Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.

METRÒPOLIS la ciutat més gran del segle XXI. La més cosmopolita, moderna i luxosa que mai hagi existit. Governada durant dècades per la família més poderosa, la família Ringstar. Propietaris de la nova font d’energia del món, no hi havia ningú capaç d’arravatar-los el monopoli adquirit i per tant impossible de treure’ls-hi el poder que actualment sostenien, eren els magnats d’aquella societat, alta societat, que no perdia la més mínima oportunitat per deixar clara la seva superioritat,Superioritat que casi autoconsideraven una divinitat. Si més no aquesta era la creença pel que feia a la part exterior de la superfície, ja que si Metròpolis, tenia un secret, aquest era que es trobava dividida en dos mons. Un món conegut, i un altre món subterrani, un món molt diferent, un món que s’amagava sota les clavegueres de la ciutat, pàrquings abandonats, boques de metro deslocalitzades i infinites grutes desconegudes, per la societat civilitzada, o més ben dit censada, perquè la diferència no era pas de cultura, sinó de burocràcia, un ciutadà de l’exterior, ho era si hi havia un paper de l’administració que així ho verifiqués. I us puc assegurar que es verificava a dit, no hi havia cap procés legal que et garantís la ciutadania de la gran Metròpolis. Així que més que un secret, la societat subterrània, era una mena tabú, una barri marginal, una prohibició, l’anarquia que assetjava les fronteres de sota l’imperi Ringstar. Una més, de totes les guerres encobertes que hi hagut en la història del món antic, o menys modern.

Actualment, és adir l’any 2097, i acabada la tercera guerra mundial, Metròpolis gaudia de cert equilibri geopolític, i gaudint de total poder estratègic i erigint-se com la ciutat del motor econòmic mundial, tot i que cada cop bullia amb més fervor la cada vegada més famosa Submetròpolis, que cada cop treia més el cap en la superfície. Uns cops en forma d’aldarulls, altres cops en histories, llegendes urbanes o simples curiositats que aproximaven les classes més baixes de Metròpolis a la nova subciutat.

En aquests temps hi vivia Rufus un antic enginyer de la companyia EnergyStar, evidentment propietat dels Ringstar, com la majoria de companyies relacionades amb energia, poder i Metròpolis. Rufus era un enginyer caigut en desgràcia, un petit afer personal el va desestabilitzar laboralment. Incapaç de concentrar-se en la seva feina, va acabar acomiadat i vivint en la ciutat del pis de sota, com aquell que amaga la porqueria a sota l’estora perquè no es vegi que hi és. La vida l’havia engolit ja feia dos anys. Conscient del seu mal humor, de la seva incapacitat de relacionar-se amb gent humana, ja fossin homes o dones, i veient que la seva professió el feien ideal per tractar amb màquines i robots, un dia el va posseir el deliri, un deliri per una fantasia, per un impossible, per una de les grans i recursives expectatives de l’home, donar vida i sentiments allò que per creació i definició no en té.

Un llibre, una història, un nom... Frankeistein, i una possibilitat, una entre milions de possibilitats, una que potser es materialitzaria en la deixalleria d’EnergyStar, la primera, la més petita i afortunadament desallotjada. Allà es trobava un projecte fallit, un androide que era la clonació d’una gran dona, una dona d’una era ja morta, una dona que va marcar la seva època. Així que aprofitant els seus coneixements, Rufus va utilitzar la base abandonada d’EnergyStar per fe experiments amb les fonts d’energia, les bases de dades i programes de simulació humana durant molt de temps. Aviat es va adonar que era factible reviure el robot, donar-li vida, el difícil seria donar-li humanitat i la capacitat de decidir autònomament. Rufus necessitava ajuda, ja que notava que cada cop les seves capacitats no eren suficients per arribar allà on volia. L’objectiu potser era massa ambiciós per algú tant normal com ell. Així que va decidir aprofitar-se i autoalimentar-se del propi experiment. Llavors va tenir una idea tant descabellada con encertada, va començar a despertar l’androide, i aprofitar-ne cada cop més les seves capacitats de càlcul i raonament, propis d’una computadora. Però a mesura que treballaven junts, Rufus va començar a experimentar i a sentir certes afinitats que escapaven totalment a la lògica i a la relació estrictament laboral, entre un enginyer i el seu projecte, cada cop necessitava despertar-la durant més temps i parlar amb ella de moltes més coses que no fossin l’experiment, perquè ja era ella, ja tenia nom, Marian. I la afinitat amb Marian no era la d’un pare per la vida que ha creat, sinó més aviat per una companya que camina al teu costat en el transcurs de les teves aventures.

No potser, es deia constantment l’incrèdul enginyer, és impossible que m’estigui enamorant d’un andròmina de metall, inanimat i programat perquè respongui a qualsevol pregunta, serà la meva falta de contacte femení humà? Tot eren preguntes sense resposta, només un gran dubte l’amoïnava de veritat, hauré aconseguit ja el que busco?, el fet de que ella pugui despertar en mi aquests sentiments, no li atorga de manera automàtica aquesta humanitat que li vull incorporar? O és només una bogeria d’un vell que ja repapieja? Preguntes i més preguntes li saltaven pel cap dia i nit, deixant-li poques hores per dormir.

Un dia fortuïtament, fullejant i fullejant llibres en una biblioteca mig destruïda, hi va trobar un llibre de màgia, encanteris i divagacions vàries, titulat com ‘les paraules dites amb esperança, són el cor de la màgia verdadera’, d’aquí en va adaptar un fragment del que va creure que era d’allò més fidel als seus anhels. Posant esperança allà on només un boig ho faria.

Així que va decidir fer una última prova, sinó deixaria l’experiment per sempre, i a Marian dormint eternament. La va preparar en la butaca de la sala, li va connectar els cables per mesurar les seves constants, que encara no sabia ben bé quin era el propòsit específic, però Marian li havia aconsellat que ho fes, i així ho va fer, llavors la va connectar al gran generador d’energia que havia d’acompanyar tot el procés, va agafar el tros de paper, va encendre la màquina, a tot drap aquest cop, i tota la sala es va il•luminar de manera celestial, Rufus tremolant de por i nerviosisme, va començar a llegir el que hi havia en aquell paperot...

Dama d’acer glaçat,
cor d’energia pura,
cervell de computadora
i esvelt cos d’una divinitat,
respira, sent i viu...
Ara, aquí i per sempre...
Rep la teva humanitat
i que els meus sentiments,
siguin l’aliment del teus.

Un gran tro va despertar la ciutat d’una rara però silenciosa nit. Dos segons més tard, Rufus queia a terra, exhaust, mentrestant en la galta esquerra de Marian i naixia una llàgrima.

FI.