FORATS

Aportació esporàdica

2009-03-04T20:01:00.002+01:00

Els germans: Esperança i Fracàs.

Paraules trencades i remeis de tot cor,
lletres daurades en pàgines d'argent,
tapes de pell i títol escarlata,
capítols d'un llibre, novel·la d'una vida.

Falses promeses, desitjos perduts,
esperances amagades, infinites possibilitats,
espesa boira, densa confusió,
clarianes de llum, claror reveladora.

Dies malhumorats i nits desvetllades,
és increïble amb quina velocitat ho has oblidat,
no és just, tota una historia en un sac esparracat
i ni una llàgrima s'escapa galta avall.

Pors, temors i menjades d'olla,
fantasmes del passat
i amenaces del futur,
obstaculitzen el present.

Dansa de pensaments, ball de bastons,
remolins d'instints, corrents contraposades,
tempesta d'estèrils solucions
i una agulla salvadora dins al paller.

Nous aires s'apropen,
no invocaré àngels venjadors,
la vida és un viatge i no pas un destí,
és el moment d'abordar de nou somnis impossibles.

El cercle es tanca un cop mes,
una nova volta comença,
gira amb força i nova energia,
potser aquesta vegada... sí...

...fins aquí he arribat!

2008-12-21T17:37:00.000+01:00

Bé, suposo que tota etapa té el seu fi, doncs aquesta ha arribat al seu. Però està clar que ha existit... per tant no desapareixerà el bloc, romandrà aquí però inactiu, qui sap si mai necessitaré tornar o potser hi haurà algun/a melancòlic/a que decideixi rellegir alguna de les meves enormes tonteries aquí postejades.

Sort a tothom!

El llibre màgic

2008-11-30T20:40:00.002+01:00

imatge de Michael Naples

En una tarda de setembre, en Quimet sortia de l'escola com cada dia ben cansat i amb la cartera plena de llibres. Feia poc que s'havien acabat les vacances i encara tenia moltes ganes de jugar, tot i ser un vailet molt espavilat i responsable per tenir només 12 anyets.

A la plaça de prop de casa seva, sempre era plena de canalla divertint-se. Allà hi passaven l'estona fins que els pares i/o els avis els cridaven a sopar. Només arribar tiraven la bossa al costat del banc blanc i sortien corrents darrera la pilota.
Així doncs quan va arribar-hi en Quimet, que era dels més petits, ja estaven tots jugant quan va arribar ell al banc, aquest era ple de bosses, de manera que va anar a deixar-la al següent banc, allà i va trobar un llibre, amb un aspecte desastrós, era molt vell i atrotinat.

Va agafar el llibre i va veure que estava escric a mà, en bolígraf i amb la lletra de diverses persones, això el va sorprendre i el va fullejar així una mica ràpid i va veure que hi havia unes desenes de pàgines escrites però la resta estava en blanc. Això el va sobtar però alhora el va encuriosir molt, així que es va asseure al banc i va començar a llegir des del principi.

Aquell llibre era una mica estrany, no era pas una història, i tampoc era un diari, era com una mena de recull de desitjos, anhels, peticions que es realitzaven, però de diverses persones i sense cap sentit les unes amb les altres.

Uns demanaven regals, altres diners, ... la vida eterna, poders per fer coses extraordinàries, però a mesura que avançava, cada canvi d'escriptura, demanava el mateix el mateix que l'anterior i moltes més coses. Així que en Quimet es va quedar una bona estona pensant, per esbrinar allò que realment volia la felicitat.... i després d'una pausa va escriure la meva i la de la meva família... però finalment va tatxar el que havia escrit i va afegir... tothom hauria de poder ser feliç, sense que la felicitat d'uns hagués de passar per sobre de la felicitat dels altres.

En acabar d'escriure aquella última frase, quan va fer el punt, el bolígraf va quedar suspès un moment en l'aire, sense que res l'aguantés i de sobte va caure inert sobre el llibre donant voltes fins a parar... llavors de sobte es va sentir una veu que crida a en Quimet... però en Quimet no hi era, havia desaparegut. Van passar setmanes, mesos i anys i en Quimet no va aparèixer mai més.

Hi ha una llegenda urbana que diu que en Quimet per la seva bondat i la seva curta edad, va ser convertit en divinitat per mirar de guiar-nos a tots per el bon camí.

FI.

Instantània

2008-11-25T23:31:00.003+01:00

...click!
somriures, rialles, crits i bogeria.
...click!
escots, colors, barrets i fulards.
...click!
viatges, banderes, països i gent.
...click!
tristor, llàgrimes, pena i desil·lusió.
...click!
guapes, guapos, lleigs i lletges.
...click!
paisatges, paratges, retrats i panoràmiques.
...click!
tardor, fulles que cauen, primavera i capolls que s'obren.
...click!
hivern, tot cobert de neu, estiu i suor.
...click!
postes i sortides del sol, carícies, romanticisme i amor.
...click!
texans, minifaldilles, vestits i samarretes.
...click!
abraçades, ganyotes, petons i petonets.
...click!
gaudeix, capta el moment, fotografia i immortalitza!!!
...click!click!click!

FI

Relats conjunts

2008-11-14T13:21:00.003+01:00

Una altra proposta de relats conjunts.

Crítiques angelicals

Recollons d'àngel,
personatge celestial,
de dubtosa existència
i noble tasca.

Quan li creixen les ales,
una persona li assignen,
per cuidar-la sempre
i protegir-la quan sigui necessari.

Recollons d'àngel,
el meu sembla despistat,
m'esquiva una hòstia
i en rebo dues més.

On ets? ...el crido,
sense esperar resposta,
fart de tant descuit
i amb ganes de reclamar.

Recollons d'àngel,
quin ensurt! aix,
se m'apareix de sobte
i em demanar què vull?.

Coi! doncs a tu et vull,
si més no les teves atencions,
tu ets el meu àngel de la guarda
i a vegades brilles per la teva absència.

Recollons d'àngel,
va i em diu egoista,
tots teniu àngel
i tu dels millors.

Tots teniu necessitats,
a vegades oposades,
els àngels hem de negociar
i algú ha de cedir.

Recollons d'àngel,
si té raó el podrit,
en el fons no em puc queixar
i a ell li he d'agrair.

M'esforçaré per treure-li feina,
així quan el necessiti de veritat,
podrà negociar amb més prioritat
i satisfer el meu problema.

Recollons d'àngel,
personatge celestial,
de dubtosa existència
i noble tasca.

Descobert el joc d'àngels,
només reso per tenir-ne un de guanyador,
la partida segueix avançant
i jo he decidit participar més.

Benaventurats els àngels!

Pintant la vida de colors.

2008-11-03T14:41:00.001+01:00

Blanc i Negre. Aquesta serà la proposta per on començar. Blanc és el inici, quan encara hem de posar colors a la nostra vida. Negre és la fi, quan ja no serveix pintar-hi més colors perquè tampoc es veuran. Per sort la vida és com un quadern de notes en blanc, que espera que l’omplim de colors cada dia. Nou dia, nova pàgina en blanc, tot net per comença de nou. I algú pensarà ...i una merda la meva llibreta doncs té les planes ja plenes d’algun que altre color. I potser alguns la tinguin ja d’algun color ben viu dels que en donen alegria del fort que han pintat en els fulls anteriors. Per la mateixa raó alguns ja els tindran marcats de colors marrons i grisos foscos, és a dir de tristor i amargor. I Alguns potser hi tindran algun estrip que va fins al final del quadern, o alguns que en tinguin rascades només algunes pàgines. Això és irrecuperable, però sempre es podrà pintar algun trocet de la pàgina. I els que ja tenen pintades, sempre podran intentar de pintar menys fort per no deixar marques en la pàgina següent. Procureu pintar colors càlids a cada pàgina, encara que sigui fluixet i en una cantonada, però deixeu marca de la vostra esperança, perquè dia a dia la pugueu anar fent gran, i al final poder pintar un gran mural a tot color.

Brindo per haver pintat una pàgina de color, ...i espero pintar-ne moltes més!

Nit de tempesta

2008-10-31T20:21:00.002+01:00

El llençol m'embolcalla, mentre em comprimeixo com una mongeta, i intento no marxar de la zona calenta del llit, el fred s'ha apoderat de la resta. El degoteig constant de la pluja era l'aliat del meu son. Junts m'havien endinsat en el món dels somnis, ara n'he sortit bruscament, el soroll del tro i l'incessant intermitent dels llampecs no em deixen dormir-me un altre cop. Desvetllat el meu cap no para de dona voltes, i no literalment, sinó a les cabòries que de dia a vegades aconsegueixo distreure. Llavors m'adormo del cansament quan sona el despertador.

AIXÍ... NO ES POT DESCANSAR!!!

Jejeje ho sé se, me'n va l'olla, però ja us agrada que em passi de tant en tant, oi? ;P

Camins encreuats

2008-10-31T20:16:00.003+01:00

Imatge de Jenedy Paige

No et conec de res, però aquí et trobo. Em parles, però ja t'he escoltat. La teva veu és nova, però la conec de sempre. Camins encreuats. Sembla que la nostra direcció ja estar establerta i no és la mateixa. Miro com t'allunyes i giro al final del camí, quan et torno a trobar. Camins encreuats. Camino tranquil, encara que ens separem sé que et tornaré a trobar. I Així és, ens trobem i ens destrobem forces vegades. Camins encreuats. De sobte ens tornem a creuar, però aquest cop el camí encara no es separa. Tampoc és el mateix, però arribo a tocar-te si estiro el braç. I tu fas el mateix tímidament. Camins encreuats. Ara cal unir les nostres mans, per unir els nostres camins. Camins encreuats.

Relats conjunts

2008-10-30T20:25:00.004+01:00

Una nova proposta de relats conjunts.

Núvol gris era una noia alta d'una tribu de l'interior. Una llarga trena adornava la seva esquena. Una gota sortia de la punta de la trena, provocant un petit pessigolleig que li recorria tota l'esquena. Quan la gota va arriba al final de l'esquena, va balancejar uns segons i va caure a terra. Allà al costat de la petita cascada la tranquil·litat era absoluta L'únic soroll era la fúria de l'aigua saltant roca avall, per seguir el seu curs riu enllà. De seguida es va tapar amb els quatre draps esparracats que duia i es va endinsar entre els arbres en busca del seu poblat.

Abans d'arribar al poblat s'havia de creuar una gran esplanada, va ser allà on es va creuar amb Fletxa trencada un noi de la seva tribú pocs anys més gran que ella. Un noi solitari, més aviat poc hàbil i d'aquí el nom de Fletxa trencada. Noms que esposaven quan els nens entraven en l'edat de ser guerrers. Així doncs poques tasques li assignaven, deixant-lo sempre de banda.

Però aquest cop tenia un objectiu. Demostrar-se a si mateix que era capaç de fer tot allò que es proposés. Així que després de meditar-ho molt ho va decidir.

Per aquells vorals hi voltava un cavall salvatge d'un color negre molt brillant, insòlit per aquelles terres, amb un mal geni igualment insòlit, no hi havia ningú de la tribú capaç de domar-lo, és més tothom que ho havia intentat havia sortit amb alguna lesió o altra. Era un cavall de dimensions desmesurades, així que ja ningú intentava, era un més de la tribu, Cavall desbocat. Els seguia en totes les seves caceres a cavall, però ningú era capaç de muntar-lo.

Fletxa trencada va decidir que ell muntaria a Cavall desbocat. En aquell instant el noi estava just al costat del cavall acariciant-lo, quan Núvol gris sortia del bosc i es va quedar paralitzada, atemorida i patint per Fletxa trencada, un noi en el que no havia pensat mai abans. L'escena va durar uns quants minuts. Mentre Fletxa trencada tranquil·litzava el cavall, Núvol gris s'acostava cautelosament, de sobte es van creuar les mirades i l'acció va canviar, ara qui admirava l'escena era Cavall desbocat, qui va acostar-se lentament al noi mentre mirava la noia atemorida, llavors Fletxa trencada va pujar al llom de l'enorme cavall i aquest va deixar fer, sense oposar cap tipus de resistència, el noi va estirar la mà a la dolça Núvol gris, mentre Cavall desbocat va agenollar-se dòcilment per facilita la muntura de la noia. Després d'unes llargues voltes pel prat, es van dirigir allà on es trobava la seva tribú.

En arribar-hi, van passar cavalcant entre les tendes del poblat i van parar-se en la del cap de la tribú, Allà el noi va fer un reverencia i la noia tota ruboritzada va saludar i va abaixar el cap. Llavors van emprendre la marxa sense parar en direcció a les muntanyes rocoses.

més música

2008-10-17T23:15:00.001+02:00

...alguna cançoneta més!

Foradet musical

2008-10-14T21:05:00.002+02:00

3 cançonetes per guadir.

Post 100

2008-10-07T20:33:00.002+02:00

Terra de foc

2008-10-07T20:28:00.004+02:00

Imatge de Nancy Eckels

Terra de foc,

rogenc espectacle,

a primera vista,

el cel boirós

i per damunt núvols espessos.

Desert roent,

la sorra s'evapora,

com camps florits,

plens de columnes de fum

i visibilitat casi nul·la.

Dues ombres deambulen,

van amunt i avall,

recorrent continents misteriosos,

passa darrera passa,

disminueixen el seu volum

Són dues gotes d'aigua,

amb la calor es fonen,

un sol liquid les uneix,

aviat desapareixen,

juntes han mort.

Terra de foc,

cruel amb els foresters,

enigmàtic planeta,

univers immens,

capritxos dels destí.

1 ANY

2008-10-04T11:38:00.000+02:00

Avui fa un anyet que vaig tenir l'esbojarrada idea de crear un bloc, com si jo tingués quelcom a dir, o a algú interessessin les meves paraules. I al llarg del temps amb més o menys assiduïtat, s'ha demostrat que hi havia coses a dir i gent per escoltar-les, i a més disposades a participar i enriquir el meu bloc. Moltes gràcies a tots vosaltres. I espero poder escriure més sovint, que últimament ho tinc una mica abandonat.

Salut, ànims i molta felicitat per a tothom!!!

Relats conjunts

2008-10-02T13:25:00.004+02:00

Una altra proposta de relats conjunts.

Aquella foto de l'àvia, quan era jove, era la única que tenia. L'únic record material que en quedava. Feia molts anys que ens varem haver de separar i ara mirava de seguir-ne el rastre. No sé pas si serà viva encara, però m'agradaria saber que en va ser d'ella.

Així va començar la meva recerca. Si més no el propòsit per fer-la, perquè la veritat és que no sabia per on començar. Tot va començar quan la família passava per grans problemes econòmics, i la meva àvia que ja era viuda, va decidir vendre tot el que tenia per donar-ho als meus pares, perquè poguessin tirar endavant mentre ella marxava a l'estranger, a França d'allà on provenia la seva família. Així, és com es van conèixer els meus avis?? doncs sí, el dia de la foto a St. Petersburg la meva àvia hi era de vacances amb la familia, i el meu avi hi havia anat per feina, ja que ell era nascut a Olot, i els seu pares volien que tingués un futur prometedor, ja que era un noi amb moltes capacitats.

De manera, que la primera opció i la més fàcil seria preguntar què més en sabien els meus familiars més directes. Després d'uns quants dies d'investigació i de moltes converses inertes, tot el que vaig trobar van ser negatives i històries inconnexes i força contradictòries, el que em va fer pensar que hi havia alguna cosa estranya en tot allò. La història de la meva àvia seria més difícil de reconstruir del que en un principi hauria esperat.

