Pintures rupestres
Feia dies que havien començat l’excursió, tot i saber que anaven en la bona direcció, els aparells electrònics i els plànols així ho indicaven, els semblava que s’havien perdut. El camí de Santiago en aquestes èpoques de l’any està plegat de gent per tot arreu. Però ja feia un dia i mig que no veien a ningú.
Després de caminar unes quantes hores més després de dinar, es van trobar una cova força curiosa, però de moment no es van atrevir a entrar.
- Aviat es farà fosc i pel que sembla estem perduts i no trobarem pas el refugi avui - va dir en Jordi.
- Em sembla que tens raó - va contestar l’Anna.
- Tot i que no em fa cap gràcia, no sabem que podem trobar dins la cova, serà el millor refugi que trobarem avui - va comentar l’Ignasi.
- Doncs apa anem - va fer l’Alba entrant cap a la cova.
La curiositat era una de les debilitats de l’Alba, així que va entrar amb la seva llanterna cova endins. La resta de la colla la va seguir, més per por de quedar-se sols a fora que per convicció de que fos el més correcte. Així que en Jordi i l’Alba eren la parella que encapçalava l’expedició, seguits de molt a prop per l’Anna i l’Ignasi. Al final d’aquella entrada llarga, estreta i ben fosca, al cap d’uns metres es va obrir el que semblava una habitació força gran.
Van deixar les motxilles, mentrestant les noies preparaven la zona on dormirien, els nois van anar a buscar algunes branques per fer un bon foc. Així que van apilar unes roques fent un cercle, i llavors van col•locar-hi les branques dins.
Quan les flames eren ja força altes, l’Ignasi es va adonar que hi havia quelcom al fons de la cova. Tots van quedar meravellats, era una pintura antiga excel•lent, un descobriment únic. Es van aixecar i es van aproximar a la pintura que decorava la paret. Estaven bocabadats.
L’Ignasi va allargar la seva mà, la va fregar per la pintura, per intentar treure una mica de pols per veure-la millor, quan de sobte, una mena de fum o boira rogenca va omplir la cova. Minuts després es va anar esvaint, i es va adonar que estava sol a la cova. Va començar a caminar cap a fora la cova, imaginant que els seus companys havien fugit espantats, i a mesura que s’aproximava a la sortida, sentia un xivarri més fort.
Va treure el cap i es va adonar que estava en mig d’una cacera, gent com la que hi havia a la pintura estava corrent amunt i avall seguint un brau de grans dimensions, i una mena de cérvol més alt que un cavall, quan va aparèixer un nen cridant quelcom incomprensible per ell. El noi li va donar una mena de destral prehistòrica i va fugir corrents. En aquell instant el brau es va parar, es va girar i es va acostar amb la fúria reflexada en la mirada, com si s’hagués adonat que un estrany havia aparegut en un temps que no era el seu, l’Ignasi va quedar paralitzat, no es podia moure. Era el seu final.
L’Alba estava plorant al seu costat, ell estava estirat i rodejat pels seus companys, llavors l’Ignasi va preguntar que on era el brau, en Jordi li va dir que quin brau, que només era una pintura, sorprès i confós, es va incorporar i va explicar la seva petita aventura, i l’últim que recordava era que havia colpejat unes de les banyes del brau produint un gran xoc, d’on van saltar un munt d’espurnes, els seus companys el van mirar amb cara de preocupació i de ... aquest noi estar boig!!! ... llavors l’Ignasi va aixecar la mà i els va mostrar aquells mena de destral prehistòrica... què havia sigut allò un viatge en el temps? una broma dels companys? un relat de ficció?
... o un escrit de relats conjunts? ;P
Fi
Després de caminar unes quantes hores més després de dinar, es van trobar una cova força curiosa, però de moment no es van atrevir a entrar.
- Aviat es farà fosc i pel que sembla estem perduts i no trobarem pas el refugi avui - va dir en Jordi.
- Em sembla que tens raó - va contestar l’Anna.
- Tot i que no em fa cap gràcia, no sabem que podem trobar dins la cova, serà el millor refugi que trobarem avui - va comentar l’Ignasi.
