Imatge de Michele Beaulieu dba NaquaiyaJo tenia una bonica papallona, tancada en un pot, amb foradets per respirar. Un pot, segurament, massa petit per ella. M'agradava observar-la tot sovint. Avui l'he deixat anar, he obert la tapa. Ara vola lliure. Ha sortit de seguida i sense mirar enrere. Feia dies que no volava bé, que estava com ofegada. Ara els seus colors podran tornar a brillar sota els raigs del sol. La primavera li retornarà la vida. Ja no toparà més contra aquell vidre transparent que li barrava el pas. Ara vola lliure. Les seves ales bellugaran sense por, transportant-la per tot el món. Jo ,en canvi, només li donava la calidesa de la meva habitació. He fet el correcte, el millor per ella, però ara la trobo a faltar. Jo només esperava un adéu, en memòria dels temps passats. Però suposo que no hi ha res agrair, quan t'han tingut tant de temps atrapada. Ara vola lliure. La meva papallona. La meva fantasia. Ara vola lliure.
16 comentaris:
Els adéus només serveixen per justament el contrari, pq no sigui un adéu. A més, només fan rememorar els moment que ja no tornaran a succeïr i les vivencies ja no futures. A vegades, una falta d'una resposta és justament això, un adéu.
La cançó és molt acertada, la millor que podríes haver possat. A mi m'encanta.
Espero que mai deixis d'escriure
Sempre he pensat que un adéu, és la resposta a un conjunt de vivències, experiències, i la manera de posar-hi fi, recordant-les en un instant, breu i emotiu. Sento no està d'acord amb tu, Anònim, però prefereixo aquest tipus d'adéu, per molt dur i difícil que es faci a vagades.
Gràcies per donar la teva opinió, i espero que la inspiració em visiti de tant en tant, per poder seguir escrivint, encara que siguin futileses.
El que escrius no son per res futileses, ni molt menys! ;-D
I sí, tens raó. Difícil és despedir-se, fàcil és no fer-ho.
Q vindria a ser com una nova visió d'una meravellosa frase que m'encanta i trobo molt i molt acertada:
Morir és fàcil, lo difícil és viure.
El relat és preciós, espero que t'hagis inspirat en algo igualment de bonic. No deixis mai d'escriure, si us plau.
Segur que parles d'una papallona? M'ha semblat llegir segons sentits en tot plegat, o és que ja no toco vores jo?
Ui, Xexu, crec que som dos els que no toquem vores!
Jo no sé gaire de papallones, Anonymous, sé de capgrossos (ara si algú es posa a riure, que faci el favor de comportar-se!). Quan era petita, anavem al barranc, els meus cosinets i jo (era la nena, pots contar!) i caçavem capgrossos. Els posavem en un pot de vidre, perquè voliem veure el moment just en que es convertien en granotes i tenir una col.lecció d'elles: però sempre es morien. Un dia ens van dir (ens van renyar, de fet), que no haviem de tancar el pot, que els ofegàvem, i el proper va viure, es va fer granota (genial el moment en que manté potes i cua, i no és ni una cosa ni l'altra, sinó ambdues), però, no ens va fer la il.lusió que crèiem: era una granoteta tancada en un pot de vidre, limitada per les seves parets, reclosa, i la vam acabar deixant anar. No vam tornar a caçar capgrossos, ni a tenir granotes tancades, però vam continuar anant al barranc, agafavem uns i altres, veiem aquell moment màgic en que són capgros i granota alhora, i els deixavem anar, perquè allí, n'hi havia molts, moltíssims, n'era ple.
Ara, quan vegis una papallona, potser no serà la mateixa, però, potser, si estàs quiet, acabarà posant-se sobre la teva espatlla, deixant pòlvores brillants de les seves ales... mai se sap.
Una abraçada ;)
Gràcies pels teus afalacs, Anònim! Morir i viure són dues cares de la mateixa moneda, i és fàcil, perquè és el que hi ha, el difícil és saber com viure, i si s'aconsegueix saber-ho, el difícil, llavors, és acceptar que s'ha de morir. Com ens desviem... i el tema era una papallona... :b
Xexu, jo parlo d'una bonica papallona que ara vola lliure... ;)
Samain, bona història la que expliques i de les que se'n pot treure alguna ensenyança, oi? :D una abraçada!
es els millor que has pogut fer...la començaves a estimar, i estimar es això, deixar volar...corres el perill que marxin sense mirar enrrera, es cert, però cal no perdra mai l'esperança, en el fons no es el desitg que poder tots tenim, malgrat molts no s'atreveixen a reconeixer-ho?
m'agrada el teu blog.
per cert, no estic d'acord amb el darrer comentari de anònim, que a voltes pel sentit de lo escrit endevines qui pot ser. Morir es un auténtic acte de valentia.
Morir, entés com a suicidi, es el major acte de cobardia que pot dur a terme qualsevol ser humà.
Es cobard i egoísta.
Però això és només la meva humil opinió. Humil però amb coneixement de causa.
Exactament Menta fresca, no s'ha de perdre mai l'esperança!
Tens tota la raó Anònim, quan la vida és una merda, la solució fàcil és morir-se i deixar de lluitar, però suposo que quan ets feliç a la vida, i aquesta arriba al seu fi, suposo que és difícil d'entendre i acceptar. Lamento molt que parlis en coneixença de causa, una forta abraçada!
Jo també he tornat a volar i les ales m'han portat a un indret que trobava molt a faltar. Espero que la papallona sigui ara més feliç, encara que a vegades paguem un preu ben alt per la llibertat. Un petonet ^^
Espero que sí, Tals, que ara sigui més feliç, sinó no haurà servit de res obrir la tapa i fer el cor fort en la seva marxa.
M'alegro que hagis tornat, un petonet!!
Gràcies per les teves paraules.
M'he quedat amb el dubte de saber que era l'eliminat... però que hi farem...
Jaja Anònim, en aquest bloc no hi ha censura, era una entrada de propaganda d'uns servidors, que envien automàticament a molts blocs, i no m'agrada que es barregin amb les opinions dels meus lectors (ui!!! kin ego, això dels meus lectors... jeje)
Jejeje... la curiositat em perd!!!
Jeje! ja ho veig ja, Anònim!
Publica un comentari a l'entrada