I com sempre, en el pitjor moment, tot es complica, i a la feina va haver-hi uns merders impressionants que em van tenir apart un mes i mig ben bó atrapat i havent apartat el tema de la meva àvia i just quan semblava que a la feina s'acostaven bons aires, vaig rebre una carta, amb remitent francès, no sé perquè uns calfreds em van recórrer tot el cos, augurava males notícies, així que no vaig obrir la carta fins arribar a casa. Un cop allà em vaig servir una copa de bourbon, vaig seure a la taula del despatx, vaig agafar l'obrecartes, i zass!! la vaig obrir d'un cop sec, tant que va saltar el que hi havia en el seu interior, damunt de la taula, em vaig fixar que era una nova foto de la meva àvia molt semblant a la primera, però aquesta molt més desgastada, la vaig agafar i la vaig mirar melacòlicament, quan no sé que em va portar a girar la foto, però fos el que fos, allà hi havia un missatge que deia, '...en 10 dies seré aquí'.

He passat uns dies horribles i plens de nervis, serà la meva àvia de veritat, algú que la coneix... les preguntes eren infinites... avui es compleixen els 10 dies...

FI.

Vistes al mar

2008-09-30T14:35:00.003+02:00

Imatge de Debbie Miller

La mirada ressegueix la línia de la costa, des de sota els peus, fins al llunyà horitzó. Les ones que es veuen en el mar, no alteren la tranquil·litat que es viu a terra. Dolça companyia i vent emprenyador. Els colors es difuminen i les formes canvien, el que és una gran vista, mica a mica es transforma, i aviat, deixa la realitat per convertir-se en un quadre de fantasia. Un quadre, que queda gravat en la memòria, vistes al mar, d'un diumenge gris, que omple de colors un record més. Instants després la mirada es desvia, per emmarcar noves vistes i nous records.

Sota els efectes de la lluna...

2008-08-19T20:08:00.004+02:00

imatge de Johanna Bohoy

La lluna es reflecteix en el mar com si fos el seu mirall, és molt presumida i si mirarà tota la nit. A mi la incertesa m'atrapa. Assegut a la sorra, amb el peus enterrats, em disposo a contemplar la presumida lluna, tant tímida ella que només surt a veure el sol de lluny, mai li diu res, ella només observa, i es observada. I aquesta nit, jo no pararé d'observar-la. Ella que té algun poder misteriós, ella que fa pujar i baixar la marea segons la seva voluntat, ella que brilla sense tenir llum pròpia, ella que enamora sense ser cupido, ella que atrau gent d'un altre planeta, ella que no es cansa de voltar. Avui descobriré el seu poder, perquè necessito dominar la marea que m'arrossega, perquè és hora que brilli per damunt de la terra, perquè he d'enamorar, perquè he d'atraure gent a la meva òrbita, perquè de he voltar sense parar. Passen les hores, els ulls em pesen, i finalment la sorra acull el meu dolç son...

Vacances

2008-08-01T16:11:00.001+02:00

La claror comença a despuntar per la finestra de la casa de la platja. La brisa fresca de la nit passada comença amainar. Les cortines ja no ondulen. El llençol comença a fer nosa, descobrint la teva nuesa a cada moviment inquiet sobre el gran llit rodó. Capritx de joventut, després de veure aquella gran pel·lícula. Era evident, després d'allò, que ella havia de tenir un llit com aquell. On les fantasies es feien realitat, només veient el llit rodar. Va donar una volta més, es va aixecar, estava un pèl suada, i una gota li va recórrer des de l'aixella fins al maluc, tot resseguint les seves marcades corbes, i posant-li la pell de gallina i els mugrons erectes en un sol instant. La set l'envaeix, s'acosta a la nevera i en treu la gerra de suc de taronja natural exprimida fins la última gota. L'ànsia la fa beure amb presses, cada glopada rep més líquid del que necessita i el que sobre surt per entre les comissures d'aquells llavis carnosos i humits. Aquest cop el regalim arriba fins més avall del melic, en ple territori de venus, on una petita mata de pèl ben arreglada absorbeix qualsevol rierol que li arriba. Ara ja no importa, la dutxa d'aigua freda esborra tot rastre. Agafes la tovallola t'eixugues i et dirigeixes al porxo de l'entrada , on t'espera la teva butaca preferida. Aquella de palla, amb aquella fresca tela de fil blanca, on hi trobes repòs durant els matins calorosos d'estiu. Allà nua i fent la lectura de les teves novel·les preferides, d'intriga, investigacions i detectius malhumorats i ressentits, però amb grans dots per l'aparellament de les seves abundants clients. Sort que no passa mai ningú per allà i pots estar tal i com vas arribar aquest món, de fet tampoc t'importaria si et veiés algú perquè estàs absorta gaudint d'aquests moments. La lectura és amena però l'arribada d'aquell nou personatge en la teva lectura, ha fet que t'aturessis i miressis a l'horitzó. Allà on veus passar barquetes i velers que no paren de navegar. Ara els teus pensaments es desvien de la novel·la, el llibre queda recolzat en la teva cama, que bellugar penjant del recolze braços de la butaca. La descripció d'aquest nou mascle literari, t'ha portat al record del teu home. Jo. Comences recordant les nostres histories y acabes desitjant que fos allà, amb tu, penedint-te de no haver-me convidat. Agafes el telèfon mòbil per trucar-me, em busques a l'agenda, el selecciones, però t'envaeixen els dubtes. Passes un bona estona amb els ulls tancats pensant què fer. La son pesa i et quedes dormida, ajaguda al tro de palla, amb les cames creuades, el llibre tapant les teves vergonyes, encara que jo penso que no tens res de què avergonyir-te, i el mòbil a la mà recolzada sobre el llibre. De sobte un sospir, provoca un lleuger moviment que fa que premis el boto de trucar. Sí, hi havia el meu número marcat, mentre tu dorms ingènuament. Rebo la teva trucada, sona un ring i després un altre.

Fi.

Composició del dia

2008-08-01T16:09:00.002+02:00

La cançó del dia

2008-08-01T16:06:00.000+02:00

A&D

2008-07-31T23:10:00.001+02:00

Descripció

2008-07-31T23:08:00.002+02:00

... més FOTOiXOP

2008-07-31T23:05:00.001+02:00

Jugant amb el FOTOiXOP

2008-07-31T13:02:00.001+02:00

Auto-Publicitat

2008-07-30T23:07:00.003+02:00

Una noia. Un cavall. Una història en comú.

2008-07-30T13:05:00.003+02:00

La natura m'envolta, jo camino a quatre potes, quan sento l'aigua del rierol i m'hi apropo.

Recordo, quan practicava la hípica, adorava el meu cavall. M'encantava acaronar-lo, i a ell també li agradava, més que deixar-me fer, em buscava, buscava el meu afecte, eren temps de felicitat, estones de gran relaxació.

No és que fos una gran amazona, però m'agradava cavalcar i se'm donava bé. I el meu cavall responia a tots els meus estímuls amb la mateixa intensitat en la que jo els vivia.

No puc recordar res més, només ell i jo, gaudint un munt d'estones els dos plegats, passejant per la màgica naturalesa o bé gaudint dels salts en plena competició, sembla no existir res més.

Però avui em sento estranya, em sento diferent, em sento més atlètica, més enèrgica, però molt i molt rara. Tinc set, quan m'acosto al rierol, trec al cap per mirar l'aigua, quan veig la cara del meu cavall i no la meva reflectida en aquella aigua oscil·lant i cristal·lina.

Tardo forces minuts a recuperar-me del xoc. Realment sóc un cavall, si més no, estic atrapada en el seu cos. Perquè recordo ser una noia entremaliada, doncs? Quin sentit té, sé l'ànima d'una noia i tenir el cos d'un animal?

De sobte recordo, un desig, sé tant feliç com ho és el meu cavall, també recordo unes paraules sonant en to d'ultra tomba, per sé feliç com ho és algú altre, has de sé com ell, i vaig pensar que no m'importava...

...ei!!!!! sí que m'importa, no vull sé un cavall feliç, vull sé una noia feliç, tant feliç com ho era el meu cavall!!!

...el soroll de l'aigua fent el dur descens pel rierol, es va fer cada cop més intens...

Fi.

Guspires que trenquen la foscor

2008-07-30T13:02:00.001+02:00

Aquesta és la sensació que té algú que s'ha tornat cec? que per molt que miri, no hi veu? la negror m'atemoreix, no sé què fer, si faig un pas endavant, on l'estic posant? ho he de fer a poc a poc per no fer-me mal, però tinc molta pressa per sortir d'aquí, per veure la llum, per tornar-hi a veure.

[silenci]

Ja està he fet un pas, no ha passat res, no hi ha claror, però tampoc he caigut, puc seguir endavant, però tot i la nova confiança no puc avançar endavant, sense tenir cura, perquè l'obstacle es pot trobar sempre davant meu, i com que no hi veig per adonar-me'n, he de ser molt més curós .

[silenci]

Porto ja varies passes, no sé si vaig en la direcció correcta, però noto que quelcom es belluga al voltant dels meus ulls, sembla que la opressió de la foscor disminueixi a cada passa, tot es negre però ara amb cada moviment aconsegueixo veure una guspira de llum encegadora.

[silenci]

De sobte el blanc es menja al negre, i poc a poc, el mirar donar per fruït veure-hi, no sóc cec, no tinc els ulls danyats, només era algun objecte o persona que em tapava el meu camp de visió, però no importa ara que hi veig, per fi m'ha caigut la vena que em tapava els ulls.

[alegria]

Dona de rosa i vestit a ratlles

2008-07-29T20:39:00.002+02:00

Pell rosada, olors fortes del seu perfum natural, dona de mar, salada i tot de turbulències pels sentis d'aquell o aquella qui gosi jugar amb ella, tots l'admiren però no tots s'atreveixen a tocar-la. És considerada cosa fina, però n'hi ha que no els importa embrutar-se amb ella, a casa, al restaurant o vora la platja, inclús mar en dins. També diuen que és dona de sexe, passa de l'amor, si més no li atribueixen qualitats suficients per despertar-ne les ganes en un sol moment, a qualsevol que la miri, ja sigui home o dona. Sempre disposada a quedar-se nua, però no sense abans treure's la roba a poc a poc amb l'ajuda del seu acompanyant, deixant de banda el seu vestit a ratlles fet a miques, en aquestes alçades del joc, desperta la passió , la imaginació, a qui la prova, la tasta, deixant-li el deliri a la boca i un pessigolleig en el cos sencer ...mmmhhh! m'encanta la gamba! I aquestes cares? en què coi pensàveu? Malpensats i d'imaginació fàcil, sou una colla de trapelles.

Tu, hi aniries?

2008-07-24T13:10:00.003+02:00

Imatge de Connie Chadwell

M'arriba una nota, desconec la lletra, però reconec la teva escriptura. No sé qui ets i ja ho sé tot sobre tu. Tot el que em cal saber. Dedueixo que tu sí em coneixes, sinó seria molt arriscat enviar una nota a un complet desconegut, almenys m'has d'haver observat alguns dies, o ho hauries d'haver fet. O potser ets intrèpida, agosarada ... i massa confiada, fregant l'estupidesa . Estàs a punt de conèixer al dimoni en persona, i la culpa només és teva. O potser tindràs sort i coneixeràs un àngel, el teu àngel de la guarda, ets una dona de sort? ...sí, segur que sí, coneixe'm serà una experiència única en la teva vida, potser la millor... potser la pitjor, però no et deixaré indiferent, no deixo a ningú indiferent, t'asseguro que sempre em recordaràs. Records dolços o amargs? Qui sap?! Mai una nota m'havia intrigat tant. El cor se m'accelera. Finalment reacciono.

Quants pensaments en un sol instant i només he llegit: ' A les 9:00 PM a la barra del restaurant de la cantonada, portaré un vestit negre que t'encantarà i una flor vermella en el meu recollit.' firmat: '...la teva flor' i al costat la marca dels teus llavis d'un morat intens, re-segueixo amb el dit index el relleu del teu beset, el pintallavis encara és fresc. El perfum de la nota també m'embriaga. Ja m'has captivat!!!

He decidit que em presentaré a l'emboscada, tanta valentia mereix una recompensa, a expenses del resultat final.

Crim inadvertit

2008-07-21T13:18:00.003+02:00

Nit de tenebres,

camí desconegut,

sons intrigants,

nerviosisme a l'ambient.

Ni la lluna fa de guia,

ni els estels brillen,

faroles trancades,

la foscor regne.

De sobte unes passes,

sonen darrere,

ressò de les meves,

m'esgarrifo.

Corredisses sense sentit,

estic perdut,

no sé on paro,

esbufego.

Els batecs del cor,

tronen la meva intranquil·litat,

escolto...ara només silenci,

m'assereno.

Una punxada profunda,

sense esperar la punyalada,

l'acer em crema per dins,

mentre em brolla la sang.

El riu no para,

la vida s'escapa,

navegant fora de mi,

a gran velocitat.

Un crit ofegat,

un crim inadvertit,

una nit morta

i un cadàver en un toll roig.

Passió

2008-07-17T13:11:00.004+02:00

Imatge de M.Collier

Somriures intermitents,

mirada perduda,

assegut davant el piano,

un dit, una tecla, una nota.

Silenci, pausa,

m'incorporo,

col·loco l'altre mà,

un dit, una tecla, una nota.

Ara ja no paro,

encadeno notes,

no desentonen,

un dit, una tecla, una nota.

Una composició neix,

jo m'animo,

tot el meu cos es belluga,

un dit, una tecla, una nota.

Tot a una,

sóc pres per la passió,

ballo assegut al piano,

un dit, una tecla, una nota.

Res m'envolta,

i tot és present,

quin deliri,

un dit, una tecla, una nota.

El temps oscil·la,

no sé si endavant,

o potser enrere,

un dit, una tecla, una nota.

Dits entumits,

ment en blanc,

poso el fre,

un dit, una tecla, una nota.

Tot ha acabat,

estic cansat,

ja no danso,

ressò de l'ultima nota.

Foradet al bany

2008-07-15T14:48:00.004+02:00

Imatge de Daniel Peci

L'aigua et cau esquena avall. El soroll de la dutxa fa que no sentis la meva arribada. La humitat entela els vidres. L'espuma del sabó t'envolta. L'esponja et recórrer tot el cos, a poc a poc, i més ràpid, ara suau i ara raspa. Sospirs o gemecs denoten la teva tranquil·litat, un bany renovador. Tant necessari com agradable, després del teu constant cansament. Ara si que m'has vist però fas veure com si no... a què jugues? moviments oscil·lants, fregues sensuals, mmm... no ho sé, però m'agrada el que veig, et recolzes contra la paret... tens els ulls tancats.. de sobte els obres, em mires amb desig, alegria i ...amor, aixeques lentament el braç, m'assenyales i m'indiques que m'acosti amb el moviment del teu dit index. M'ajupo per treure'm les sabates i aprofites per arrancar-me la samarreta, els pantalons volen i a mi ja em mullen les gotes incessants de la dutxa, si l'aigua és freda, ni es nota, perquè la nostra passió l'evapora immediatament, comencem a petonejar-nos presos pel frenesí, sexe i amor, amor i sexe, i tot ben mullat!

Au! nens a dormir ;P

9 mesos

2008-07-04T11:29:00.002+02:00

Relats conjunts

2008-07-02T12:47:00.005+02:00

Una nova proposta de relats conjunts.

