Nota: Aquest escrit estava mig preparat abans de marxar a Amsterdam, però amb el blocaire invisible, el viatge i les festes, doncs no l'havia publicat, i després ja no em va semblar adequat, però suposo que si ara veig les coses amb més optimisme, potser és per l'energia i la determinació que vaig mostrar al final de l'escrit, per això m'he decidit a publicar-lo, potser també donarà ànims a qui necessiti una empenteta.
Preparant el 2008.
Una petita crítica, a la vida en general. Una gran lluita interna. I alguns bons propòsits, per al nou any que comença.
Preparant el 2008.
Una petita crítica, a la vida en general. Una gran lluita interna. I alguns bons propòsits, per al nou any que comença.
Imatge d'una tal Jenedy Paige.Espero que em perdoni per utilitzar el seu art.
Atrapat
Sóc una ombra del que era…
Sóc un presoner del que sóc...
Sóc una nosa del que vull ser...
Aiiiii!
M’he clavat la ploma estilogràfica.
Me l’he clavat directe al cor.
La sang regalima en la punta.
L’espolso delicadament.
Que només en quedi la suficient per poder escriure.
El que he d’escriure, només es pot fer amb sang.
Amb sang pura.
La que brolla del meu cor.
Els dits es mouen i la mà els segueix.
La paret blanca, és plena de taques vermelles.
Però es pot llegir alguna cosa.
No és el que estava pensant.
No és el que volia dir.
Però les extremitats... no m’han fet cas.
He escrit... Han escrit... ATRAPAT.
Cloc!
Caic a terra.
Inconscient.
Sense forces.
Sense esperances.
Sense vida.
...
No sóc pas mort.
Això no acaba aquí.
M’aixeco.
Les meves mans esborren el que han escrit.
La paret és un gran mural vermell.
No s’hi pot llegir res.
Tot és confós, abstracte.
Que es prepari el món.
Perquè no em coneix.
Mil vegades em doblegarà la vida.
Però mil UNA vegades, no em podrà tòrcer.
Estic preparat per afrontar qualsevol cosa.
No sóc una ombra del que era…
No sóc un presoner del que sóc...
No sóc una nosa del que vull ser...
NO EM DEIXARÉ ATRAPAR!
5 comentaris:
Carai company, com l'au fènix ressorgint de les seves cendres, així m'agrada, amb voluntat de tenir un gran 2008, i és que se n'ha de posar un parell perquè les coses funcionin.
Per cert, referent al post anterior, encara sóc més gran que tu, ja veus. Encara que devem ser de la mateixa lleva, penso.
M'ha agradat molt, m'ha encantat... sort que l'has publicat!!!
M'han captivat sobretot les primeres frases, són... enfi, no tinc paraules. I m'agrada que l'acabis amb aquest optimisme, perquè la vida és això, és caure, sentir-se morir i tornar-se a aixecar amb més forces. I mira, podriem dir que el 2007 és aquest "sóc l'ombra..." i el 2008 aquest "NO sóc l'ombra...". El 2008 comença amb forces i energies, és un nou any en què ens hem d'aixecar i encarar la vida amb il·lusió!
Bé, jo escric des de la meva experiència i partint del moment que estic passant.. i m'ha agradat molt aquest post perquè reflexa a la perfecció el que sento i he sentit!
Enhorabona!
Doncs sí Xexu, a vegades se n'ha de posar un parell i fins i tot així hi ha cops que no és suficient.
Gràcies Iruna! esperem que aquest 2008, puguem ser allò que volem ser.
Poder ser allò que volem ser o com a mínim intentar-ho amb totes les forces: sempre hi ha una més, i després del 1000 ve el 1001. M'agrada de passar d'escriure en roig una paret blanca a fer que tota la paret sigui vermella!
Tens raó Samain, és important intentar-ho sempre.
Pel que fa a la paret renovar-se o morir no? jeje en qualsevol procés sempre ens queda un petit o gran canvi, suposo que s'anomena evolucionar, ara cal esbrinar si cap a millor o cap a pitjor jaja
Fins aviat!!
Publica un comentari a l'entrada