28 de març del 2008

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.



El Somni / Atrapats en el paradís.

"...Germans i germanes: Ens hem reunit, avui, en aquest sagrat temple per pregar per la nostra germana Cristina, que ens ha deixat i estem celebrant aquesta eucaristia en la seva memòria. La mort ha alliberat la seva ànima de l'esclavitud material. El seu esperit ha anat, ara, al gloriós regne del cel, en el paradís desitjat, on descansarà en pau eternament. La nostra estimada ha mort en la terra per viure una vida superior juntament amb els seus avantpassats..."

Aquestes paraules assetjaven cada nit la ment de la reina Mulala. No hi ha records, tret d'aquesta oració per la difunta Cristina. I qui coi és aquesta Cristina?, es preguntava Mulala. Llavors s'incorpora es treu la gran fulla que tapava la seva nuesa, i un dia més li pregunta a Benzala, la seva músic personal, que si coneixia a una tal Cristina, i aquesta sense parar de tocar una música celestial, mou el cap d'una banda cap a l'altra indicant la seva absoluta ignorància sobre el tema.

Allò ja durava massa i la reina estava furiosa i neguitosa. Així que va fer cridar a les seva guàrdia personal, les germanes lleones. El Corb va marxar volant a buscar-les. Al cap d'una estona el gall d'indi, s'estarrufava i anunciava la seva arribada. Ara les lleones tenien una missió. Mulala les havia convençut perquè anessin en busca de la noia dels seus malsons.

El paradís era gran, molt gran, però finit, i ni rastre de la tal Cristina. Portaven dies de viatge, perdudes, sense trobar-se amb ningú, quan de sobte les dues lleones van tornar a sentir l'estranya flauta de Benzala, indicant la proximitat del gran sofà vermell, o més aviat granat, de la reina Mulala. També cantava la coloma blanca, quan de nou les va anunciar davant sa majestat l'estarrufat gall d'indi. Aquest cop la van trobar dreta amb la llarga cabellera negra i el seu tirabuixó ben groc, ben molls, degut a l'aigua que escopia constantment la trompa de l'elefanteta, per fer neta la tendre pell de la reina. Quan anaven a parlar, les va interrompre la serp roja, que es fa enfilar amb els seus dos metres de llarg, realment impressionava, i les hi va aconsellar prudència, que no molestessin l'excel·lentíssima Mulala en el seu bany setmanal. Així doncs les lleones van jeure a esperar per comunicar les males noticies, mentre que la serp els acostar un parell de fruites desconegudes de color taronja, perquè mengessin durant el breu repòs.

De cop i volta, com si un tro esparraqués el cel, es va sentir una veu que cridava: - Cristina!!! A taula!!! Deixa de dormir i vine a sopar!!!

'Ostres tu, i qui serà aquesta reina Mulala amb la que somio tant sovint?', va pensar la Cristina.

FI

26 de març del 2008

La fi d'un projecte



Verd pistatxo és.

Bé... no tot.

Només una part.

El primer que es veu.



Per fi és meu.

És petit i estar buit.

En omplir-lo estic.

Per acomodar-m'hi bé.



És per dormir.

És per menjar.

És per no fer res.

És per viure.



Les quatre.

Tardor, hivern.

Primavera i estiu.

Són les seves estacions.



La seva vida, es lliga a la meva.

I la meva a la seva.

Junts riurem.

Junts plorarem.



Ell m'acollirà.

Jo el cuidaré.

Ell s'embrutarà.

Jo el netejaré.



Aviat hi aniré.

I la porta m'obrirà.

Segur hi estaré.

Quan la porta tancarà.



La fi d'un projecte.

Però no tot acaba aquí.

Una nova vida m'espera.

I nous reptes es preparen.

24 de març del 2008

Fuga a Argentina

Aquí teniu un relat fictici, que ara feia temps que no escrivia, i de moment n'ha sortit un de petitonet.