METRÒPOLIS la ciutat més gran del segle XXI. La més cosmopolita, moderna i luxosa que mai hagi existit. Governada durant dècades per la família més poderosa, la família Ringstar. Propietaris de la nova font d’energia del món, no hi havia ningú capaç d’arravatar-los el monopoli adquirit i per tant impossible de treure’ls-hi el poder que actualment sostenien, eren els magnats d’aquella societat, alta societat, que no perdia la més mínima oportunitat per deixar clara la seva superioritat,Superioritat que casi autoconsideraven una divinitat. Si més no aquesta era la creença pel que feia a la part exterior de la superfície, ja que si Metròpolis, tenia un secret, aquest era que es trobava dividida en dos mons. Un món conegut, i un altre món subterrani, un món molt diferent, un món que s’amagava sota les clavegueres de la ciutat, pàrquings abandonats, boques de metro deslocalitzades i infinites grutes desconegudes, per la societat civilitzada, o més ben dit censada, perquè la diferència no era pas de cultura, sinó de burocràcia, un ciutadà de l’exterior, ho era si hi havia un paper de l’administració que així ho verifiqués. I us puc assegurar que es verificava a dit, no hi havia cap procés legal que et garantís la ciutadania de la gran Metròpolis. Així que més que un secret, la societat subterrània, era una mena tabú, una barri marginal, una prohibició, l’anarquia que assetjava les fronteres de sota l’imperi Ringstar. Una més, de totes les guerres encobertes que hi hagut en la història del món antic, o menys modern.

Actualment, és adir l’any 2097, i acabada la tercera guerra mundial, Metròpolis gaudia de cert equilibri geopolític, i gaudint de total poder estratègic i erigint-se com la ciutat del motor econòmic mundial, tot i que cada cop bullia amb més fervor la cada vegada més famosa Submetròpolis, que cada cop treia més el cap en la superfície. Uns cops en forma d’aldarulls, altres cops en histories, llegendes urbanes o simples curiositats que aproximaven les classes més baixes de Metròpolis a la nova subciutat.

En aquests temps hi vivia Rufus un antic enginyer de la companyia EnergyStar, evidentment propietat dels Ringstar, com la majoria de companyies relacionades amb energia, poder i Metròpolis. Rufus era un enginyer caigut en desgràcia, un petit afer personal el va desestabilitzar laboralment. Incapaç de concentrar-se en la seva feina, va acabar acomiadat i vivint en la ciutat del pis de sota, com aquell que amaga la porqueria a sota l’estora perquè no es vegi que hi és. La vida l’havia engolit ja feia dos anys. Conscient del seu mal humor, de la seva incapacitat de relacionar-se amb gent humana, ja fossin homes o dones, i veient que la seva professió el feien ideal per tractar amb màquines i robots, un dia el va posseir el deliri, un deliri per una fantasia, per un impossible, per una de les grans i recursives expectatives de l’home, donar vida i sentiments allò que per creació i definició no en té.

Un llibre, una història, un nom... Frankeistein, i una possibilitat, una entre milions de possibilitats, una que potser es materialitzaria en la deixalleria d’EnergyStar, la primera, la més petita i afortunadament desallotjada. Allà es trobava un projecte fallit, un androide que era la clonació d’una gran dona, una dona d’una era ja morta, una dona que va marcar la seva època. Així que aprofitant els seus coneixements, Rufus va utilitzar la base abandonada d’EnergyStar per fe experiments amb les fonts d’energia, les bases de dades i programes de simulació humana durant molt de temps. Aviat es va adonar que era factible reviure el robot, donar-li vida, el difícil seria donar-li humanitat i la capacitat de decidir autònomament. Rufus necessitava ajuda, ja que notava que cada cop les seves capacitats no eren suficients per arribar allà on volia. L’objectiu potser era massa ambiciós per algú tant normal com ell. Així que va decidir aprofitar-se i autoalimentar-se del propi experiment. Llavors va tenir una idea tant descabellada con encertada, va començar a despertar l’androide, i aprofitar-ne cada cop més les seves capacitats de càlcul i raonament, propis d’una computadora. Però a mesura que treballaven junts, Rufus va començar a experimentar i a sentir certes afinitats que escapaven totalment a la lògica i a la relació estrictament laboral, entre un enginyer i el seu projecte, cada cop necessitava despertar-la durant més temps i parlar amb ella de moltes més coses que no fossin l’experiment, perquè ja era ella, ja tenia nom, Marian. I la afinitat amb Marian no era la d’un pare per la vida que ha creat, sinó més aviat per una companya que camina al teu costat en el transcurs de les teves aventures.

No potser, es deia constantment l’incrèdul enginyer, és impossible que m’estigui enamorant d’un andròmina de metall, inanimat i programat perquè respongui a qualsevol pregunta, serà la meva falta de contacte femení humà? Tot eren preguntes sense resposta, només un gran dubte l’amoïnava de veritat, hauré aconseguit ja el que busco?, el fet de que ella pugui despertar en mi aquests sentiments, no li atorga de manera automàtica aquesta humanitat que li vull incorporar? O és només una bogeria d’un vell que ja repapieja? Preguntes i més preguntes li saltaven pel cap dia i nit, deixant-li poques hores per dormir.

Un dia fortuïtament, fullejant i fullejant llibres en una biblioteca mig destruïda, hi va trobar un llibre de màgia, encanteris i divagacions vàries, titulat com ‘les paraules dites amb esperança, són el cor de la màgia verdadera’, d’aquí en va adaptar un fragment del que va creure que era d’allò més fidel als seus anhels. Posant esperança allà on només un boig ho faria.

Així que va decidir fer una última prova, sinó deixaria l’experiment per sempre, i a Marian dormint eternament. La va preparar en la butaca de la sala, li va connectar els cables per mesurar les seves constants, que encara no sabia ben bé quin era el propòsit específic, però Marian li havia aconsellat que ho fes, i així ho va fer, llavors la va connectar al gran generador d’energia que havia d’acompanyar tot el procés, va agafar el tros de paper, va encendre la màquina, a tot drap aquest cop, i tota la sala es va il•luminar de manera celestial, Rufus tremolant de por i nerviosisme, va començar a llegir el que hi havia en aquell paperot...

Dama d’acer glaçat,
cor d’energia pura,
cervell de computadora
i esvelt cos d’una divinitat,
respira, sent i viu...
Ara, aquí i per sempre...
Rep la teva humanitat
i que els meus sentiments,
siguin l’aliment del teus.

Un gran tro va despertar la ciutat d’una rara però silenciosa nit. Dos segons més tard, Rufus queia a terra, exhaust, mentrestant en la galta esquerra de Marian i naixia una llàgrima.

FI.

Naturalesa

2008-06-18T20:04:00.002+02:00

Un ocell de colors,

volteja pel meu jardí.

El crec un intrús,

que ve de guerra.

Amb pintures de combat,

i llarg bec amenaçador.

Pateixo pels meus capolls,

que estan a punt de florir.

Passen els dies,

i el jardí floreix.

Semblen joies

i no pas flors.

Cada dia les ha visitat,

festejant-les sens falta.

Lluny de pansir-se,

o ser devorades,

Ara fan més goig,

en la seva companyia.

Ocell fidel,

que els dona vida.

Trobant consol

2008-06-06T20:56:00.003+02:00

Sona una cançó de bressol,

que em cantes en un vaivé relaxant,

com un nadó m'adormo, entre els teus braços,

braços consoladors de la meva ànima.

El meu cap reposa sobre els teus pits,

el seu batec constant m'hipnotitza,

la seva escalfor em reconforta,

mentre les teves carícies em desfan.

La felicitat m'envaeix el cos,

els somnis m'envaeixen la ment,

els desitjos m'envaeixen els dits,

i la passió se'm desborda pels llavis.

El meu cap alçat, ha trobat el teu,

el teu cap inclinat, ha trobat el meu,

dos llavis tendres i carnosos es troben,

a mig camí es besen apassionadament.

Les llàgrimes són assecades,

per els nostres càlids cors,

la seva fusió, evapora els maldecaps,

el petó ha aturat el temps.

Dolces mirades de complicitat,

tímids somriures de felicitat,

regna pau, harmonia i consol,

ara i sempre entre els teu braços.

Mercenari letal, de pa sucat amb oli

2008-06-04T13:10:00.003+02:00

imatge de Michael Coy

Valent cavaller de negra armadura, altives plomes roges en el casc, ferma noblesa en el cor, i per emblema una taca en blanc, gravat en l'escut. Marques d'innombrables batalles l'adornen, osques victorioses malfereixen l'espasa. La solitud d'un mercenari sense causa sempre pesa. Vagabund entre contrades, castells hostils i gent desconfiada. En les posades reposa intranquil, daga en mà, i dones que escalfen el seu llit només l'instant necessari, per satisfer un cor fred i una passió desenfrenada. El seu aliment són gerres i gerres de bona cervesa, espumosa com cap altra, deixant-li la barba blanca a cada glopada, una mica de pa i alguna au rostida, acaben de compondre la seva dieta. El seu cavall blanc és l'enveja de cavallers més poderosos i més reconeguts, que ofereixen quantitats estrepitosament més elevades, que qualsevol de les tasques o empreses per les quals ha sigut contractat. Però el seu animal és sagrat, i no deixa ni acostar-se als mossos de quadra, ni perquè el raspallin, la cura de la seva muntura és exclusivitat del seu genet.

L'últim viatge l'ha deixat esgotat, sense forces, ni ànims. Va guanyar en la última batalla on va ser contractat. Va guanyar molts diners, molta reputació, molta fama i admiració, però hi va perdre molt, ho va perdre tot. En aquella acarnissada batalla s'hi va perdre ell mateix. Quan ets un mercenari, no pots tenir sentiments, ni honor, ni miraments. Has de ser dur com el ferro colat, i fred com un bloc de gel, res ni ningú ha de pertorbar la teva serenitat quan el caos et rodeja i regne la desesperació. La multitud clava estocades sense sentit, preses de la por, l'odi i un cúmul de sentiments que not deixa pensar. El temps en plena orgia de cops i corredisses, sembla aturar-se per als mercenaris, ells tenen la pausa necessària per pensar i actuar. I així era el nostre home, abans de que l'assetgessin els remordiments. Ja feia set mesos i no havia tornat a entrar en combat des de la seva última participació en la guerra. Una guerra entre dos mons de maneres de fer molt diferents, on els unia un sol afany, la Conquesta.

La conquesta com a objectiu, la conquesta com a finalitat, la conquesta per la simple conquesta, la conquesta sense motiu, sense excusa, la conquesta com aniquilació de qualsevol competència o rival. Per tant la guerra es forja sense honor ni regles, sense pietat ni compassió. El nostre cavaller desproveït de tota causa, emprèn un llarg viatge per retrobar el seu camí, la seva utilitat en aquest món, que actualment és falt de sentit.

...continurà o no ;P

Perdut en alguna immensitat

2008-05-30T14:10:00.002+02:00

Camp d'altes espigues,

m'envolten fins l'horitzó.

Un sol que bat les pedres,

asseca la gebrada.

M'endinso en les seves profunditats,

les olors em captiven,

els colors em sedueixen

i la vegetació em devora.

Tot creix al meu voltant,

deixant-me petit i insignificant.

El zumzeig d'una abella,

atrau la meva atenció.

Les acrobàcies d'una papallona,

la tornen a desviar.

La natura viu,

mentre jo camino.

Estic perdut,

perdut en alguna immensitat,

que m'alberga uns instants.

Una claror enlluernadora,

omple el cel de no color,

aviat baixa i s'apodera de tot,

llavors torno a la realitat.

Somnis d'estiu

2008-05-27T13:14:00.002+02:00

Somnis d'estiu,

a la platja, vora a l'aigua.

Nit de Sant Joan,

petards que exploten,

fogueres que cremen,

a la platja, vora a l'aigua.

Llums, colors,

sorolls, espetecs,

crits i rialles,

a la platja, vora a l'aigua.

Tu i jo, la resta de gent,

sóc al teu costat, molt a prop,

un moviment marcarà la nit,

a la platja, vora a l'aigua.

Dues mans s'agafen,

caminen descalces,

per la sorra mullada,

a la platja, vora l'aigua.

Ara s'aturen, es miren,

ara s'abracen ben fort,

escalfant els seus cors,

a la platja, vora a l'aigua.

La nit s'acaba, se'n va,

és la més curta de l'any,

quina llàstima, no ho vull,

a la platja, vora a l'aigua.

Surt el sol ràpidament,

records de la gran nit,

un petó de pel·lícula,

a la platja, vora a l'aigua.

Una nit inoblidable,

una nit per sempre,

sentiments a flor de pell,

a la platja, vora a l'aigua.

Records gravats amb foc,

focs d'una nit màgica,

nit de Sant Joan,

a la platja, vora a l'aigua.

Somnis d'estiu,

a la platja, vora a l'aigua.

Relats conjunts

2008-05-25T18:58:00.004+02:00

Una nova proposta de relats conjunts.

Caminant damunt un mar de boira.

Al cim de la muntanya, em trobo, amb el meu millor vestit, aquest vent espantós encara no s’endut el meu barret. Et busco, vas dir que anaves al cel, ara hi sóc a prop i no respons a la meva cerca, estic caminant damunt un mar de boira, una boira infinita, ja no distingeixo núvols, de neu, boira, de ceguera, la muntanya real, de la porta imaginària al cel .

No hi ets, ho sé perquè et trobo a faltar, perquè el meu món ja no és el que era. Estic caminant damunt un mar de boira, sense barret, ara ja l’he perdut, com abans et vaig perdre a tu, despentinat, desorientat i sense tu, començo a fer pena, l’americana ja em penja i els pantalons són plens d’estrips. Et busco, et cerco i no et trobo. Vas dir que series al cel. Treu el cap i saluda’m collons!!!

M’assec a les rocoses, ostia! ho passo fatal, però aquesta vista és increïble, si això no és el cel, i no ho és perquè tu no hi ets, ja no sé on buscar-te, de fet vas demanar-me que no ho fés, que allà on anaves no podia seguir-te. Potser mai més et trobaré, però havia de fer aquest viatge, per tu, per mi, per saber que allà on estas no hi puc anar, però ara et puc recordar, fins i tot plorar, caminant damunt un mar de boira, et noto al meu costat.

FI.

