Pressions.

La tarda passava lentament. Assegut davant del seu ordinador portàtil, no parava d'escriure. Semblava que no s'acabessin les idees, tot fluïa. Feia 3 anys que tenia al seu editor dels nervis, no havia escrit res que fos, ni mínimanent decent en molt de temps. L'Eduard era una persona força interessant. Sortia al carrer a passejar sol, a observar la gent. Esperava hores en un cafè escoltant les peripècies dels estranys que el rodejaven. Es nodria de les histories del seu voltant, per donar ales a la seva imaginació. D'aquí, que les seves dues primeres novel·les fossin uns èxits rotunds. Tant en qualitat com en nombre de vendes. L'editor per aquells temps estava increïblement satisfet. Per això ara li exigia una novel·la que fos del mateix nivell que les anteriors. Ja que els petits llibres escrits des de llavors, no tenien valor comercial. Tot i que sempre havia conservat el seu valor literari. En aquest aspecte mai hi feia rebaixes.

Tres dies abans, l'Eduard estava al zoològic municipal, dret, davant de la gàbia dels jaguars veient com es barallaven, o jugaven, la veritat és que no té importància, el que era important de debò, és la lliçó que en va treure aquell dia. Va descobrir que fessin el que fessin ho feien en llibertat, per que volien, no els feia res estar presos. La presó només els limitava l'espai, no limitava la seva voluntat, només ells eren capaços de decidir.

I així va ser, com l'Eduard va decidir escriure. Tres dies després, aquella tarda de finals de la tardor, on el fred ja gelava els dits, va tornar l'escriptor que portava dins. Va decidir escriure, no només això si no que va decidir escriure la millor novel·la que ell podria donar al món, amb tot allò que portava dins.Així que es va posar a escriure, els seus dits es van anar calentant, així com també ho feien les seves idees.

La seva presó, l'havia creat el seu editor. La seva gàbia era la comercialitat de la seva novel·la. Però la llibertat la tenia ell. Només era ell el que escrivia, així que ell decidia el que seria la seva novel·la. Així que va escriure el que realment tenia ganes d'escriure. Si la novel·la era bona es vendria com a xurros. Així que es va posar a escriure sense pensar en res més. No va donar mai cap pista al seu editor li va dir que tindria la seva novel·la en quatre mesos, però que no li deixaria llegir ni un esborrany fins que estigués acabada. L'editor de l'Eduard no va tenir més remei que acceptar les seves condicions, de fet no hi tenia res a perdre. Així que va confiar en ell.

El primer dia de primavera, va trucar al seu editor i li va proposar una reunió. Allà li va dir que abans de fer-la editar. Volia fer un event especial, quelcom no fet fins llavors, i que això li demostraria lla qualitat de la novel·la, si aquella nit no funcionava, no perdria diners editant una novel·la inútil. Després de hores i hores de discussió i sense tenir-ho molt clar l'editor va acceptar, la possibilitat de que funcionés era molt atraient. I si funcionava les vendes estarien més que assegurades. Fins hi tot abans de publicar-la.

Així va ser com l'editor va preparar el gran show. Una presentació especial, una lectura en públic, un esdeveniment únic. Durant hores, diferents lectors van llegir la novel·la davant de tots els espectadors del gran teatre de la ciutat. Un teatre pler a vessar, i que no es va buidar en totes les hores que va durar. El gran càtering va ajudar a gaudir-ne més. La novel·la va ser un èxit rotund, el públic estava d'en peu, aplaudint, tot una teatre aclamant l'Eduard. Llavors li van donar el micro perquè digués algunes paraules. Ell es va acostar al centre de l'escenari, va agafar el manuscrit de la seva novel·la i el va cremar, l'únic exemplar que existia. No n'havia fet còpies, i havia esborrat qualsevol rastre en el seu ordinador. L'editor es va posar a cridar desesperat. Havia escoltat la millor novel·la de la seva vida. I ara eren només cendres. Cendres d'or, que mai podrà publicar. Una bala va sortir del fons de la sala, i va acabar amb la vida de l'Eduard.

No es va trobar mai l'assassí, no es va publicar mai la novel·la, però ell va escriure el que havia d'escriure i la gent que va omplir aquella nit el teatre, es va sentir única i afortunada. Tot menys l'editor que va perdre la oportunitat de fer-se d'or.

Després d'un any d'investigacions, l'editor va deixar de ser el sospitós principal de la policia, que va donar el cas tancat, però sense resolució. Dos anys després l'editor es va fet ric amb la biografia de l'escriptor, l'escriptor Eduard, que va escriure una novel·la per llegir-la només un cop.

A partir de llavors, es va posar de moda en molts cafès de la ciutat, de llegir escrits i després cremar-los, com una especie de memorial al gran escriptor.