Fuga a Argentina.

Un. Dos. Tres. Quatre. Cinc. Cinc germans va contar el menut. Quatre princeses i un soldadet. 'Però mama no potser que estiguessin tots dins teu', va dir el petit destronat de la casa. I no destronat un cop, no, fins a cinc vegades, i tot alhora. 'Segur que n'han agafat algun d'una altra senyora', els va fer riure a tots, metge inclòs.

Era una verdadera incògnita el comportament que tindria Marco, en front de tal invasió. Això podria ser la guerra. Els pares estaven realment preocupats. I la preocupació, no concernia només a la futura reacció del seu primer fill, sinó també a la manutenció d'un regiment, passar d'un vailet a sis, tot un equip de futbol sala amb un reserva i tot, la Marga estava desesperada, i en Pedro tot i mirar de posar serenitat, també se'l veia neguitós.

Els comptes no sortien de cap manera. Ni ajuts, ni subvencions, ni amics, ni osties..., no hi havia manera de fer-ho quadrar allò. Així que després de rumiar-ho molt detingudament van decidir tornar a Argentina. La seva Argentina materna. D'allà procedien la Margarita i en Pedro, tot i que es van conèixer i enamorar a Catalunya, ara havien d'abandonar el seu somni comú, almenys per un temps indefinit. Allà tindrien les seves famílies que almenys eren de ciutats properes. I els podrien ajudar tant econòmicament com físicament, perquè els esperava un temps d'esgotament total.

En Marco, sorprenentment, es va fer càrrec de la situació ben aviat, i lluny de fer la guitza a les seves germanes i al seu germà, per pura gelosia, es va comportar de manera increïble, com si vos un germà gran, tot i tenir cinc anyets recent fets. A més estava encantat de poder anar sovint a casa del dos avis, tant els de la mare que vivien a Quilmes, com els del pare que vivien a l'Avellaneda, dues poblacions molt properes a la gran Buenos Aires, on vivien i treballaven els pares.

Així que el temps, va semblar, donar la raó a la dura decisió de la Marga i el Pedro de tornar a Argentina. Una Argentina que van abandonar, per mirar de viure una oportunitat en un lloc nou. Mentre que la vida els retornava a la seva terra materna, per poder ajudar-los en la tasca de la paternitat i maternitat nombrosa. Tot i que en el pensament de la parella seguia havent-hi una Catalunya, que havia arrelat fort en els seus cors.

De manera que la família Cruz Ortega, va acceptar aquesta nova etapa, sense renunciar a un altre futur gir de la seva vida, marcat per el segell del destí, si més no, així ho creien ells. Qui sap si la fuga a Argentina, es convertirà de nou, en una fuga d'Argentina, el temps dirà...

FI

Va nois i noies, que algú m'expliqui què s'hi trobaran a Argentina?, segur que alguns de vosaltres hi heu estat, explique-me'n cosetes, que tant parlar d'Argentina sense haver-hi anat, m'ha entrat la curiositat.

16 de març del 2008

2 de març del 2008

Baliga balaga

Il·lustració de Mark Adams


A la vora del foc, els teus ulls reflecteixen les espurnes que en salten. Ataronjats i brillants semblen tenir vida pròpia, el moviment de les flames en el seu interior, mostra la teva inesgotable energia. Baliga balaga com ets, no pares quiet... amunt i avall, avall i amunt, corres i saltes, saltes i corres. Les cames no descanses ni un moment. Desbordes alegria, cua cap aquí i cua cap allà, jo reposo a la vora del foc, observant-te i esperant que acabis de jugar. Els temps passa, sense parar, així com tu que tampoc pares... Finalment t'acostes, recolzes el cul a terra i sembles reposar, però tens alçades les de davant, com si estiguessis preparat per fugir corrents. Minuts després, la teva llengua ja no esbufega i recupera la mida normal. Ets al meu costat, ets un animal... però amigable com un gos.