Fastfood casolà

2008-05-21T13:17:00.004+02:00

Imatge de Oriana Kacicek

Hola, la meva recent estrenada independència, es baralla per la supervivència, però sempre amb una mica d'elegància jeje, però sense perdre el temps tampoc, aquí va el fastfood casolà, que no tot ha de ser menjar porqueria per falta de temps:

-truita de patates 'chips'

-bikini baix en calories

-rollets de pernil i formatge

-amanides-entremès al gust

-torrada gratinada al gust

-la flor de fruita (postres)

Sona bé? ...doncs apa llegiu i proveu les mini-receptes, i ja em direu que tal anat.

truita de patates 'chips':

estris: una paella
ingredients: 1 o 2 ou/s i una bossa de patates 'chips', les que ens agradin més.
procediment: es bat el/s ou/s, es trinxen les patates, segons la quantitat que en volguem, s'evoquen les patates amb l'ou, es remena i es tira a la paella quan l'oli ja és calent, la cocció dependrà dels paladars, és a dir, segons ens agradi, més o menys liquida. Servir i jala ;)

nota: no cal salar si les patates son de les que ja n'hi abunda.

bikini, baix en calories:

estris: torradora i microones
ingredients: pa de motlle, pernil dolç i formatge
procediment: es torren 2 llesques de pa, es posa sal i oli o mantega, segons gustos, esposa un tall de pernil i un de formatge, i es posa al microones mig minut per desfer una mica el formatge i estovar el pa, ha d'anar al microones amb aquella tapa de plàstic, perquè no es ressequi. Servir i jala ;)

nota: baix en calories, perquè al no fregir-lo amb oli a la paella, queda menys greixós.

rollets de pernil i formatge:

estris: paella
ingredients: pernil dolç, formatge, ou i pa ratllat
procediment: es bat l'ou, es preparar el pa ratllat en un plat apart, s'agafa un tall de pernil dolç, s'estén i a sobre es col·loca un tall de formatge, s'enrotlla com un sac de dormir, en fem tants com volguem, el suquem a l'ou batut, i l'arrebossem amb el pa, a la paella d'oli calent i treure quan estigui rossadet. Servir i jala ;)

nota: es pot provar amb altres embotits, al gust, però jo només he provat aquest.

amanides-entremès al gust:

ingredients: enciam de qualsevol tipus, escarola, espinacs, tot el verd que volguem, però cru, pebrot verd i vermell, pastanaga, remolatxa, fruita com pinya, plàtan, taronja, magrana, tonyina, sardines, seitons, blat de moro, fruits secs, ceba, olives, formatges i embotits varis, i segur que vosaltres en teniu algun de preferit i que no he dit.
procediment: posar-ho en una plata o vol, remenar-ho tot o fer figuretes, segons creativitat. Servir i jala ;)

torrada gratinada al gust:

estris: grill-microones o forn
ingredients: pa rodó o xapata, i el que si vulgui farcí, diversos embotits, rodanxes de tomàquet enciam i formatge ratllat per gratinar.
procediment: s'agafa una llesca o dues segons la gana, o sobre la xapata per la meitat, es col·loquen els ingredients al damunt i es plovisqueja de formatge ratllat. Es posa al grill o al forn i a esperar que quedi ben torradet. Servir i jala ;)

la flor de fruita (postres):

ingredients: taronja, plàtan i maduixes
procediment: es pela la taronja i el plàtan, i es talla a rodanxes, es col·loca la taronja omplint el plat fen un cercle, es fa el mateix amb el plàtan per sobre la taronja i començant pel centre, i en el centre es col·loquen quatre maduixes. I llavors es posa sucre i/o un raig de moscatell o vi blanc, segons gustos, o amb nata, o sense res, aconsello uns minuts a la nevera, fresquet queda més bo. Els més llaminers hi poden posar xocolata desfeta, o una bola de gelat de vainilla al centre amb les maduixes. També s'hi poden afegir rodanxes de kiwi entre les de plàtan. Servir i jala ;)

Apa, bon profit!! :b

Dibuixant l'esperança

2008-05-12T20:04:00.005+02:00

Imatge de Jenedy Paige

Quan els porcs volin,
fantasia i realitat es fusionaran,
donant lloc a les meves esperances,
als meus desitjos,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
tot canviarà volant,
nous horitzons es visualitzaran,
noves fites, nous projectes,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
nosaltres volarem entre ells,
la felicitat s'apoderarà de tot,
el paradís ens obrirà les portes,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
el cel serà rosa,
els porcs seran els nostres deus,
i nosaltres els adorarem,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
canviaran les regles,
n'haurem d'aprendre,
haurem de canviar,
el impossible, deixarà de ser-ho.

Quan els porcs volin,
esperança,
anhels
i èxits,
el impossible, deixarà de ser-ho.

A vegades veig quelcom de color rosa,
volant cel amunt, serà un porc?
Alguna cosa ha canviat?
Segurament ho he imaginat...
...possiblement ho he somiat.

Quan els porcs volin,
el impossible, deixarà de ser-ho.

oing!!! oing!!!

I Meeting Blogger 2008

2008-05-05T20:01:00.005+02:00

Us deixo amb la meva participació a I Meeting Blogger 2008 organitzat pel company Robertinhos.

Els viatges de la Déjà Vie

La galàxia seria un bon destí, però quina? Déjà vie seguia buscant, encara no sabem què, però ho seguia fent, i un cop acabats els racons del nostre sistema solar, on no hi havia planeta que no hagués estat fotografiat per la seva càmera d'última generació, necessitava un nou viatge.

Ara mateix reposava en una de les platges verges del seu planeta natal, la Terra. L'últim viatge havia estat esgotador. Un projecte engrescador de les agencies espacials més importants del món. La N.A.S.A (Agència espacial nord-americana) liderava el projecta juntament amb la RSA(Agència espacial rusa) i el IKI (Institut de ciències rus) i amb la col·laboració de la NASDA (Agència espacial japonesa) i la ESA (Agència espacial europea) amb gran participació de la CNES (Agència espacial francesa), la DLR (Agència espacial alemanya) i la BNSC (Agència espacial anglesa) i fortuïtes aportacions de la ISRO (Agència especial india). El major acostament al nostre astre de la vida el Sol, i el producte són els milions de fotos realitzades per Déjà vie durant tot el viatge. Per sort ara a la butaca del costat hi reposava el seu estimat spazzolino blu, Realment necessitava aquelles vacances, encara se sentia encarcarada, d'aquell uniforme espacial tant incòmode.

Els dies passaven i les ganes de viatjar de la nostra heroïna tornaven a crèixer. Un dia llegint el bloc d'en Robertinhos, la Déjà vie, va trobar el que seria el seu destí final, un planeta anomenat Blocesfera. Així que es va posar a treballar, quan de sobte la van trucar de la AEIPC (Agència espacial interplanetària catalana) que havien creat una càpsula espacial que la transportaria a qualsevol lloc de la galàxia en un sol instant.

Així que un cop preparada, va introduir les cordanades del destí, i en un flash si va transportar. Allò no molava, no havia tingut aventures n'hi havia fet fotos, però ja era on havia de ser, va baixar de la càpsula i es va posar a buscar un amagatall que havia de descobrir per complir la misió de la seva vida, ho havia de trobar, era el gran tresor cercat durant anys per la humanitat.

Després d'uns quan dies de cerca, per fi, va trobar el que buscava, el llibre dels llibres, l'únic exemplar escrit, i escrit a mà, el llibre d'anonymous writer, el més gran dels anònims, tant és el que hi hagi escrit en ell, l'important són les històries, viatges i anècdotes viscudes, i la fauna ja sigui animal, humana o extraterrestre coneguda, per arribar a trobar aquell tresor. Què és més tresor l'andròmina física que un dia desapareixerà o l'aventura immemorial de què s'ha gaudit? Seguirà la Déjà vie viatjant?

FI.

Relats conjunts

2008-05-03T18:45:00.005+02:00

Una nova proposta de relats conjunts.

La Venjança del Drac

Jean Claude Marian, cuiner de l'alta societat, necessitava un plat nou e innovador per el concurs anual La cullera d'or. N'era el pentacampió i tothom esperava que ho fos un any més, i no perquè la gent l'apreciés precisament, sinó perquè cada plat que sortia d'aquella entrega de premis, era un èxit assegurat, tots els que l'envoltaven hi sortien guanyant. Econòmicament, socialment i de qualsevol de les maneres que et puguis arribar a imaginar.

Però aquest any s'acostaven les dates del concurs i cap de les proves fetes s'acostava ni de lluny a les fabuloses sorpreses d'edicions anteriors. Així que va demanar al seu pinxe, que anés a buscar algun tipus de carn nova, diferent, no provada mai i que fos exquisida. Com havia fet moltes altres vegades. Així que el pinxe va anar allà on amagava la seva màquina del temps, desconeguda per a tothom i va fer un dels seus viatges. No l'havia construït ell, ni sabia exactament com funcionava, només entrava, viatjava, es trobava en algun món estrany, hi trobava algun animal mig moribund i el portava mort al seu xef, qui explotava el tiberi de mala manera, però cuinant un plat excel·lent.

Aquest cop l'animal era immens, va tardar dies i dies, fins que va poder ficar-lo a la màquina. En arribar, de volta al seu món originari, el xef estava neguitós, emprenyat, en fi... fora de si i amb tot d'amenaces cap al seu pinxe, que li va venir a dir que li faria tallar el cap si la carn no era del millor que havia provat. Però la carn si va ser del millor, encara més, va ser la millor que mai s'havia tastat i aquest cop abundava i molt, així que va fer proves durant diversos dies fins a trobar el plat adequat per el gran dia.

Així, va arribar el dia i va presentar el que seria l'especialitat de la temporada, ja va fanfarronejar abans de començar. Així quan li va tocar el torn, va presentar molt orgullós el seu deliciós: 'Guisat de Drac amb nous a la cervesa i gelatina de sang al pebre, de guarnició'. Les reaccions van ser múltiples, des de ohhh!!, rialles i xiulets. Llavors per verificar que la carn era de drac autèntic, va destapar una plata on hi havia el cap del drac dissecat. Un silenci sepulcral va regir l'esdeveniment, fins que el jurat va donar el seu veredicte. La conclusió va ser unànime, el plat era el millor del dia, un nou premi per a Jean Claude Marian. El públic va esclatar amb forts aplaudiments. Les felicitacions li arribaven per totes les bandes.

De Sobte, el seu ajudant se li va acostar i li va xiuxiuejar, que el vehicle que utilitzava per aconseguir aquelles carns, s'havia espatllat i que no ni podria aconseguir més, així que li va recomanar que no anés dient a la gent que el plat de la següent edició seria encara millor, llavors en Jean Claude Marian es va posar vermell com un tomàquet, i va començar a escridassar al pobre pinxe, quan un moviment inadequat va tocar la plata del cap del drac i aquest va sortir volant, amb tanta mala sort, que va caure clavant les seves esgarrifoses dents, en el cap del magnífic cuiner.

Aquella va ser l'última edició de la cullera d'or, i en record al gran cuiner hi van fer un monument a la plaça principal del poble, el monument conegut per tots, com la Venjança del Drac. I on hi ha el millor restaurant del país, el del petit pinxe que s'anomena 'El drac de la plaça' on s'hi troben les millors degustacions, de carns mai provades.

I jo em pregunto: 'La màquina del temps estarà realment espatllada?'

FI.

Petit moment musical

2008-04-28T23:24:00.002+02:00

Tempesta d'aigua salada.

2008-04-27T18:51:00.004+02:00

Imatge de Shanti Marie

Cargol de mar, ostra sense perla, vaivé marí,

remolí sense rumb, aigües revoltes, descontrol total,

fons enterbolit, ones espumoses, alçades de vertigen,

roques mullades, platges inundades, mala mar,

remades inútils, timó sense direcció, barca a la deriva,

pèrdues irreparables, desperfectes insalvables, final agònic.

Cants de sirena, somni o realitat? salvació o empresonament?

dolces melodies, atraients i absorbents, res més es pot escoltar,

dansa eterna, enigmàtica hipnosis, paradís o infern?

brutal ressò, cercle sense obertura, fatal destí,

mals auguris, mals presagis, tots els mals,

rampell diví, segueix la llum, sortida impossible.

Respira fons, l'aire alimenta, les orelles reposen,

sacrifici recompensat, ja fora del forat, fragància d'anhels,

a terra la mar escopit, alliberant presoners, maleint la seva sort,

fugen espantats, sense saber on, mai no tornaran a navegar prop del precipici,

la mar encara espera, la venjança no s'ha produït, les ànsies creixen,

nous pescadors s'aventuren, valents de tot cor, la història sempre es repetirà.

Feliç Sant Jordi

2008-04-23T20:37:00.004+02:00

Imatge de Qiang-Huang.

Espero que hagueu tingut un bon dia de Sant Jordi.

Avui, us vull comentar una dotzena de coses:

Avui és el dia de les roses i les lletres.
Avui és el dia de donar i de rebre.
Avui és el dia dels enamorats, de l'amistat i de la família.
Avui és el dia dels petons i les abraçades.
Avui és el dia dels regals i les autocompres,
Avui és el dia de les tradicions i el consum compulsiu.
Avui és el dia de penjar la senyera i de mostrar els seus colors.
Avui és el dia de les pors i els atreviments.
Avui és el dia de recordar i ser recordat.
Avui és el dia de fer i ser feliç.
Avui és el dia de Sant Jordi.
Avui és ... el dia!

Després d'aquestes paraules, aquí va una rosa virtual: @>--^----

Forats premiats!

2008-04-23T20:21:00.004+02:00

Moltes gràcies al Robertinhos, per atorgar-me aquest premi, sempre fa il·lusió que et premiïn aquelles tasques en què hi poses tot el cor.

Degut a no saber ben bé l'origen d'aquest premi de moment el deixaré desert, així quan esbrini o li doni un significat el podré entregar amb totes les ganes, disculpeu que de moment ho aturi aquí, qüestió de principis espero que s'entengui.

C A R B Ó

2008-04-18T13:59:00.002+02:00

Bloc-Post 0: ACCIDENT

Jaqueta de cuir amb un anagrama força curiós brodat a l'esquena. Ros, amb tupè i puret encès, sempre entre els seus llavis carnosos. Caça-recompenses d'afició i amargat de professió. Li encanta viatjar amb motos robades, d'aquelles que calibres la potencia del seu motor per la quantitat de decibels que produeix al accelerar a fons. Aquest és Carbó, Carles Bonet, el que sempre crema. Darrera seu només hi deixa munts i munts de cendra.

Aquella tarda, anava a tota velocitat per l'autopista estatal A-15, a l'alçada de Ventfort, km. 217, variant 5, tot despistat, com sempre. Mig ressacós, mig adormit, fumant un cigarret i pensant en tot menys en la carretera. Ulls lleganyosos, amb ulleres de poc dormir, i pel que fa al seu color, el to és d'un marró intens, quasi semblant al vermell de la sang quan bull.

De sobte, per l'altre carril i en sentit contrari, un camió de gran tonatge, va passar estripant-li les enganxines, i el va desequilibrar, però en Carbó fent les mil i una, i demostrant les seves grans habilitats, tot i les deficiències físiques i mentals en les que es trobava en aquell moment, va poder controlar la moto fins aterrar violentament contra la cuneta, i anar a parar entre uns matolls força espessos i esponjosos, que li van esmorteir la caiguda.

Es va aixecar, es va espolsar, es va posar ben dret, el tio era tot classe, quin estil el malparit, i en veu alta, lentament i ben greu: '2 3 - 4 5 6 1 - 8 9 D F A' va de lletrejar la matrícula, que no va tenir temps de llegir, i seguidament va afegir: 'Aquesta me la pagarà, sigui qui digui, ...desgraciat!'

Va agafar la moto i va seguir el seu camí, en sentit contrari a la direcció del camió, tot i que semblava que clamaria venjança, aquest cop la tranquil·litat amb què s'havia pres aquell incident, no era normal en ell. Res més el va distreure fins que va arribar al bordell més conegut d'aquelles contrades, el Roques calentes. Va aparcar la moto, i es va quedar palplantat mirant en la llunyania, com si escorcollés un per un, els milers de quilometres d'aquella carretera.

...Continuarà!

C A R B Ó

2008-04-17T13:23:00.002+02:00

Bloc-Post-Pilot: 100 % C A R B Ó

zaaaaaaaaasss!!!

- Merda la maleta!!! maleït cabró!!! m'ha la robat!!!

- Collons, estaquirot!!!! doncs mou-te, a què esperes? a que es pari i te la torni perquè li dius cabró?

- No!!! Espera!!

- Com?

- Espera... que s'allunyi una mica més... i...ara!!

clic!!! ... BOOOOOOOOOM!!!

- La hòstia... l'has volat pels aires!!!

- I doncs què et pensaves... la maleta és meva, ...i sinó de ningú... ho tindràs present...?

- I tant, ...la puta!!

