imatge de Johanna BohoyLa lluna es reflecteix en el mar com si fos el seu mirall, és molt presumida i si mirarà tota la nit. A mi la incertesa m'atrapa. Assegut a la sorra, amb el peus enterrats, em disposo a contemplar la presumida lluna, tant tímida ella que només surt a veure el sol de lluny, mai li diu res, ella només observa, i es observada. I aquesta nit, jo no pararé d'observar-la. Ella que té algun poder misteriós, ella que fa pujar i baixar la marea segons la seva voluntat, ella que brilla sense tenir llum pròpia, ella que enamora sense ser cupido, ella que atrau gent d'un altre planeta, ella que no es cansa de voltar. Avui descobriré el seu poder, perquè necessito dominar la marea que m'arrossega, perquè és hora que brilli per damunt de la terra, perquè he d'enamorar, perquè he d'atraure gent a la meva òrbita, perquè de he voltar sense parar. Passen les hores, els ulls em pesen, i finalment la sorra acull el meu dolç son...
6 comentaris:
...genial :)
Jo sempre deia que era culpa meva quan hi havia nits de tempesta...la lluna plorava perquè no l'havia sortit a veure ;) cm estàs, maco? bueno, he estat força despenjada, però ara que torna el setembre, jo també tornaré! que les festes majors ja s'acaben, l'estiu marxa i la rutina ja ens truca a la porta...
un petonàS!!
Gràcies, Yuna! Sí a veure si jo també em poso les piles i escric alguna cosa, que últimament hi ha sequera jeje
Petonets guapa!!
Observa-la bé, però potser t'enamora ella si ja no ho ha fet ;)
Salutacions!
Doncs sí company Uribetty ella sempre enamora ;)
Què passa? la sequera segueix? jeje
espero que tot vagi molt bé! ;)
petonet!
Jeje Hola, Yuna!!
Doncs sí la sequera encara em perseugueix, jaja a veure si m'hi poso i acabo d'escriure alguna coseta que ja tocaria, oi?
Suposo que les coses em podrien anar millor, però no em queixo.
Un petonet!!
Publica un comentari a l'entrada