Relats conjunts

Una altra proposta de relats conjunts.

Aquella foto de l'àvia, quan era jove, era la única que tenia. L'únic record material que en quedava. Feia molts anys que ens varem haver de separar i ara mirava de seguir-ne el rastre. No sé pas si serà viva encara, però m'agradaria saber que en va ser d'ella.

Així va començar la meva recerca. Si més no el propòsit per fer-la, perquè la veritat és que no sabia per on començar. Tot va començar quan la família passava per grans problemes econòmics, i la meva àvia que ja era viuda, va decidir vendre tot el que tenia per donar-ho als meus pares, perquè poguessin tirar endavant mentre ella marxava a l'estranger, a França d'allà on provenia la seva família. Així, és com es van conèixer els meus avis?? doncs sí, el dia de la foto a St. Petersburg la meva àvia hi era de vacances amb la familia, i el meu avi hi havia anat per feina, ja que ell era nascut a Olot, i els seu pares volien que tingués un futur prometedor, ja que era un noi amb moltes capacitats.

De manera, que la primera opció i la més fàcil seria preguntar què més en sabien els meus familiars més directes. Després d'uns quants dies d'investigació i de moltes converses inertes, tot el que vaig trobar van ser negatives i històries inconnexes i força contradictòries, el que em va fer pensar que hi havia alguna cosa estranya en tot allò. La història de la meva àvia seria més difícil de reconstruir del que en un principi hauria esperat.

I com sempre, en el pitjor moment, tot es complica, i a la feina va haver-hi uns merders impressionants que em van tenir apart un mes i mig ben bó atrapat i havent apartat el tema de la meva àvia i just quan semblava que a la feina s'acostaven bons aires, vaig rebre una carta, amb remitent francès, no sé perquè uns calfreds em van recórrer tot el cos, augurava males notícies, així que no vaig obrir la carta fins arribar a casa. Un cop allà em vaig servir una copa de bourbon, vaig seure a la taula del despatx, vaig agafar l'obrecartes, i zass!! la vaig obrir d'un cop sec, tant que va saltar el que hi havia en el seu interior, damunt de la taula, em vaig fixar que era una nova foto de la meva àvia molt semblant a la primera, però aquesta molt més desgastada, la vaig agafar i la vaig mirar melacòlicament, quan no sé que em va portar a girar la foto, però fos el que fos, allà hi havia un missatge que deia, '...en 10 dies seré aquí'.

He passat uns dies horribles i plens de nervis, serà la meva àvia de veritat, algú que la coneix... les preguntes eren infinites... avui es compleixen els 10 dies...

FI.