Llavors es van posar a caminar en silenci. Bé en silenci ells dos, perquè el centre comercial era tot un batibull. Van passar de llarg, deixant enrere el lloc de l'explosió i es van dirigir cap al subterrani a buscar el cotxe. Encara es podien sentir els crits de desesperació les sirenes i el col·lapse de cotxes intentant abandonar el centre.

Un cop dins el cotxe, va encendre un puro, tot esperant que es calmés la situació. Quan el seu company li va preguntar que què hi duia a la maleta per reaccionar així... Després d'una llarga i sonora riallada, Carles Bonet, alies el 'Carbó', va apartar-se el puro de la boca, li va clavar una mirada d'aquelles que glacen, que et deixen immòbil i cagat de por... i li va aconsellar al seu copilot, que no ho tornés a preguntar mai més si s'estimava la vida.

Mai es pregunta el contingut d'una maleta... al 'Carbó'.

...Continuarà!

Dansa a la pluja

2008-04-14T20:33:00.004+02:00

Imatge de Gerald Schwartz

Dansa a la pluja

...una música comença a sentir-se, de seguida una veu canta...

Al Déu de la pluja clamo compassió,
que desfermi tempestes sobre els nostres caps,
inundant les nostres terres d'aigua benefactora,
no volem aigües torrencials plenes de desgràcies,
sinó aigües sanadores, per nosaltres,
pels nostres animals i les nostres plantes.

AIGUA,AIGUA, AIGUAAAAAA !!!

Al Déu de la pluja clamo compassió,
que el sacrifici que ens exigeixi, sigui just,
sigui possible i no exempt d'esforç,
que no ens falti aigua per tirar endavant la nostra vida,
i que tampoc ens ofegui causant-nos la mort,
que plogui en la mesura del necessari.

AIGUA,AIGUA, AIGUAAAAAA !!!

Al Déu de la pluja clamo compassió,
amb aquesta dansa i la seva cançó,
amb aquests desitjos i anhels,
per mi, per nosaltres, per elles i per ells,
per els que corren, els que neden i els que volen,
per els que arrelen i els que no ho fan.

AIGUA,AIGUA, AIGUAAAAAA !!!

Al Déu de la pluja clamo compassió,
Ara i sempre, per la pluja,
i al Déu que correspongui,
n'hi hagi un o n'hi hagi molts,
per la bondat, l'amor i la pau en el món,
per tot el que és just i necessari.

AIGUA,AIGUA, AIGUAAAAAA !!!

Tot això, al Dèu ho clamo!!

... de sobte para la música, una gran silenci i de seguida una rara foscor s'apodera de l'indret, i poc a poc, s'escolta el degoteig d'una fina pluja...

Ara vola lliure

2008-04-08T20:32:00.005+02:00

Imatge de Michele Beaulieu dba Naquaiya

Jo tenia una bonica papallona, tancada en un pot, amb foradets per respirar. Un pot, segurament, massa petit per ella. M'agradava observar-la tot sovint. Avui l'he deixat anar, he obert la tapa. Ara vola lliure. Ha sortit de seguida i sense mirar enrere. Feia dies que no volava bé, que estava com ofegada. Ara els seus colors podran tornar a brillar sota els raigs del sol. La primavera li retornarà la vida. Ja no toparà més contra aquell vidre transparent que li barrava el pas. Ara vola lliure. Les seves ales bellugaran sense por, transportant-la per tot el món. Jo ,en canvi, només li donava la calidesa de la meva habitació. He fet el correcte, el millor per ella, però ara la trobo a faltar. Jo només esperava un adéu, en memòria dels temps passats. Però suposo que no hi ha res agrair, quan t'han tingut tant de temps atrapada. Ara vola lliure. La meva papallona. La meva fantasia. Ara vola lliure.

6 mesos

2008-04-04T08:05:00.004+02:00

Avui fa 6 mesos i porto més d'una cinquantena de post, i encara sóc per aquí, qui ho diria? De vegades em pregunto, si val la pena seguir escrivint?

Bé, no em feu cas, que avui és un dia de celebració, i no patiu, suposo que seguiré donant la tabarra per aquí.

Relats conjunts

2008-03-28T23:10:00.006+01:00

Una nova proposta de relats conjunts.

El Somni / Atrapats en el paradís.

"...Germans i germanes: Ens hem reunit, avui, en aquest sagrat temple per pregar per la nostra germana Cristina, que ens ha deixat i estem celebrant aquesta eucaristia en la seva memòria. La mort ha alliberat la seva ànima de l'esclavitud material. El seu esperit ha anat, ara, al gloriós regne del cel, en el paradís desitjat, on descansarà en pau eternament. La nostra estimada ha mort en la terra per viure una vida superior juntament amb els seus avantpassats..."

Aquestes paraules assetjaven cada nit la ment de la reina Mulala. No hi ha records, tret d'aquesta oració per la difunta Cristina. I qui coi és aquesta Cristina?, es preguntava Mulala. Llavors s'incorpora es treu la gran fulla que tapava la seva nuesa, i un dia més li pregunta a Benzala, la seva músic personal, que si coneixia a una tal Cristina, i aquesta sense parar de tocar una música celestial, mou el cap d'una banda cap a l'altra indicant la seva absoluta ignorància sobre el tema.

Allò ja durava massa i la reina estava furiosa i neguitosa. Així que va fer cridar a les seva guàrdia personal, les germanes lleones. El Corb va marxar volant a buscar-les. Al cap d'una estona el gall d'indi, s'estarrufava i anunciava la seva arribada. Ara les lleones tenien una missió. Mulala les havia convençut perquè anessin en busca de la noia dels seus malsons.

El paradís era gran, molt gran, però finit, i ni rastre de la tal Cristina. Portaven dies de viatge, perdudes, sense trobar-se amb ningú, quan de sobte les dues lleones van tornar a sentir l'estranya flauta de Benzala, indicant la proximitat del gran sofà vermell, o més aviat granat, de la reina Mulala. També cantava la coloma blanca, quan de nou les va anunciar davant sa majestat l'estarrufat gall d'indi. Aquest cop la van trobar dreta amb la llarga cabellera negra i el seu tirabuixó ben groc, ben molls, degut a l'aigua que escopia constantment la trompa de l'elefanteta, per fer neta la tendre pell de la reina. Quan anaven a parlar, les va interrompre la serp roja, que es fa enfilar amb els seus dos metres de llarg, realment impressionava, i les hi va aconsellar prudència, que no molestessin l'excel·lentíssima Mulala en el seu bany setmanal. Així doncs les lleones van jeure a esperar per comunicar les males noticies, mentre que la serp els acostar un parell de fruites desconegudes de color taronja, perquè mengessin durant el breu repòs.

De cop i volta, com si un tro esparraqués el cel, es va sentir una veu que cridava: - Cristina!!! A taula!!! Deixa de dormir i vine a sopar!!!

'Ostres tu, i qui serà aquesta reina Mulala amb la que somio tant sovint?', va pensar la Cristina.

FI

La fi d'un projecte

2008-03-26T21:56:00.003+01:00

Verd pistatxo és.

Bé... no tot.

Només una part.

El primer que es veu.

Per fi és meu.

És petit i estar buit.

En omplir-lo estic.

Per acomodar-m'hi bé.

És per dormir.

És per menjar.

És per no fer res.

És per viure.

Les quatre.

Tardor, hivern.

Primavera i estiu.

Són les seves estacions.

La seva vida, es lliga a la meva.

I la meva a la seva.

Junts riurem.

Junts plorarem.

Ell m'acollirà.

Jo el cuidaré.

Ell s'embrutarà.

Jo el netejaré.

Aviat hi aniré.

I la porta m'obrirà.

Segur hi estaré.

Quan la porta tancarà.

La fi d'un projecte.

Però no tot acaba aquí.

Una nova vida m'espera.

I nous reptes es preparen.

Fuga a Argentina

2008-03-24T16:49:00.006+01:00

Aquí teniu un relat fictici, que ara feia temps que no escrivia, i de moment n'ha sortit un de petitonet.

Fuga a Argentina.

Un. Dos. Tres. Quatre. Cinc. Cinc germans va contar el menut. Quatre princeses i un soldadet. 'Però mama no potser que estiguessin tots dins teu', va dir el petit destronat de la casa. I no destronat un cop, no, fins a cinc vegades, i tot alhora. 'Segur que n'han agafat algun d'una altra senyora', els va fer riure a tots, metge inclòs.

Era una verdadera incògnita el comportament que tindria Marco, en front de tal invasió. Això podria ser la guerra. Els pares estaven realment preocupats. I la preocupació, no concernia només a la futura reacció del seu primer fill, sinó també a la manutenció d'un regiment, passar d'un vailet a sis, tot un equip de futbol sala amb un reserva i tot, la Marga estava desesperada, i en Pedro tot i mirar de posar serenitat, també se'l veia neguitós.

Els comptes no sortien de cap manera. Ni ajuts, ni subvencions, ni amics, ni osties..., no hi havia manera de fer-ho quadrar allò. Així que després de rumiar-ho molt detingudament van decidir tornar a Argentina. La seva Argentina materna. D'allà procedien la Margarita i en Pedro, tot i que es van conèixer i enamorar a Catalunya, ara havien d'abandonar el seu somni comú, almenys per un temps indefinit. Allà tindrien les seves famílies que almenys eren de ciutats properes. I els podrien ajudar tant econòmicament com físicament, perquè els esperava un temps d'esgotament total.

En Marco, sorprenentment, es va fer càrrec de la situació ben aviat, i lluny de fer la guitza a les seves germanes i al seu germà, per pura gelosia, es va comportar de manera increïble, com si vos un germà gran, tot i tenir cinc anyets recent fets. A més estava encantat de poder anar sovint a casa del dos avis, tant els de la mare que vivien a Quilmes, com els del pare que vivien a l'Avellaneda, dues poblacions molt properes a la gran Buenos Aires, on vivien i treballaven els pares.

Així que el temps, va semblar, donar la raó a la dura decisió de la Marga i el Pedro de tornar a Argentina. Una Argentina que van abandonar, per mirar de viure una oportunitat en un lloc nou. Mentre que la vida els retornava a la seva terra materna, per poder ajudar-los en la tasca de la paternitat i maternitat nombrosa. Tot i que en el pensament de la parella seguia havent-hi una Catalunya, que havia arrelat fort en els seus cors.

De manera que la família Cruz Ortega, va acceptar aquesta nova etapa, sense renunciar a un altre futur gir de la seva vida, marcat per el segell del destí, si més no, així ho creien ells. Qui sap si la fuga a Argentina, es convertirà de nou, en una fuga d'Argentina, el temps dirà...

FI

Va nois i noies, que algú m'expliqui què s'hi trobaran a Argentina?, segur que alguns de vosaltres hi heu estat, explique-me'n cosetes, que tant parlar d'Argentina sense haver-hi anat, m'ha entrat la curiositat.

Mirades

2008-03-16T15:05:00.003+01:00

Muralles impenetrables

2008-03-08T15:54:00.002+01:00

Baliga balaga

2008-03-02T20:30:00.002+01:00

Il·lustració de Mark Adams

A la vora del foc, els teus ulls reflecteixen les espurnes que en salten. Ataronjats i brillants semblen tenir vida pròpia, el moviment de les flames en el seu interior, mostra la teva inesgotable energia. Baliga balaga com ets, no pares quiet... amunt i avall, avall i amunt, corres i saltes, saltes i corres. Les cames no descanses ni un moment. Desbordes alegria, cua cap aquí i cua cap allà, jo reposo a la vora del foc, observant-te i esperant que acabis de jugar. Els temps passa, sense parar, així com tu que tampoc pares... Finalment t'acostes, recolzes el cul a terra i sembles reposar, però tens alçades les de davant, com si estiguessis preparat per fugir corrents. Minuts després, la teva llengua ja no esbufega i recupera la mida normal. Ets al meu costat, ets un animal... però amigable com un gos.

Somiant despert

2008-02-28T20:32:00.004+01:00

Ara que sembla que em serà més difícil escapar-me a viatjar per les vacances, és quan més ganes en tinc ;)

Viatger

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

Qui sap on?
París, Londres o Japó...
Las Vegas, Canadà o Rússia...
La Patagònia, Austràlia o al Sàhara...
Fred o calor, tant és...
Mallorca, Cuba o les Filipines...
Mèxic, Argentina o les Maldives...
Egipte, Senegal o les Amazones...

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

Qui sap com?
Creuer, avió o carretera...
A peu, en bicicleta o a motor...
A cavall, amb trineu o en canoa...
Per aire, terra o mar...
Escapar volant...
Fugir corrents...
O deixar el far nadant...

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

Qui sap perquè?
Per relaxar-se...
Per fer excursions...
Per descobrir...
Per veure...
Per sentir,
amb les orelles o el cor...
Per viure...

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

TRENCACLOSQUES

2008-02-22T23:41:00.002+01:00

Relats conjunts

2008-02-16T13:04:00.006+01:00

Una nova proposta de relats conjunts.

Arbre mil•lenari

“L’aigua era freda, una punxada molt intensa a l’esquena, em va fer sortir corrents del riu, em vaig asseure a la vora tot espantada, amb la respiració accelerada i nua com anava.” - Explicava la Yuki.

Un nom, una llegenda.

Una nena nascuda en una casa d’uns ramaders en altes muntanyes Japoneses, amb els seus pares morts, congelats, i els primers anys de la seva vida sobreviscuts miraculosament sola, en la cabanya abandonada. Quan la nena comença a aparèixer pel poble, la comencen anomenar Yuki. En Honor o en Temor a Yuki-Onna, la Dona de la neu, segons les llegendes, es diu que durant els hiverns nevats es passeja per poblacions i rius de forma fantasmagòrica espantant els seus habitants, i qui se la creua de massa a prop, és congelat amb el seu alè.

Així que Yuki, acaba sent recollida, als quatre anyets, per un llenyataire vidu i solitari, que no suportava que la població maltractés aquella pobre noia que havia tingut la desgràcia d’arrossegar a la mort els seus pares, amb el seu fatídic naixement. Així que se la va emportar al seu refugi, i la noieta ho va acceptar gratament.

El tatuatge.

Takahashi Itsuki, el llenyataire, escoltava atent la història de la que ja considerava la seva filleta. La va tranquil•litzar i la va abraçar durant un munt d’estona, fins que aquesta es va quedar dormida entre els forts braços del seu pare.

L’endemà, el llenyataire va explicar a Yuki, que el tatuatge que portava a l’esquena li era molt familiar, que se semblava molt a una pintura que li va ensenyar el seu avi, d’un relat d’avantpassats, històries de família. Històries en què s’explicaven que un membre de la família Takahashi, un tal Daiki es va convertir en l’arbre que portava precisament ella tatuat, que es tractava d’un arbre mil•lenari i que tenia el poder de connectar eternament, qui fos convertit amb un altre ésser estimat.

Itsuki: “Filla has estat marcada pel destí, no et preocupis quan arribi el moment ho sabràs”

Una tarda de tardor.

Després d’uns quants anys esperant algun esdeveniment, ara notava que el tatuatge formava part d’ella mateixa, i ja no pensava en aquella història que tant l’havia angoixat, i durant tant de temps. Ara vivia a la cabanya, en família i en harmonia amb un poble que ja no la lligava a la temible Yuki-Onna.

Aquella tarda, com moltes altres havia anat al riu a rentar la roba. Però aquest cop un calfred li va recórrer l’esquena mentre estava fregant la camisa del seu pare. Sense donar-li més importància i atribuint el fet a la proximitat del fred de l’hivern, va acabar la feina i es va dirigir cap a casa per preparar el sopar, ja que se li havia fet tard, admirant el paisatge rogenc, típic de la tardor.