FI

Qui sóc ?

Qui sóc? Em desperto en una habitació fosca, centenars com jo dormen amb mi. Sóc una més, totes encaixades en les nostres fustes de dormir. Sota la aparent semblança, tenim les nostres diferencies. Colors i olors ens etiqueten. Reduint les coincidències. Però tot i així, no sóc única.

Qui sóc? Estic en venta? De tant en tant m'observen, m'agafen per acostar-se i olorar-me. Alguns més impertinents fins hi tot em sacsegen. Com si m'estiguessin avaluant. Tot aquest ritual em mareja. Jo necessito, tranquil•litat, repòs. La majoria són tant mal educats que no paren de preguntar-me l'edat. Què cony els importa a ells!

Qui sóc? Tant important és el meu origen? Tafaners! Si total jo sóc de camp de tota la vida. No estic còmode en aquesta nau amuntegada amb totes les altres, tant juntes que no podem ni respirar. A més aquesta barreja d'olors, algunes sembla que faci anys que no es netegen, totes plenes de pols.

Qui sóc? Tant ben perfumada, sempre disposada anar a gales, dinars o sopars. Sempre estic de festa. I no només això, sóc l'ànima de la festa. Amb mi la gent no pare de riure. Pel meu gust, alguns es passen de tant que riuen, després marxen cap al lavabo avergonyits del seu comportament.

Qui sóc? Estic indignada, avui un home ha demanat el meu preu. Què s'ha pensat. Jo no estic en venta. Jo no sóc d'aquestes. Jo només vaig a sopar en taules de bons restaurants o de gent adinerada. Jo tinc el meu 'Caché'. Però va i el meu pare li diu que són 150€.

Que són 150€? Ara ja sé qui sóc, sóc una ampolla de vi de les bones. Bufff això si que és sort... podria ser un cartró de Don Simón.

Relats conjunts

Aquesta és la meva primera proposta a relats conjunts, encara no sé com funciona exactament, i espero que no sigui la primera i última vegada.

THE SON OF MAN René Magritte 1964

L'assassí de la poma.

Tretze morts. Tretze assassinats. Tretze misteris. Tretze casos policíacs sense resoldre. Tretze fotografies. Totes iguals. Un home ben vestit. Una poma verda que li tapa la cara. Tretze morts en tretze dies. Una mort per dia. Una ciutat escandalitzada, on el pànic és el rei. Tretze dies més i no hi hagut cap nova mort. Els serveis secrets i la policia científica, estan desbordats. La situació els supera. No hi ha cap fissura. Semblen assassinats perfectes. Aquells que s'haurien de fer sense presses, sense escrúpols, sense pors, sense sentiments, o més ben dit, amb molts mals sentiments, sentiments profunds d'odi, ganes incontrolables de venjança... en fi, sentiments inexplicables per a les bones persones.

Són les quatre de la tarda, tot el departament de la policia esta nerviós, intranquil, insegur. És el tretzè dia. I sembla clau que el número tretze i la poma verda són les peces principals per resoldre la investigació d'aquesta sèrie d'assassinats. Cap pista. Cap intuïció. Res per on començar a treballar. Tot és desesperació. Ofuscació. Ràbia. L'ambient és francament tens. Això tampoc ajuda a un bon entorn de treball. La crispació creix amb el pas de les hores. I les hores passen volant. Així com volen les esperances de trobar l'assassí.

L'enigma segueix obert tota la tarda. Centenars de trucades, de gent alarmada, de pistes falses. Un caos. Són les set de la tarda. Tothom espera una trucada alertant d'un nou succés. D'un nou assassinat. D'una nova desgràcia per la ciutat del terror, com l'anomenen els pobles i ciutats veïns. L'oficina és un estrès constant. Agents amunt i avall. Divagacions i teories per donar i per vendre. Cadascuna d'elles ben estudiada per absurda que sembli. No es pot descartar cap possibilitat sense investigar-la. Els ordinadors treuen fum. Els llibres omplen les taules. Els mapes i fotografies tapen les parets i els vidres. Mai hi havia hagut un desplegament de mitjans com aquesta vegada.

La noia nova. L'agent que ha rebut el títol d'inspector més recentment. S'aixeca de la cadira d'una revolada, sorpresa, emocionada i callada. Ningú la mira. El garbuix de la sala, ha emmudit la seva reacció. Passen uns segons eterns, en què el seu cap no para de pensar i de donar voltes. De sobte el seu company de promoció, i etern aspirant a inspector, s'adona de que passa alguna cosa. Nerviós, interroga a la seva companya. Quan s'adonen que potser han descobert l'endevinalla i l'amagatall de l'assassí de la poma, s'acosten ràpidament al despatx del inspector en cap. Porten un grapat de fotografies, un plànol de la ciutat i un número de telèfon. El Cap de la policia els fa entrar i tanca la porta. Aquest gest és advertit per tots que es paralitzen en sec i no paren d'observar a través del vidre. Fins que aquest és tapat per una persiana que baixa fins a deixar els companys sense visibilitat.

