-te, de fet vas demanar-me que no ho fés, que allà on anaves no podia seguir-te. Potser mai més et trobaré, però havia de fer aquest viatge, per tu, per mi, per saber que allà on estas no hi puc anar, però ara et puc recordar, fins i tot plorar, caminant damunt un mar de boira, et noto al meu costat.
FI.
12 comentaris:
touché......de debó, no sé que dir-te, poder el silenci serà la millor de les meves paraules.
...i és que quan un se'n va... és difícil retrobar-lo de nou... perquè marxa, vola, fuig... i només en queda el record.
Molt bon relat, si senyor! :)
Molt bo, m'ha agradat molt com ho expliques. Felicitats!!
Bon relat, una bonica història d'amor.
Un relat de desesperació, aquest pobre home ha anat a la fi del món, però tot i així, no se n'ha sortit. Ella no hi és. Molt bon relat, m'ha fet gràcia això de les exclamacions, demostren que l'home ja no pot més.
oooooooooooooooh quina peneta. M'ha encantat el teu relat i el final molt i molt bó.
M'ha agradat molt. No sé si és tant una història d'amor, com el sentiment de pèrdua per algú estimat. Prò m'ha semblat fantàstic.
Quan algú marxa, l'hem de deixar anar...
:)
Buf!
un xic dur el relat, no?
Però molt bo!
M'agrada molt, molt!
;¬)
M'ha agradat aquesta desesperació per cercar-la i no trobar-la i adonar-se finalment que per moltes muntanyes que pugi, per molt aprop que estigui del cel, ella simplement no hi és. El to és sublim. Salut!
Moltes i Moltes gràcies a tots!!
M'agradaria contestar-vos un a un però últimament vaig escàs d'internet.
Una de les coses que m'agrada d'escriure, és que d'unes mateixes lletres, cadascú en fa les seves interpretacions.
Mil gràcies per passar per aquí!!
Aquest cop no t'has fet d'esperar! Genial, el to, el ritme i el relat, felicitats!
;)
Jeje aquest cop la inspiració va venir ràpid. Gràcies Samain!
Publica un comentari a l'entrada