Quan estava arribant, es va adonar que el llenyataire estava estirat a terra. Va córrer fins on era ell, encara amb la destral a la mà, i es va agenollar al seu costat, el va tocar i era completament fred, no respirava, li va buscar el pols, però ja era mort. Es va posar a plorar, desesperadament, de sobte va caure una fulla vermellosa en mig del pit, del cos inert. Aquella imatge, va fer que li saltés una llàgrima que li va caure on era la fulla.

En aquell instant uns tremolors van sacsejar bruscament el terra, i ella es va aixecar espantada i retrocedint, va veure que unes arrels sorgien del no res i embolcallaven el cos. Minuts més tard, allà ja no quedava rastre humà, només un enorme arbre, com el que duia tatuat, idèntic.

Va girar el seu cap per observar-se l’esquena... el tatuatge havia desaparegut.

Aquella nit Yuki es va quedar adormida recolzada en l’arbre mil•lenari. Ara sabia que estaria sempre al costat d’Itsuki el llenyataire.

FI.

il·lusions i temors

2008-02-15T20:19:00.001+01:00

Un cop més la vida ens posa en constants contradiccions. Els canvis ens fan evolucionar, a vegades endavant i d'altres enrere. Però un canvi ens aporta sempre alguna cosa. Som esponges de vivències, experiències i emocions. I personalment estic a punt de produir un canvi, i dic produir, perquè sóc jo qui el provocarà, o més ben dit l'estic provocant. És la realització d'un projecte que tenia en ment per aquest 2008 i que es materialitzarà ben aviat. Això fa que tingui unes ganes enormes de que arribi aquest dia, però per l'altra banda fa que tingui por, por dels canvis que comporta.

Una nova vida s'obre davant meu. I la començo il·lusionat i atemorit.

visions

2008-02-11T22:11:00.000+01:00

Aprofitant una altra vegada l'art de la tal Jenedy Paige.

"...les teules són vermelloses i el cel blau, la vista des de la teulada de la casa és espectacular, els minuts passen, però el temps està aturat.Una noia rossa amb els cabells ondulats, seu agafant-se dels genolls, la seva mirada vola per l'horitzó, cercant alguna cosa, o no cercant res, ni ella mateixa ho sap, està atrapada en la llunyania, allà on el mar s'uneix amb els núvols, que semblen deixar el cel per baixar a nadar, juntament amb el sol que sembla ja fer-ho amb mig cos dins l'aigua i mig fora d'ella..."

Forats premiats!

2008-02-05T20:26:00.000+01:00

Aquest premi ha estat creat per Eseya. Les regles del premi són les següents: Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat blocaire, sense importar el seu idioma. Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin. Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat. Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç de 'Arte y pico' perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi. Exhibir aquestes regles.

Aquest premi em va ser atorgat ahir dia 4 de febrer, justament el dia en què aquests foradets feien 4 mesos de vida, casualitats? Però com un arrogant famós, no vaig poder assistir a la gala d'entrega del guardó, així que públicament demano disculpes.

Sempre es diu que gràcies, però no em mereixo aquest premi, però hipòcritament ens el quedem enlloc de regalar-lo. És molt especial rebre un regal com aquest, ja en siguis més o menys mereixedor, i més si te'l fa una bona amiga, encara és més especial. Gràcies Iruna !!

Així que me'l quedaré, però també el regalaré, i no només perquè ho diguin les regles. Sempre és difícil escollir, així que escolliré entre els que no han estat premiats uns quants dels blocs que em fan caure la baba.

A l'Alepsi, doblement per la seva gran tasca a Relats conjunt i al seus cops amb la vida sempre amb un gran estil.

A la Samain, també doblement, tot és art en els seus blocs amb S de samain i Jo vora el riu Noosfera em vaig asseure a... .

A la Gemminola, per els seus Strawberry fields plens de creativitat.

A l'Anna Tarambana, per els seus sempre agradables dissenys en continua evolució.

I finalment a l'Aiguamarina, que si les seves Gotes d'aigua són de disseny simple, la seves paraules, sempre amaguen art, creativitat i passió, molta passió.

Nota d'última hora: També m'atorga el mateix premi el company Uribetty, que fa que em segueixi creixent l'orgull, per rebre el premi, de mans de qui el rebo. I ara que el tinc espero segui estant a l'alçada.

Contestant a la Tals

2008-02-02T00:12:00.000+01:00

Per no embrutar el bloc de la Tals amb un comentari llarg i segurament fora de lloc, ja el poso directament a la meva paperera de reciclatge, aquí juntament amb altres forats.

Aquí pretenc comentar un post de la Tals, sota la meva opinió, la qual, està totalment exempta de saviesa en qüestió d’aquests termes (la meva opinió, no pas la Tals, s’entén, no?). Així que Tals et demano disculpes per avançat.

La veritat és que ja vaig veure el teu primer post, i vaig voler quedar-me’n al marge, que si començo a divagar no paro, i va i poses un segon post, jaja i a més ens confesses que volies provocar-nos una reacció, doncs apa tota teva ;)

Abans de dir la meva, volia llegir-me el teu treball de recerca, però no puc esperar 72 pàgines, potser més endavant la comento, ok?

Fent palesa de la meva ignorància he buscat la definició a una enciclopèdia no especialitzada, de carrer podríem dir, i he trobat el que jo tenia entès:

f 1 POLÍT Concepció imaginària d'un govern ideal.
2 Concepció d'un ideal irrealitzable.

La mort de la utopia? Envia al 5555 mort.si o mort.no ...fora bromes, la veritat és que segons la meva opinió, no hi ha debat possible, la utopia com a concepte, serà eternament viu, ja que està innat en el ésser humà el voler un ideal millor, fixar-se metes impossibles, és a dir, utopies a les quals aspirar. Si mirem la utopia com a una realitat, ja està morta abans de néixer, ja que per la seva pròpia definició, mai l’assolirem, i si l’arribem a assolir, és perquè realment no era una utopia.

Després si vols es pot concretar, parlar d’una utopia política, i parlar-ne d’una en concret, però suposo que n’hi pot haver tantes, com gent a pensar-les, si és una utopia una societat anàrquica que tothom sàpiga el que ha de fer, sense oprimir el del costat, també és una utopia un model social en què tot és igualtat i ningú vol més que el del costat, perquè tots tenim el mateix, o fins hi tot és una utopia un dictador bo, bé si bo i dictador tenen definicions oposades o antagòniques, doncs parlem d’un únic mandatari, que sap el que és correcte per tothom i així ho organitza, podria sé una figura semblant als deus de les religions. Totes elles són utopies degut a la realitat de la humanitat actual, per dir-ho d’una manera fina, tal i com estem parits, és difícil convertir en estats el models utòpics aquí descrits.

Així que crec que el concepte utopia aplicat a qualsevol cosa que no podem fer realitat, és un terme vàlid en els nostres dies i per tant ben viu. I perdona Tals si et porto la contraria jeje...

Per desgràcia, és molt difícil trobar grans pensadors, en la etapa de la història on les presses són a l’ordre del dia.

Gràcies Tals per fer-nos pensar una mica, et prometo que em llegiré el teu treball. I gràcies als demés per aguantar-me el rotllo.

Un despertar qualsevol

2008-01-30T23:49:00.000+01:00

Trucades de mitja nit

2008-01-22T23:17:00.000+01:00

Trucades de mitja nit,
melodies per somiar.

Sona el telèfon,
la son desapareix.

Un hola, suau
i un que tal, més tendre.

Comença la conversa entre silencis i monosil·labs,
alguna brometa encén l'espurna de la confiança.

Ens deixem anar,
per parlar sense parar.

Paraules, riures i pauses,
componen la nostra melodia.

Tot balla al nostre ritme,
tot flueix instintivament.

Ni assajat mil cops,
s'aconseguiria aquesta perfecció.

Es nota que n'hi havia ganes,
els temes quasi que es trepitgen.

Aconseguim posar-los un rere l'altre,
però en perdem algun pel mig, segur.

Paraules, riures i pauses,
componen la nostra melodia.

Quina ràbia, les interrupcions,
trenquen la connexió.

Per sort ...és fàcil recuperar-la,
aviat es torna a començar.

...per on anàvem? i alguna broma,
ens col·loquen de nou on érem.

Els somriures no han desaparegut,
però la timidesa sí!

Paraules, riures i pauses,
componen la nostra melodia.

Alguna inconveniència,
algun moment incòmode!

Un ainsss, un aixxx, un jooo,
tots ells sospirs delators.

Però això no ens atura,
la nit és nostra.

Passen minuts i hores,
sense ser vistos, ni vistes.

Paraules, riures i pauses,
componen la nostra melodia.

Ullada al rellotge,
el pes de la factura.

No n'hi ganes,
però s'ha d'acabar,

Petonets i abraçades,
finalitzen la trucada.

Ara ...és fàcil, molt fàcil anar a dormir,
amb l'espera d'un bon somni, per arrodonir.

Paraules, riures i pauses,
han compost la nostra melodia.

Trucades de mitja nit,
trucades entre tu i jo.

Meme cos

2008-01-20T15:23:00.000+01:00

Agafant el relleu que ha passat la Déjà vie, faig el meme del cos, que consisteix en escriure's alguna cosa en alguna part del cos. Com que no tinc la panxeta llisa de la Kena i tampoc tinc a qui insinuar vine aquí (..sabent del cert, que acudirà ;P) com la Déjà vie. Doncs he posat un botó de power en el meu canell, fent una mica de composició, per fer-ho més atraient. Que creieu que engegar el botonet?

Passo el testimoni, a tots aquells que vulguin aportar una nova visió, al final podrem fer una composició d'un cos sencer :D

Forats de colors

2008-01-18T00:05:00.000+01:00

Meme

2008-01-17T23:37:00.000+01:00

Ui! el meu primer meme! Gràcies Tals!

1 - Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4:
bres. Mi plaga es distinta de la suya y carece de nombre.

2 - Si estires el teu braç dret, què arribes a tocar?
La impressora.

3 - Què ha estat l'últim que has mirat per la televisió?
Polònia.

4 - Sense mirar, quina hora és?
Les Onze.

5 - Ara mira, quina hora és?
22:33.

6 - Deixant a un costat l'ordinador, què escoltes?
Doncs, realment l'ordinador, perquè fa un soroll que espanta. L'hauré de jubilar aviat ;P

7 - Quant de temps vas estar fóra el dia que vas estar més temps al carrer?
Doncs no ho sé, suposo que hi ha dies que moltes hores... i segons com s'entengui la pregunta, doncs dies i tot jeje sóc molt rebuscat, ho sé...

8 - Abans d'estar escrivint al blog, que estaves fent?
Llegint, mirant la tele i xerrant amb lla familia.

9 - Què portes posat ara mateix?
Jersei de llana i a sota una samarreta màniga llarga. Uns pantalons de xandall i a sota slips ;b Mitjons d'esport i sabatilles estil de les típiques nòrdiques, però de la competència.

10 - Vas somiar ahir?
Segurament si, però no tinc del tot la certesa.

11 - Quant de temps vas estar rient l'últim cop que vas riure?
No ho recordo, però fa poc estava estirat al mig de la cuina ensumant la olor de les gambes que s'està foten el veí, i la meva mare m'ha enganxat, ha durat una miqueta, però poc, si m'agafa de veritat puc estar molta estona.

12 - Què hi ha a les parets de l'habitació on estàs?
Prestatgeries on s'hi recolzen treballs manuals de petit i un escut d'armes del meu primer cognom, la orla de la uni, un mirall, uns penjadors, encara espereu més? això que és l'habitació petita de la casa.

13 - Has vist alguna cosa estranya últimament?
Potser l'estrany és no veure'n cap, ja que últimament em sorprenen forces coses, si em sorprenen és que són estranyes?

14 - Quina és la última pel•lícula que has vist?
Doncs la de l'altre dia de la tele 3, Constantine.

15 - Si et fessis multimilionari de la nit al dia..què compraries?
Suposo que moltes coses, l'important, és com i amb qui repartiria el que comprés.

16 - Alguna cosa sobre tu:
Ui, doncs si vull conservar el d'anonymous...la pregunta té trampa, jeje El que si que puc dir, és que sóc algú, que ha descobert que li agrada escriure, fins ara ho feia i ho trencava i des de fa uns 3 mesos que ho publico aquí, i des de fa uns 7 o 8 que guardo el que escric. Un tipus bastant raret.

17 - Si poguessis fer alguna cosa al món, independentment de la política, què faries?
Mirar d'arreglar allò que no va bé, però suposo que això no deixa de banda la política, perquè la política ens contamina constantment.

18 - T'agrada ballar?
M'encanta però no en sé. Més aviat semblo un goril·la intentant fer riure a la gent que passa pel zoo.

19 - Què en penses d'en George Bush?
Doncs que ja té ous que se li doni tanta importància, és un simple mortal, i a més s'equivoca sovint. Si per mi fos s'hauria d'eliminar aquesta pregunta.

20 - Imagina que, per reacció espontània, tens una nena; quin nom li posaries?
No ho sé, Marta, Clara, Cristina, Violeta, suposo que no ho tinc clar jeje!

21 - Imagina que, en comptes de tindre una nena, tens un nen, quin nom li posaries?
Ignasi.

22 - T'agradaria viure a l'estranger?
Sí, no crec que ho faci, perquè de moment tinc masses lligams aquí, però m'agradaria.

23 - Què t'agradaria que et digués Déu quan arribis al cel?
Eps! noi, t'has equivocat, torna a baixar trepella!!!

24 - Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test:
No sé si ja tenen l'encàrrec o si són de fer-los, però aquí va:
Iruna
Alepsi
Aiguamarina
Déjà vie
Samain

Relats conjunts

2008-01-17T23:22:00.000+01:00

Una nova aportació a Relats conjunts, que l'Alepsi ens ha deixat feina. Com que estem en èpoques de rebaixes, jo m'hi apunto i aquí teniu un 2X1 (...molt ranci, ja ho sé...però no deixa de ser un 2 per 1 :P)

Escapando de la crítica

RELAT 1:

...fill meu, surt del quadre i salva a la humanitat de les seves pròpies crítiques!

RELAT 2:

...murmuri...Aquest noi té la bogeria a la mirada, fins el punt que li salten els ulls del rostre...Té els llavis plens de desig, d'aquí aquesta carnositat...Si fóra viu s'escaparia del quadre...La dolenteria el posseïx, segur que no feia res de bo, per anar descalç, arremangat i amb la camisa caiguda, un mala peça de totes, totes...Déu me'n guardi, que la meva nena caigués en mans d'un xicot d'aquesta mena...

La nit cau i les pintures afluixen la seva pressió. Petits moviments trenquen l'encarcarament. El despertar es comença a produir, lentament, molt lentament. Recolzament de les mans, agafar impuls amb el peu, i per fi... treure el cap. Un cop fora, els moviments es van normalitzant, suavitzant, agafant confiança. Cada nit és un nou naixement, com aquell animaló que surt per primer cop de l'ou.

El museu és buit.A les nits sempre és buit. No hi ha vigilància, no la necessiten, aquest museu no té res de massa valor, almenys econòmic, ni res el suficientment artístic, com per produir un valor econòmic, digne de ser robat, per aconseguir bons tractes amb el seu tràfic.

Lliure. Sense el pes dels marcs pressionant per no sortir. Ara gaudeix d'unes quantes hores, fins que no hagi de tornar a la seva presó. La presó del quadre, durant el dia, la presó de l'eternitat, per un càstig diví. El seu propi judici final el va condemnar. Injust o no, ara ha de complir pena, per el que alguns anomenen els seus pecats. A vegades viure segons la teva pròpia percepció, és un pecat mortal, als ulls de la resta del món.