Mitja hora després la policia es mobilitza. Tot sembla aclarit. Només fa falta executar un pla de detenció correctament. Que no és cosa fàcil. Però per fi un camí a seguir. A tot això, el rellotge del campanar toca les 10 de la nit. Les campanes de l'església veïna es confonen amb les sirenes de desenes de cotxes de policia, furgons blindats i ambulàncies preventives. La ciutat es desperta en una nit freda i fosca, però del tot normal, en aquesta època de l'any.

Anteriorment en el despatx. La nova inspectora explicava les seves deduccions mentre els dos homes l’escoltaven atentament. Examinant totes les conjectures. El plànol de la ciutat d’un centenar d’anys enrera mostrava un parc que es deia ‘Les tretze pomes’. Ara només hi figurava un carrer anomenat col•loquialment com el carrer dels modistes, tot i que ara ja no en quedava cap, però antigament era un carrer d’artesans de la roba. Les fotografies dels tretze cadàvers, fotografies aparentment inconnexes, mostraven totes un número de telèfon, sempre el mateix. Primer en un cartell de venda d’una casa. El següent en els cartells de presentació d’un circ. I així totes elles mostraven el número, en un cartell d’un autocar, d’un cinema... La computadora ja estava cercant el número, i el resultat va ser la direcció d’un centre de fotografia. El centre ‘La poma verda’, i justament en el carrer i ubicació del parc anteriorment esmentat. La porta del despatx es va obrir. Tothom es va moure a les indicacions del ‘Capo’ de la policia.

Ja són les onze, quan s’aproximen al lloc en qüestió. Passa gairebé una hora sense resultats en la cerca dins al local. El company de la inspectora s’adona, que el que semblava una porta d’armari, no ho era. Si no que era una porta falsa que conduïa al forat d’un pati interior.

Cas tancat. Es troba al home ben vestit de les fotografies en un pomer, al mig del pati, on pengen tretze pomes verdes i també hi penja ell d'una soga. No es mou. No respira. És mort. Ben mort. La cara morada ho confirma. El forense en dona validesa per poder prosseguir amb la paperassa. Al terra un maletí obert, amb fotografies on surt ell realitzant cadascun dels assassinats, l’incriminen definitivament. Al costat una poma podrida. Són les dotze de la nit. El dia s'ha acabat i amb ell la terrorífica investigació. Un cas difícil, una resolució brillant. La carrera d’un criminal acaba i la carrera d’una inspectora comença.

Després d’uns dies de gran confusió, la ciutat torna a la normalitat. La gent ja no recorda la por, l’angoixa i el pànic. Els nens tornen a jugar al carrer, sota la mirada de tranquil•litat dels pares. Els parcs infantils s’omplen de nens, gossos i avis. Tot torna al seu lloc. La ciutat bull de nou, l’activitat s’accentua. El departament de policia torna a estar buit. I les trucades recuperen el to de la serenitat. Ja ningú sembla recordar res.

Cas resolt. Tretze dies després, una carta arriba a la comissaria. Una carta dirigida al inspector en cap. En el seu interior, una fotografia. La fotografia d'un home ben vestit, amb una poma que li tapa la cara...

Fi.

Gaudir dels moments.

Assegut a les roques de l’espigó mirant la immensitat del mar. La immensitat de blaus crespats d’ones blanques. Les ondulacions constants de l’aigua dels meus peus fins a l’horitzó. La calma s’apodera de tot allò que m’envolta, tot es transforma per inundar-me d’una pau interior. La tranquil•litat regna durant uns minuts. Tot s’atura.

Després tot segueix on era.

Bessons

Avui no hi ha paraules, només una imatge tribut als bessons, un col·lectiu propens a fer entremaliadures. I quin millor exemple que la parella més temuda de totes, Zipi i Zape, i segurament i malauradament tots nosaltres hem patit alguna vegada una parella d'imitadors de mal gust. Només ens queda resar i mirar d'educar el millor possible als bessons nounats. Ja que sempre és un plaer veure les meravelles de la semblança d'aquests nadons, que ens prodiga la naturalesa.

Tot i que, ja sabeu el que diuen: Raising twins is an extrem sport!

Així que mares i pares de bessons, ànims i sort, ja que com ve a dir la frase anterior, la criança de bessons és un esport de risc! No desespereu... jeje

Apa! fins a la pròxima!