Relats conjunts

Aquesta és la meva primera proposta a relats conjunts, encara no sé com funciona exactament, i espero que no sigui la primera i última vegada.

THE SON OF MAN René Magritte 1964

L'assassí de la poma.

Tretze morts. Tretze assassinats. Tretze misteris. Tretze casos policíacs sense resoldre. Tretze fotografies. Totes iguals. Un home ben vestit. Una poma verda que li tapa la cara. Tretze morts en tretze dies. Una mort per dia. Una ciutat escandalitzada, on el pànic és el rei. Tretze dies més i no hi hagut cap nova mort. Els serveis secrets i la policia científica, estan desbordats. La situació els supera. No hi ha cap fissura. Semblen assassinats perfectes. Aquells que s'haurien de fer sense presses, sense escrúpols, sense pors, sense sentiments, o més ben dit, amb molts mals sentiments, sentiments profunds d'odi, ganes incontrolables de venjança... en fi, sentiments inexplicables per a les bones persones.

Són les quatre de la tarda, tot el departament de la policia esta nerviós, intranquil, insegur. És el tretzè dia. I sembla clau que el número tretze i la poma verda són les peces principals per resoldre la investigació d'aquesta sèrie d'assassinats. Cap pista. Cap intuïció. Res per on començar a treballar. Tot és desesperació. Ofuscació. Ràbia. L'ambient és francament tens. Això tampoc ajuda a un bon entorn de treball. La crispació creix amb el pas de les hores. I les hores passen volant. Així com volen les esperances de trobar l'assassí.

L'enigma segueix obert tota la tarda. Centenars de trucades, de gent alarmada, de pistes falses. Un caos. Són les set de la tarda. Tothom espera una trucada alertant d'un nou succés. D'un nou assassinat. D'una nova desgràcia per la ciutat del terror, com l'anomenen els pobles i ciutats veïns. L'oficina és un estrès constant. Agents amunt i avall. Divagacions i teories per donar i per vendre. Cadascuna d'elles ben estudiada per absurda que sembli. No es pot descartar cap possibilitat sense investigar-la. Els ordinadors treuen fum. Els llibres omplen les taules. Els mapes i fotografies tapen les parets i els vidres. Mai hi havia hagut un desplegament de mitjans com aquesta vegada.

La noia nova. L'agent que ha rebut el títol d'inspector més recentment. S'aixeca de la cadira d'una revolada, sorpresa, emocionada i callada. Ningú la mira. El garbuix de la sala, ha emmudit la seva reacció. Passen uns segons eterns, en què el seu cap no para de pensar i de donar voltes. De sobte el seu company de promoció, i etern aspirant a inspector, s'adona de que passa alguna cosa. Nerviós, interroga a la seva companya. Quan s'adonen que potser han descobert l'endevinalla i l'amagatall de l'assassí de la poma, s'acosten ràpidament al despatx del inspector en cap. Porten un grapat de fotografies, un plànol de la ciutat i un número de telèfon. El Cap de la policia els fa entrar i tanca la porta. Aquest gest és advertit per tots que es paralitzen en sec i no paren d'observar a través del vidre. Fins que aquest és tapat per una persiana que baixa fins a deixar els companys sense visibilitat.

Mitja hora després la policia es mobilitza. Tot sembla aclarit. Només fa falta executar un pla de detenció correctament. Que no és cosa fàcil. Però per fi un camí a seguir. A tot això, el rellotge del campanar toca les 10 de la nit. Les campanes de l'església veïna es confonen amb les sirenes de desenes de cotxes de policia, furgons blindats i ambulàncies preventives. La ciutat es desperta en una nit freda i fosca, però del tot normal, en aquesta època de l'any.

Anteriorment en el despatx. La nova inspectora explicava les seves deduccions mentre els dos homes l’escoltaven atentament. Examinant totes les conjectures. El plànol de la ciutat d’un centenar d’anys enrera mostrava un parc que es deia ‘Les tretze pomes’. Ara només hi figurava un carrer anomenat col•loquialment com el carrer dels modistes, tot i que ara ja no en quedava cap, però antigament era un carrer d’artesans de la roba. Les fotografies dels tretze cadàvers, fotografies aparentment inconnexes, mostraven totes un número de telèfon, sempre el mateix. Primer en un cartell de venda d’una casa. El següent en els cartells de presentació d’un circ. I així totes elles mostraven el número, en un cartell d’un autocar, d’un cinema... La computadora ja estava cercant el número, i el resultat va ser la direcció d’un centre de fotografia. El centre ‘La poma verda’, i justament en el carrer i ubicació del parc anteriorment esmentat. La porta del despatx es va obrir. Tothom es va moure a les indicacions del ‘Capo’ de la policia.

Ja són les onze, quan s’aproximen al lloc en qüestió. Passa gairebé una hora sense resultats en la cerca dins al local. El company de la inspectora s’adona, que el que semblava una porta d’armari, no ho era. Si no que era una porta falsa que conduïa al forat d’un pati interior.

Cas tancat. Es troba al home ben vestit de les fotografies en un pomer, al mig del pati, on pengen tretze pomes verdes i també hi penja ell d'una soga. No es mou. No respira. És mort. Ben mort. La cara morada ho confirma. El forense en dona validesa per poder prosseguir amb la paperassa. Al terra un maletí obert, amb fotografies on surt ell realitzant cadascun dels assassinats, l’incriminen definitivament. Al costat una poma podrida. Són les dotze de la nit. El dia s'ha acabat i amb ell la terrorífica investigació. Un cas difícil, una resolució brillant. La carrera d’un criminal acaba i la carrera d’una inspectora comença.

Després d’uns dies de gran confusió, la ciutat torna a la normalitat. La gent ja no recorda la por, l’angoixa i el pànic. Els nens tornen a jugar al carrer, sota la mirada de tranquil•litat dels pares. Els parcs infantils s’omplen de nens, gossos i avis. Tot torna al seu lloc. La ciutat bull de nou, l’activitat s’accentua. El departament de policia torna a estar buit. I les trucades recuperen el to de la serenitat. Ja ningú sembla recordar res.

Cas resolt. Tretze dies després, una carta arriba a la comissaria. Una carta dirigida al inspector en cap. En el seu interior, una fotografia. La fotografia d'un home ben vestit, amb una poma que li tapa la cara...

Fi.