Alguns l'han vist per la ciutat, i l'anomenen fantasma. Altres en desconeixen la seva existència. Però tots, han entrat alguna vegada en el museu, i absolutament tots, l'han criticat. Les pluges de crítiques li trenquen el son, mentre reposa el dia dins el quadre.

La vora del riu, és la seva passejada preferida, el soroll de l'aigua, les miolades dels gats, les corredisses d'algun despistat, les incomprensibles paraules d'un borratxo. El clarejar, a poc apoc, passant dels tons foscos, pels vermellosos...

Aaahhh!!! ...una opressió molt forta al pit, indica l'hora de tornada, és hora de tornar a casa, de tornar al quadre, segueix sent un presoner de tela i pintura. Tot tiba, torna la quietud en el quadre, i el murmuri constant a fora, el museu s'omple de crítiques constants.

Així, dia rere dia, nit rere nit...

Només una esperança, una joveneta, que desgasta les tardes, observant-lo, sense dir res, ni una sola paraula, ni una sola crítica.

"Tindrà mai, però... una frase amable per mi?"

FI.

El nan roig.

2008-01-16T23:05:00.000+01:00

Nena: -Petit, petit, vine aquí!

Nan: -$%&#!?

PLAFFFF! PLAFFFF!

Nena: -Buahhh! buuaaahhh!!

Nan: -Vols deixar de plorar neneta estúpida!!

Nena: -Snifff!! snifff!!

Nan: -A veure si tens una mica més de respecte!! A mi!! Cridar-me com un si fos un gosset, tu no saps qui sóc, oi?

Nena: -Un follet de color vermell molt lleig i malcarat!!

Nan: -Redeus de criatura!!! a la foguera t'hauria de fotre nena malcriada i repel•lent!!

Nena: -Mira que ets raret, tots els follets són verds i alegres, i en canvi tu ets més vermellot que un pebrot i més malhumorat que un gos lligat.

Nan: -Recollons!!! ...i no calla!! Això és perquè sóc un nan, i no un follet, maleïdes llegendes!!!

El nan es va girar d’una revolada i va començar a caminar, allunyant-se de la nena. Aquesta enlloc de quedar-se quieta on era, va començar a caminar seguint l’estrafolari nan. El nan una mica inquiet, anava accelerant la marxa, però la noieta descarada li seguia el ritme, per ràpid que fos aquest.

Després d’una bona estona, el nan es va asseure en un lateral del camí, sobre unes roques no gaire altes. La neneta, com no, el va seguir i es va asseure recolzant-se en un arbre molt proper on era el nan.

El nan una mica fastiguejat va dir: -Es pot saber perquè em segueixes? És que ja no plores?

Nena: -No, ja no!! I et segueixo perquè vull veure com fas màgia.

Nan: -I a tu qui t’ha dit que faig màgia?

Nena: -Tots els follets fan màgia.

Nan: -Però ja t’he dit que jo no sóc un follet.

Nena: -Però segur que saps fer màgia.

Nan: -Hahaha!! si encara resultarà que ets una nena encantadora!

Nena: -Però en saps o no?

Nan: -Jo no en diria màgia, però sí, es pot dir que tinc un do. Tinc l’habilitat de motllurar els somnis.

Nena: -Així pots crear somnis?

Nan: -No, crear-los no, només si es tenen puc adornar-los una mica, així si veig que un somni, és més aviat un malson puc arreglar-lo.

Nena: -Doncs jo voldria que en el meu pròxim somni, hi sortís un animaló inventat i ben tendre.

Nan: -No, no ho faré. Ho tinc prohibit, només ho puc fer en casos molt delicats.

Nena: -Va!!! Això vol dir que no en saps.

La noia es va aixecar d’una revolada, i se’n va anar camí enllà d’on havia vingut. Llavors va ser el nan qui la va seguir, dient-li que si i donant-li mils exemples de les seves virtuts. Amb tot això van arribar al poble. Van passar per un parell o tres de carrers deserts però ben amples, que els van dur just a la plaça del poble. Allà la nena va seure en un banc, i mirant-se al nan de fit a fit li va dir: -Ara m’ho pots demostrar!!

Nan: -I com vols que ho faci?

Nena: -Doncs perquè m’estiraré aquí i dormiré una estoneta.

Nan: Bé però serà curtet el somni.

El nan va treure un puny ple de pols d’una de les saques que portava penjades, va obrir la mà i va bufar per escampar la pols màgica. Llavors la nena es va estirar en el banc de pedra que hi havia al costat del gran safareig central i de seguida es va quedar dormida. El nan no mentia, així que la noieta, va tenir el seu somni, al cap d’una hora aproximadament, es va despertar i va començar a abraça el nan i explicar-li tot, tot i que aquest ja sabia tota la història evidentment, l’havia creat ell.

Nena: -És veritat, ets màgic!

Nan: -Gràcies!! Però no hi ha per tant!!

Nena: -I series capaç de preparar un somni etern de felicitat i joia.

Nan: -I tant que sí!

Nena: -No m’ho crec, és massa difícil.

Nan: -Recoi de nena!! No hi ha res massa díficil, ja ho veuràs estirat.

Així que es va estirar, el nan la va empolsegar, i li va crear el millor dels somnis, la veritat, és que estava orgullós, mai hagués dit, que ell tant esquerp com era pogués haver pensat en aquelles meravelles.

La nena estava estirada al banc, sense moure’s, quan va passar el forner del poble, que es va quedar palplantat uns instants, i de sobte es va posar a cridar: la mor!!! la mor!!! el nan ha mor la Marga!! pobreta meva!!. Tot el poble va sortir a la plaça, mentre el nan ja corria cap el bosc, de seguida es van sentir crits de: Atrapeu al nan!! Assassí!!!. I una multitud es va dirigir cap al bosc amb tot tipus d’eina que es pogués fer servir d’arma, però no el van poder atrapar.

Des d’aquell dia, es van acabar els somnis en aquell poble, i mai es va saber res més del nan, si era viu, mort o havia fugit, ell i les seves saques plenes de pols màgica. Mentre que la Marga, la van posar en un sepulcre de cristall, perquè pogués dormir tota l’eternitat, ja que el metge va dir que era viva, ja que el seu cor, no havia parat de bategar ni un segon.

Fi.

Atrapat

2008-01-12T12:36:00.000+01:00

Nota: Aquest escrit estava mig preparat abans de marxar a Amsterdam, però amb el blocaire invisible, el viatge i les festes, doncs no l'havia publicat, i després ja no em va semblar adequat, però suposo que si ara veig les coses amb més optimisme, potser és per l'energia i la determinació que vaig mostrar al final de l'escrit, per això m'he decidit a publicar-lo, potser també donarà ànims a qui necessiti una empenteta.

Preparant el 2008.

Una petita crítica, a la vida en general. Una gran lluita interna. I alguns bons propòsits, per al nou any que comença.

Imatge d'una tal Jenedy Paige.
Espero que em perdoni per utilitzar el seu art.

Atrapat

Sóc una ombra del que era…
Sóc un presoner del que sóc...
Sóc una nosa del que vull ser...

Aiiiii!
M’he clavat la ploma estilogràfica.
Me l’he clavat directe al cor.
La sang regalima en la punta.
L’espolso delicadament.
Que només en quedi la suficient per poder escriure.
El que he d’escriure, només es pot fer amb sang.
Amb sang pura.
La que brolla del meu cor.
Els dits es mouen i la mà els segueix.
La paret blanca, és plena de taques vermelles.
Però es pot llegir alguna cosa.
No és el que estava pensant.
No és el que volia dir.
Però les extremitats... no m’han fet cas.
He escrit... Han escrit... ATRAPAT.
Cloc!
Caic a terra.
Inconscient.
Sense forces.
Sense esperances.
Sense vida.
...
No sóc pas mort.
Això no acaba aquí.
M’aixeco.
Les meves mans esborren el que han escrit.
La paret és un gran mural vermell.
No s’hi pot llegir res.
Tot és confós, abstracte.
Que es prepari el món.
Perquè no em coneix.
Mil vegades em doblegarà la vida.
Però mil UNA vegades, no em podrà tòrcer.
Estic preparat per afrontar qualsevol cosa.

No sóc una ombra del que era…
No sóc un presoner del que sóc...
No sóc una nosa del que vull ser...

NO EM DEIXARÉ ATRAPAR!

Foradet al passat.

2008-01-10T23:03:00.000+01:00

Hola!! Com que veig que la majoria no teniu gaire temps per llegir contes llargs com el de l'últim post, i seguint una mig proposta de la Boira, aprofito per sortir una miqueta de l'anonimat, aquí us deixo algunes fotos del meu passat, i si us porteu bé, potser en trobaré alguna més ;b

3 mesos

2008-01-04T22:23:00.001+01:00

Avui aquests forats fan 3 mesos, i volia celebra-ho amb vosaltres, que mica a mica els aneu omplint d'il·lusió, saviesa, companyia, esperança, diversió i moltes més coses.

Ja ho sé no tinc espera a fer l'anyet, però és que encara queda molt!!

Per celebrar-ho, publico en format d'índex el meu conte, més conte, per dimensions, temps i esforç... Així de pas facilitaré la seva lectura per apartats :D

Gràcies per ser aquí!

El nacimiento de la luz I

El nacimiento de la luz II

El nacimiento de la luz III

El nacimiento de la luz IV

El nacimiento de la luz V

El nacimiento de la luz VI

I donarem una mica de color, amb un treball manual de quan era petitet, que l'altre dia el mirava, el volia penjar, però no hi tenia cabuda per un post ell solet jeje així que em sembla que aquí encaixa una mica, potser per la semblança de la noia, amb la Gwen que jo imagino, o potser per l'amor impossible, àngels i dimonis, gats i rates o gates i ratolins, qui sap ;P

Acomiadant el 2007.

2007-12-29T18:43:00.000+01:00

Sembla que toca fer balanç de l'any que acaba, per això en faré un petit comentari, tot i que l'important és preparar-se per viure el nou any 2008.

El 2007 no serà un any fàcil d'oblidar. Almenys a nivell personal, no pas mundial, que aquests ja es comenten en altres llocs. El meu ha sigut un any carregat d'emocions. Un any molt sentimental. Un any ple de contrastos, amb coses molt positives i coses molt negatives. Un any realment viu, en el que han passat moltes coses. He conegut molta gent nova i cultures diverses (incloent la gent de la blogosfera). He fet petits viatges per gaudir i grans viatges interiors per resituar-me. Així que acabo l'any amb la preparació d'alguns projectes, que implicaran canvis importants en la meva vida.

Així que el 2008 es preveu un any entretingut. ;b

Desitjo a tothom, un bon any 2008 i que superi el 2007 en tot, i si en algunes coses és impossible superar-les, doncs que les mantingui.

Salut i peles (que es noti que sóc Català!).

Innocent, innocent!

2007-12-28T22:27:00.001+01:00

Innocent, innocent!
Què portes a l'esquena?
res no hi porto, que m'hi veus?
una personeta de paper
apa! quan de vi!
ni una sola gota ...avui
doncs les ulleres t'has de graduar...
i tu els amics has de canviar
i perquè?
perquè no et volen pas bé
quines coses de dir
quines coses de fer
no em prenguis més el pèl
però si ja te t'han pres tot
tanoca
(rialles)
(seny frunzit)
mira la llufa
...la mare que els va parir!
innocent, innocent!

Ja torno a ser aquí !

2007-12-27T23:11:00.000+01:00

Perdoneu el silenci, però he estat de viatge i sense internet, però ja torno a ser aquí. De moment us deixo unes imatges força nadalenques i ideals per aquests dies.

Regal

2007-12-21T00:01:00.000+01:00

El primer és el primer... una miqueta de música per animar la situació...

Hola! Per fi arribat el dia! El dia de descobrir l’amic invisible. Doncs bé, fora giravoltes que ja tenim ganes d’anar al gra... Doncs jo sóc l’amic invisible de Athaelion.

El bloc de Relats conjunts, em va donar la oportunitat de conèixer gent nova. I la veritat és que m’hi heu acollit molt bé. Llavors l’Alepsi ha muntat de nou aquesta iniciativa, que sincerament, tenia el meus dubtes sobre la seva eficàcia, però veien els de l’any anterior em vaig animar a participar. I la veritat, és que ha sigut molt divertit fer-ho, m’alegro d’haver-me decidit.

En el sorteig em va tocar l’Athaelion, ui!! Aquest no el conec, doncs res, em va tocar investigar una miqueta per mirar de conèixer més d’ell, però últimament ha estat fora de línia, així que m’he limitat a remenar-li el bloc, i fer una mica el tafaner. I he pensat que tot i la distància i els medis, podria mirar de regalar-li quelcom que sigui un record durador i útil. Així que amb una mica de col•laboració de part teva. Tindràs un punt de llibre casolà. Només cal que imprimeixis les dues cares del punt, retallar-les, enganxar-les i plastificar-les ...i ‘voilà’ ja tens el teu punt de llibre.

Ah!! Aquest no és un punt de llibre qualsevol, aquest és un punt màgic, no és un punt per posar només un llibre, que també, és un punt per posar en la vida. En aquells moments de la vida en que siguis feliç, posa-hi aquest punt, així quan tinguis moments no tant bons, podràs estirar del punt i retornar per uns moments a allò que tant feliç et feia, i recordar-ho uns instants, així podràs retornar a la realitat amb les forces renovades.

Espero que t’agradi :D

(clicar imatge per fer gran i poder imprimir-los)

Per davant...

Per darrera...

...del teu blocaire invisible anonymous witer!

Deduccions

2007-12-20T14:26:00.000+01:00

Ja és aquí, el blocaire invisible és a la cantonada, però ben amagat, perquè tot i que treu el cap, encara no l'he enxampat. Els instints, que algú diu que són tant marins, i algunes gotetes d'aigua, m'indiquen que és l'Aigua marina. El perquè d'aquestes sensacions ni jo mateix les conec. He passejat per els blocs de la gent. Déjà vieeee!!! vaja cagada no? ara ja sé que no ets tu. La Joana ho ha posat molt fàcil, tot i que crec que el seu amic no figura a la llista de l'Alepsi. Certes pistes musicals, m'indicaven que potser la gospeliana Alepsi, hi estava darrera, però després de que el meu blocaire invisible va confessar-me que no canta per no molestar als veïns, he pensat ...això és una pista?? si fos així vol dir que forma part de la élite formada per les histories veïnals. Així que he anat porta per porta, recorrent tota l'escala, resultat: cap de revelador, però si que han caigut algunes opcions. No entro en el sexe del Veí sóc massa mascle :D No pot ser en Clint, perquè fa poquet que ens llegim, si m'ha arribat a llegir mai ;) , les noies de l'escala anteriorment descartades... i així uns quants més, per tant tot em porta cap al Gatot de l'edifici :P

Així què faig? faig cas al instint? o a les deduccions? o potser no n'hauria de fer cas ni a un ni al altre, vosaltres que en penseu?

Aigua marina o Gatot o Invisible(de veritat) ???

Doncs això és el que tenia pensat penjar ahir, però una nova pista, i un concertillo d'última hora, van fer que no pengés res.

De la nova pista n'extrec que és una veterana del joc, que l'any passat la van descobrir abans d'hora. El que deixa fora de joc al meu instint ja que l'Aigua marina és una novata :) i al Gatot, per ser gatot i no gateta :( Per tant és l'Invisible, de veritat.

Vaja, perdut una altra vegada, torno a la recerca per la blogosfera.