- Doncs apa anem - va fer l’Alba entrant cap a la cova.
La curiositat era una de les debilitats de l’Alba, així que va entrar amb la seva llanterna cova endins. La resta de la colla la va seguir, més per por de quedar-se sols a fora que per convicció de que fos el més correcte. Així que en Jordi i l’Alba eren la parella que encapçalava l’expedició, seguits de molt a prop per l’Anna i l’Ignasi. Al final d’aquella entrada llarga, estreta i ben fosca, al cap d’uns metres es va obrir el que semblava una habitació força gran.
Van deixar les motxilles, mentrestant les noies preparaven la zona on dormirien, els nois van anar a buscar algunes branques per fer un bon foc. Així que van apilar unes roques fent un cercle, i llavors van col•locar-hi les branques dins.
Quan les flames eren ja força altes, l’Ignasi es va adonar que hi havia quelcom al fons de la cova. Tots van quedar meravellats, era una pintura antiga excel•lent, un descobriment únic. Es van aixecar i es van aproximar a la pintura que decorava la paret. Estaven bocabadats.
L’Ignasi va allargar la seva mà, la va fregar per la pintura, per intentar treure una mica de pols per veure-la millor, quan de sobte, una mena de fum o boira rogenca va omplir la cova. Minuts després es va anar esvaint, i es va adonar que estava sol a la cova. Va començar a caminar cap a fora la cova, imaginant que els seus companys havien fugit espantats, i a mesura que s’aproximava a la sortida, sentia un xivarri més fort.
Va treure el cap i es va adonar que estava en mig d’una cacera, gent com la que hi havia a la pintura estava corrent amunt i avall seguint un brau de grans dimensions, i una mena de cérvol més alt que un cavall, quan va aparèixer un nen cridant quelcom incomprensible per ell. El noi li va donar una mena de destral prehistòrica i va fugir corrents. En aquell instant el brau es va parar, es va girar i es va acostar amb la fúria reflexada en la mirada, com si s’hagués adonat que un estrany havia aparegut en un temps que no era el seu, l’Ignasi va quedar paralitzat, no es podia moure. Era el seu final.
L’Alba estava plorant al seu costat, ell estava estirat i rodejat pels seus companys, llavors l’Ignasi va preguntar que on era el brau, en Jordi li va dir que quin brau, que només era una pintura, sorprès i confós, es va incorporar i va explicar la seva petita aventura, i l’últim que recordava era que havia colpejat unes de les banyes del brau produint un gran xoc, d’on van saltar un munt d’espurnes, els seus companys el van mirar amb cara de preocupació i de ... aquest noi estar boig!!! ... llavors l’Ignasi va aixecar la mà i els va mostrar aquells mena de destral prehistòrica... què havia sigut allò un viatge en el temps? una broma dels companys? un relat de ficció?
... o un escrit de relats conjunts? ;P
Fi
10 comentaris:
Molt bo company, m'ha agradat molt, i es deixa llegir molt bé. Una molt bona història. No sé si és la teva primera participació a RC, però en tot cas, felicitats!
Estic amb en Xexu, un relat molt bó!
Felicitats
m'agradat força... un bon relt si senyor!
Gràcies companys, em sembla que em mimeu massa, a més i veig molta qualitat per aquí.
Fins aviat!!
aixó només ho sabrà l'Ignasi. ;)
Un canvi de temps pel forat de la pintura... M'agrada, felicitats!
Jo estic amb tots, també m'ha agradat, la idea que se t'ha acudit és bona, bona, a veure si em passa a mi en algun lloc especial, osti! Felicitats!
Gràcies noies!!! Ja pensava que el meu públic només era masculí jeje
Si senyor! la narració m'ha agradat molt, està molt ben descrita... però és que el final és genial!!! i no només la incertesa de no saber exactament què ha passat, sinó també la forma en què has lligat la ficció del relat amb la realitat d'aquesta participació a Relats Conjunts!!
Enhorabona!
Gràcies Iruna!!!
Veig que compartim la raresa dels nostres finals jeje
Publica un comentari a l'entrada