Una nova aportació a Relats conjunts, que l'Alepsi ens ha deixat feina. Com que estem en èpoques de rebaixes, jo m'hi apunto i aquí teniu un 2X1 (...molt ranci, ja ho sé...però no deixa de ser un 2 per 1 :P)
Escapando de la crítica
RELAT 1:
...fill meu, surt del quadre i salva a la humanitat de les seves pròpies crítiques!
RELAT 2:
...murmuri...Aquest noi té la bogeria a la mirada, fins el punt que li salten els ulls del rostre...Té els llavis plens de desig, d'aquí aquesta carnositat...Si fóra viu s'escaparia del quadre...La dolenteria el posseïx, segur que no feia res de bo, per anar descalç, arremangat i amb la camisa caiguda, un mala peça de totes, totes...Déu me'n guardi, que la meva nena caigués en mans d'un xicot d'aquesta mena...
La nit cau i les pintures afluixen la seva pressió. Petits moviments trenquen l'encarcarament. El despertar es comença a produir, lentament, molt lentament. Recolzament de les mans, agafar impuls amb el peu, i per fi... treure el cap. Un cop fora, els moviments es van normalitzant, suavitzant, agafant confiança. Cada nit és un nou naixement, com aquell animaló que surt per primer cop de l'ou.
El museu és buit.A les nits sempre és buit. No hi ha vigilància, no la necessiten, aquest museu no té res de massa valor, almenys econòmic, ni res el suficientment artístic, com per produir un valor econòmic, digne de ser robat, per aconseguir bons tractes amb el seu tràfic.
Lliure. Sense el pes dels marcs pressionant per no sortir. Ara gaudeix d'unes quantes hores, fins que no hagi de tornar a la seva presó. La presó del quadre, durant el dia, la presó de l'eternitat, per un càstig diví. El seu propi judici final el va condemnar. Injust o no, ara ha de complir pena, per el que alguns anomenen els seus pecats. A vegades viure segons la teva pròpia percepció, és un pecat mortal, als ulls de la resta del món.
Alguns l'han vist per la ciutat, i l'anomenen fantasma. Altres en desconeixen la seva existència. Però tots, han entrat alguna vegada en el museu, i absolutament tots, l'han criticat. Les pluges de crítiques li trenquen el son, mentre reposa el dia dins el quadre.
La vora del riu, és la seva passejada preferida, el soroll de l'aigua, les miolades dels gats, les corredisses d'algun despistat, les incomprensibles paraules d'un borratxo. El clarejar, a poc apoc, passant dels tons foscos, pels vermellosos...
Aaahhh!!! ...una opressió molt forta al pit, indica l'hora de tornada, és hora de tornar a casa, de tornar al quadre, segueix sent un presoner de tela i pintura. Tot tiba, torna la quietud en el quadre, i el murmuri constant a fora, el museu s'omple de crítiques constants.
Així, dia rere dia, nit rere nit...
Només una esperança, una joveneta, que desgasta les tardes, observant-lo, sense dir res, ni una sola paraula, ni una sola crítica.
"Tindrà mai, però... una frase amable per mi?"
FI.
...fill meu, surt del quadre i salva a la humanitat de les seves pròpies crítiques!
RELAT 2:
...murmuri...Aquest noi té la bogeria a la mirada, fins el punt que li salten els ulls del rostre...Té els llavis plens de desig, d'aquí aquesta carnositat...Si fóra viu s'escaparia del quadre...La dolenteria el posseïx, segur que no feia res de bo, per anar descalç, arremangat i amb la camisa caiguda, un mala peça de totes, totes...Déu me'n guardi, que la meva nena caigués en mans d'un xicot d'aquesta mena...
La nit cau i les pintures afluixen la seva pressió. Petits moviments trenquen l'encarcarament. El despertar es comença a produir, lentament, molt lentament. Recolzament de les mans, agafar impuls amb el peu, i per fi... treure el cap. Un cop fora, els moviments es van normalitzant, suavitzant, agafant confiança. Cada nit és un nou naixement, com aquell animaló que surt per primer cop de l'ou.
El museu és buit.A les nits sempre és buit. No hi ha vigilància, no la necessiten, aquest museu no té res de massa valor, almenys econòmic, ni res el suficientment artístic, com per produir un valor econòmic, digne de ser robat, per aconseguir bons tractes amb el seu tràfic.
Lliure. Sense el pes dels marcs pressionant per no sortir. Ara gaudeix d'unes quantes hores, fins que no hagi de tornar a la seva presó. La presó del quadre, durant el dia, la presó de l'eternitat, per un càstig diví. El seu propi judici final el va condemnar. Injust o no, ara ha de complir pena, per el que alguns anomenen els seus pecats. A vegades viure segons la teva pròpia percepció, és un pecat mortal, als ulls de la resta del món.
Alguns l'han vist per la ciutat, i l'anomenen fantasma. Altres en desconeixen la seva existència. Però tots, han entrat alguna vegada en el museu, i absolutament tots, l'han criticat. Les pluges de crítiques li trenquen el son, mentre reposa el dia dins el quadre.
La vora del riu, és la seva passejada preferida, el soroll de l'aigua, les miolades dels gats, les corredisses d'algun despistat, les incomprensibles paraules d'un borratxo. El clarejar, a poc apoc, passant dels tons foscos, pels vermellosos...
Aaahhh!!! ...una opressió molt forta al pit, indica l'hora de tornada, és hora de tornar a casa, de tornar al quadre, segueix sent un presoner de tela i pintura. Tot tiba, torna la quietud en el quadre, i el murmuri constant a fora, el museu s'omple de crítiques constants.
Així, dia rere dia, nit rere nit...
Només una esperança, una joveneta, que desgasta les tardes, observant-lo, sense dir res, ni una sola paraula, ni una sola crítica.
"Tindrà mai, però... una frase amable per mi?"
FI.
