Una nova proposta de relats conjunts.
El Somni / Atrapats en el paradís.
"...Germans i germanes: Ens hem reunit, avui, en aquest sagrat temple per pregar per la nostra germana Cristina, que ens ha deixat i estem celebrant aquesta eucaristia en la seva memòria. La mort ha alliberat la seva ànima de l'esclavitud material. El seu esperit ha anat, ara, al gloriós regne del cel, en el paradís desitjat, on descansarà en pau eternament. La nostra estimada ha mort en la terra per viure una vida superior juntament amb els seus avantpassats..."
Aquestes paraules assetjaven cada nit la ment de la reina Mulala. No hi ha records, tret d'aquesta oració per la difunta Cristina. I qui coi és aquesta Cristina?, es preguntava Mulala. Llavors s'incorpora es treu la gran fulla que tapava la seva nuesa, i un dia més li pregunta a Benzala, la seva músic personal, que si coneixia a una tal Cristina, i aquesta sense parar de tocar una música celestial, mou el cap d'una banda cap a l'altra indicant la seva absoluta ignorància sobre el tema.
Allò ja durava massa i la reina estava furiosa i neguitosa. Així que va fer cridar a les seva guàrdia personal, les germanes lleones. El Corb va marxar volant a buscar-les. Al cap d'una estona el gall d'indi, s'estarrufava i anunciava la seva arribada. Ara les lleones tenien una missió. Mulala les havia convençut perquè anessin en busca de la noia dels seus malsons.
El paradís era gran, molt gran, però finit, i ni rastre de la tal Cristina. Portaven dies de viatge, perdudes, sense trobar-se amb ningú, quan de sobte les dues lleones van tornar a sentir l'estranya flauta de Benzala, indicant la proximitat del gran sofà vermell, o més aviat granat, de la reina Mulala. També cantava la coloma blanca, quan de nou les va anunciar davant sa majestat l'estarrufat gall d'indi. Aquest cop la van trobar dreta amb la llarga cabellera negra i el seu tirabuixó ben groc, ben molls, degut a l'aigua que escopia constantment la trompa de l'elefanteta, per fer neta la tendre pell de la reina. Quan anaven a parlar, les va interrompre la serp roja, que es fa enfilar amb els seus dos metres de llarg, realment impressionava, i les hi va aconsellar prudència, que no molestessin l'excel·lentíssima Mulala en el seu bany setmanal. Així doncs les lleones van jeure a esperar per comunicar les males noticies, mentre que la serp els acostar un parell de fruites desconegudes de color taronja, perquè mengessin durant el breu repòs.
De cop i volta, com si un tro esparraqués el cel, es va sentir una veu que cridava: - Cristina!!! A taula!!! Deixa de dormir i vine a sopar!!!
'Ostres tu, i qui serà aquesta reina Mulala amb la que somio tant sovint?', va pensar la Cristina.
FI
"...Germans i germanes: Ens hem reunit, avui, en aquest sagrat temple per pregar per la nostra germana Cristina, que ens ha deixat i estem celebrant aquesta eucaristia en la seva memòria. La mort ha alliberat la seva ànima de l'esclavitud material. El seu esperit ha anat, ara, al gloriós regne del cel, en el paradís desitjat, on descansarà en pau eternament. La nostra estimada ha mort en la terra per viure una vida superior juntament amb els seus avantpassats..."
Aquestes paraules assetjaven cada nit la ment de la reina Mulala. No hi ha records, tret d'aquesta oració per la difunta Cristina. I qui coi és aquesta Cristina?, es preguntava Mulala. Llavors s'incorpora es treu la gran fulla que tapava la seva nuesa, i un dia més li pregunta a Benzala, la seva músic personal, que si coneixia a una tal Cristina, i aquesta sense parar de tocar una música celestial, mou el cap d'una banda cap a l'altra indicant la seva absoluta ignorància sobre el tema.
Allò ja durava massa i la reina estava furiosa i neguitosa. Així que va fer cridar a les seva guàrdia personal, les germanes lleones. El Corb va marxar volant a buscar-les. Al cap d'una estona el gall d'indi, s'estarrufava i anunciava la seva arribada. Ara les lleones tenien una missió. Mulala les havia convençut perquè anessin en busca de la noia dels seus malsons.
El paradís era gran, molt gran, però finit, i ni rastre de la tal Cristina. Portaven dies de viatge, perdudes, sense trobar-se amb ningú, quan de sobte les dues lleones van tornar a sentir l'estranya flauta de Benzala, indicant la proximitat del gran sofà vermell, o més aviat granat, de la reina Mulala. També cantava la coloma blanca, quan de nou les va anunciar davant sa majestat l'estarrufat gall d'indi. Aquest cop la van trobar dreta amb la llarga cabellera negra i el seu tirabuixó ben groc, ben molls, degut a l'aigua que escopia constantment la trompa de l'elefanteta, per fer neta la tendre pell de la reina. Quan anaven a parlar, les va interrompre la serp roja, que es fa enfilar amb els seus dos metres de llarg, realment impressionava, i les hi va aconsellar prudència, que no molestessin l'excel·lentíssima Mulala en el seu bany setmanal. Així doncs les lleones van jeure a esperar per comunicar les males noticies, mentre que la serp els acostar un parell de fruites desconegudes de color taronja, perquè mengessin durant el breu repòs.
De cop i volta, com si un tro esparraqués el cel, es va sentir una veu que cridava: - Cristina!!! A taula!!! Deixa de dormir i vine a sopar!!!
'Ostres tu, i qui serà aquesta reina Mulala amb la que somio tant sovint?', va pensar la Cristina.
FI
11 comentaris:
M'agrada com li has donat la volta. Bon relat
Quina imaginació! Molt bo el gir final, és clar, les coses no sempre són el que semblen. Molt currat.
Moltes gràcies, Jordi i Xexu!
Molt bona aquesta barreja, t'ha sortit un relat ben original!
M'agrada aquest joc de realitats que tenen per frontera una terra onírica i comuna. Felicitats!
Moltes gràcies, Pd40 i Samain! M'agrada la paraula 'onírica' per fer referència als somnis, ja l'utilitzaré més! ;)
Uala! Quina sorpresa de relat. Molt i molt i molt trepidant, misteriós i genuí.. i bocabadat pel final. Salut!
Jeje moltes gràcies, Tocat del cargol! ...no sé si n'hi ha per tant, però gràcies!
Molt bo, coincideixo amb altres en que m'agrada com li has donat la volta al final. Et felicito.
Carai! Un relat fascinant amb un gir final magnific!!
Felicitats!!
Gràcies, Anna i Barbollaire! és curiós que tothom destaqui el final, quan el que m'acostuma a agrada menys dels meus escrits, precisament són els finals, serà que n'estic aprenent! jeje ;)
Publica un comentari a l'entrada