Pobreta Alepsi, l'han tornat a descobrir, però aquest cop ha aguantat fins l'últim dia, a la tercera va a la vençuda Alepsi, ànims! jeje

(...i si la cago ...em retiro ;D)

______________________

Ara una pista, a quí li faig jo, com que ha estat amagat tots aquests dies, aquesta segona pista és totalment reveladora tenint en compte la primera.

I era una pista. Massa evident, massa fàcil.
I era un... escriptor anònim.

Déjà vie no diguis res... jeje

Aquest cop l'únic que ha de fer, és treure al cap en el meu bloc i llegir-me :_(

Més música ...

2007-12-15T09:25:00.000+01:00

Així és... més música. Què és un matí sense música? doncs no ho sé, no m'agradaria comprovar-ho, el meu matí ha començat! Bon dia!!

SeeqPod Music beta - Playable Search

Motxilla Faifocs v.1 (beta)

2007-12-14T23:12:00.000+01:00

Nooo!!!! Que no sóc pas piròman jo!! Com si no em coneguéssiu... bé, teniu raó, la majoria no em coneix de res :D

Motxilla Faifocs versió 1, sí, 1 vol dir que n'hi haurà més... però no cal espantar-se (i beta: vol dir versió en fase de proves). Ara sí, això si que ho té, que ve incorporat amb el sistema operatiu Forats, però si el Billy ho fa, jo... perquè no? apa denuncieu-ho si voleu, valents, que per començar tindré uns anys d'avantatge, puta burocràcia pensareu, doncs sí, i teniu raó, però és el que hi ha.

Enteneu ara el tema Faifocs? doncs és possible, que de tant en tant, en provoqui algun, quan n'estigui fins les pilotes, i només per emprenyar el personal, i el més important per desfogar-me. Així que agafaré algun tema de la Motxilla i vinga a cremar.

(...la interface és una mica rudimentària, però que hi farem...)

>> MFFv1beta.exe
>> Procedeixi a la instal•lació del programa...
>> Estic d'acord amb les condicions especificades.
>> [Següent] [Cancel•lar]
>> Acceptat...
>> Instal•lant... 0%
>> ||||| 25%
>> |||||||||| 50%
>> ||||||||||||||| 75%
>> |||||||||||||||||||| 100%
>> Agafi tema de la motxilla: _
>> Ha escollit NoOigo.text
>> Cremant... 0%

>> Suposo que sóc un bon Català. Per aquestes dates posem el caganer al pessebre. Fem cagar el tió (i ens hi deixem la setmanada, i això que som garrepes). Doncs, per no ser menys, jo, avui també cago, i avui em cago amb les companyies telefòniques. La millor... cremada. Vine et done'm mòbil gratis, i una merda gratis... un any de fidelitat a la companyia, o sea se... lease al dorso (o lletra petita) un any de putades s.a. sense dret a queixar-se. A més ara ja no tenim un telefon, ara tenim una aparell de publicitat mòbil, tititit, vodafone le informa... tititit el seu banc l'hi informa que s'ha passat gastant amb la targeta... tititit Tens un missatge d'una persona que el vol coneixer, envia ok al 5555 i et posaràs en contacte amb ella... Però això que és? D'on cony treuen el meu numero? I Llavors et truquen d'altres companyies, i t'ofereixen la lluna, si mòbil nou gratis, tarifes més barates, tarifes per grups d'amics, internet, 3G (perquè vull jo 3G, si no trobo un sol G a les noies, sí, el famós punt). I llavors encara et diuen, però no veus que ets tonto si no et canvies? ...perdona m'has dit tonto? sí imbècil, que no veus que si no et canvies perds diners... i seguidament em pregunta, tens fills? doncs no, però en voldràs tenir? doncs sí algun dia... (jo flipant) ...doncs ells agrairan que comencis a estalviar... aiiii la ostia... fins aquí podíem arribar, bé, millor no hi penso més, que em posaré de mala llet, i no ho vull. Vaaaaal!!! Teniu raó, tot això, és perquè tinc mòbil i fa dies que no sona, ...que trist :( ...Penseu que és la versió beta :b

>> |||||||||||||||||||| 100%
>> Sortint...

FI.

És la meva petita creuada de David contra Goliat.

jeje sí, ja ho sé... estic fatal!!!

El temps passa volant

2007-12-14T13:17:00.000+01:00

Tic tac
Avui he decidit fer-ho.
Sí avui ho faig.
Bé, millor demà que estic més lliure.
Sí, sí demà ho encarrego, que encara tinc temps.
Així també em sortirà més barat.
I tindré un munt de temps per organitzar el viatge.
...
Tic tac
Ostres, em falta roba de temporada.
Ja està viatge encarregat.
No hi ha marxa enrere.
Hauré d’anar de compres.
Demà m’acosto al centre comercial.
...
Tic tac
Que maques les sabates noves.
Com m’he firat.
Ara només falta, fer el itinerari turístic.
Museus i parcs botànics.
...
Tic tac
No em decideixo, quantes coses a visitar.
Reviso bitllets, reserves i caducitats dels documents.
Busco la targeta menys utilitzada aquest més, per endur-me-la.
...
Tic tac
He de fer-me la maleta.
Preparar la càmera digital, que l’altre és massa bona.
...
Tic tac
Ja sóc a l’aeroport.
...
Tic tac
...
Tic tac
Tic tac
Tic tac
...
merdaaaaaaa!!! ja ha passat!!!

Sort de la música...

2007-12-13T22:14:00.000+01:00

...sembla que he perdut les paraules, sort de la música que em salva el cul :D

"Filippo Landini: Pop alternatiu en català"

Un foradet a l'actualitat musical

2007-12-11T23:59:00.000+01:00

SeeqPod Music beta - Playable Search

Brindem...

2007-12-10T23:02:00.000+01:00

Brindo per aquelles...

... Salut!

De la bassa a l'estany

2007-12-02T17:52:00.000+01:00

A la vora de l’estany hi havia una casa antiga, de pagès, abandonada a uns 200 metres de camí de pedretes fins arribar a l’aigua cristal•lina. I en el patí de darrera d’aquesta casa, hi havia una gran bassa d’aigua verdosa, en la que hi habitaven diverses comunitats de granotes, gripaus i demés succedanis.

La tranquil•litat era la qualitat més admirada d’aquella bassa, els dies passaven i la constància del sol afavoria la diversió cada dia. La Grogueta, era una granota molt maca, però com indica el seu nom, era una mica diferent a les seves companyes, ella tenia la pell d’aquell color grogós, mentre que la resta es diferenciaven en la diversitat de verds que posseïen. Ella sempre estava alegre i disposada a divertir-se. I tenia en el Roc el seu company ideal de jocs, amb ell sempre s’ho passava d’allò més bé. I la Pedreta era la seva millor amiga, la seva confident.

Així passaven les tardes, una darrera l’altra, en aquella bassa. Però aquella tarda canviaria la vida de la Grogueta. Una tempesta mai vista fins aleshores, va sacsejar la tranquil•litat d’aquella bassa. Per sort en la seva comunitat no va desaparèixer ningú, ni varen rebre majors desperfectes que algunes branques i branquetes fora de lloc i tot enfangat, però en altres comunitats no havien tingut tanta sort. La Grogueta es va passar diversos dies col•laborant amb les diferents comunitats per tal d’ajudar en les tasques de reconstrucció de la bassa i mirant de curar les ferides d’aquelles granotes que havien patit algun cop durant la tempesta, ja que aquesta va deixar caure tota mena d’objectes.

La veritat és que mentre feia les seves tasques de reconstrucció i curació, havia sentit repetidament un rumor força estrany. Un rumor que deia que la gran tempesta havia deixat caure un grupet estrany de granotes, vingudes de molt lluny, segons elles mateixes explicaven. Aquella nit la Grogueta no va poder dormir, estava una mica neguitosa i inquieta, va sortir a donar un passeig en la claror de la lluna, tot voltant la bassa, de sobte, es va notar força cansada i es va parar, es va seure i va contemplar el gran estany que es veia a la llunyania, pensant en aquelles granotes desconegudes vingudes de terres llunyanes, a les que encara no coneixia, però que ja la intrigaven.

El sol va començar a sortir i la Grogueta, va veure una ombra projectada des del seu darrera, això la va sobresaltar, i va fer un gir ràpid i àgil separant-se de l’ombra descoberta. El propietari d’aquella ombra, es va aixecar precipitadament i excusant-se per si havia espantat la Grogueta, aquesta mig atemorida va preguntar que què hi feia allà...

- Perdona, quan he arribat he vist una imatge encantadora, tu ... quieta i gaudint d’un sol que despuntava, acurrucada i mig adormida, i no m’he atrevit a molestar-te, he preferit observar-te i aprofitar aquesta tranquil•litat per descansar.
- Per descansar?
- Sí, la tempesta ens ha portat de ben lluny, ara estem cansats i desorientats.
- Així els rumors eren certs!
- Si els rumors parlaven de unes granotes caigudes del cel, sí eren certs, però no et pensis, no som pas déus.

I la Grogueta va començar a riure de forma escandalosa, tant, que fins i tot l’estrany no va poder contenir-se i es va apuntar a aquella festa sonora de somriures i llàgrimes, que donava el bon dia al sol que despuntava ja força alt.

De sobte un silenci. Mirades de satisfacció i curiositat.

- Hola, sóc en Blauet i vinc de força lluny, però la veritat és que ara no sabria ben bé d’on, de fet en la nostra terra no paràvem mai quiets, sempre empreníem algun viatge, però cap com aquest, sempre seguíem per la vorera propera a l’aigua.
- Hola Blauet, jo sóc la Grogueta, suposo que tu i els teus amics veniu d’algun lloc semblant a aquell estany d’allà ... -- va dir la Grogueta senyalant l’horitzó pler d’aigua. --
- Doncs sí, suposo que sí. Però la veritat, és que aquest és molt més bonic. Hi has anat mai d’excursió?

La Grogueta va abaixar el cap mig vergonyosa i negant amb el cap, haver emprés una aventura com aquella.

- Doncs estigues tranquil•la Grogueta jo et portaré d’excursió -- va dir el Blauet tot emocionat. --

Aquesta reacció va provocar en la groguenca granoteta un assentiment de cap molt i molt tímid, gaire bé molt vergonyós.

Van passar un parell de dies preparant el viatge, i acomiadant-se dels seus amics. La Pedreta i el Roc, no ho entenien i estaven quasi enfadats. Creien que el viatge era una bogeria, i a més, amb aquell desconegut? Quin bé li podria fer allò? ...li deien, però per sort la Ballarina, una altra de les amigues de la Grogueta, que estava sempre saltant i ballant per la bassa, d’aquí el seu nom, li va dir, que hi anés sense por, que segur que seria una gran aventura de la qual no se’m penediria mai, que si a ella li proposessin també ho faria. Per la seva banda en blauet també es va acomiadar dels seus amics, que van dir que ells es quedarien una temporada en aquella bassa tant acollidora.

Així la Grogueta i el Blauet es van posar en marxa. Saltant l’un al costat de l’altre fins allunyar-se a les proximitats de l’estany que es veia a l’horitzó.

FI

Nota: Prefereixo deixar-ho aquí, amb final incert, com els de la vida mateixa, que no sabem mai si seran un punt i seguit o un punt i apart en l’escriptura de la història de la nostra vida. A més, aquests finals, tenen l’avantatge de que el lector l’adequa al seu perfil, imaginant el final que n’espera. Si voleu em podeu dir quin final creieu que vosaltres viuríeu ;)

Fins aviat!!!

Prova de vídeo

2007-12-01T12:35:00.000+01:00

A veure que tal es veu ;)

Prova de só

2007-12-01T00:19:00.000+01:00

Bona nit gent ;)

- sense títol -

2007-11-29T20:15:00.000+01:00

La Iruna m'ha cedit el títol del seu bloc per posar-lo en aquest poema. Per tant la cosa queda així:

Batecs del temps

El cor batega,
la ment em bull,
les preguntes m’assetgen,
no tenen resposta
i em provoquen insomni.

Insomni maleït,
que no em deixa dormir,
que em fatiga,
que no em deixa pensar
i em provoca més preguntes.

Teu és el cor que batega,
teva és la meva ment,
teus són els seus pensaments,
teves són les respostes,
respostes captives del temps.

Un temps que no cura,
perquè no passa,
perquè tot segueix igual,
temps plens de silencis,
silencis que omplen els meus neguits.

Neguits volubles,
que desitgen desaparèixer,
tenen ganes de tornar a dormir,
de retornar-me el batec del meu cor
i normalitzar-ne les seves pulsacions.

…una sola paraula teva, em salvaria del neguit constant…

Sola

2007-11-24T18:09:00.000+01:00

El cos nu. La pell seca. Els cabells llargs. El sofà de pell. Mitja claror. Espelmes cremant. Una llàgrima neix. Jo no hi sóc. Ulls clars. Mel als llavis. Maduixes a la taula. Cava a la copa i música celestial. Al mirall veus un àngel, ...sí ...ets tu. Jo no hi sóc. Arracades daurades i anell de robí. Llençols de seda blanca i coixins vermells. Picardies negres a la cadira i foc a la ment. La finestra oberta i l’aire juga amb les cortines. Jo no hi sóc. La llàgrima s’escola galta avall. Entra una brisa fresca. T’agafa fred. La pell de gallina. T’incorpores. Jo no hi sóc. La llàgrima deixa el coll per enfilar-se al pit. La mirada perduda i la ment en blanc. Tanques els ulls. La son et crida. I els somnis t’esperen. La mitjanit és a la cantonada. La llàgrima reposa uns instants en el teu mugró, per saltar cap a la panxeta llisa i suau. Jo no hi sóc. Et deixes caure. El matalàs és tou, esmorteeix la teva caiguda. Just en el moment en què la llàgrima es perd entre les teves cames. Una escalfor recorre el teu cos sencer. La llàgrima ha arribat al seu final ...i jo no hi sóc. Tapa’t que no et refredis. Dorm tranquil•la. No ploris. Tornaré.

Reeditat per afegir aquesta cançó, seguint els consells de Sense nom, que creu que el relat guanya si el llegeixes escoltant música.

Final per el relat RC: Pintures rupestres by Iruna.

2007-11-22T22:33:00.000+01:00

Primer de tot, vull deixar clar, que el teu relat sense final, Iruna, és genial. Però ja que proposes un joc, i jo sóc bastant juganer, m'he anima't a participar.

Relat Original

- Marta, tinc por.
- Calla burro!! Mira que ets ploramiques eh!? Jo ja t'he avisat... no haver-me acompanyat sinó...
- Marta....
- Què?!
- Em pots agafar?
- Buf! Quina murga... val, vine aquí... però calla ja!
- Ai!!
- I ara què passa?
- Alguna cosa m'ha tocat el braç!!!!
- Però si sóc jo poca-solta!!
- Ostres, quin espant! No m'ho tornis a fer això, ja saps que la foscor no m'agrada gens.
- Marc... però si porto una llanterna...
- És igual, però no hi veig bé... fa molt poca llum.
- És que aquesta és la gràcia, que hi hagi misteri... però tu ho estàs espatllant tot.
- Marta...
- Què vols....
- Què és allò?
- El què?
- Allò d'allà...
- No ho sé... a veure...
- I aquest soroll?
- Quin soroll?
- No em diguis que no l'has... Ai!!! Un altre cop...
- Jo no sento res... i allò d'allà semblen unes figures... acostem-nos-hi.
- Això!!! I una merda, jo me'n vull anar...
- No siguis esgarria truites!
- Marta... tinc por, sento una olor estranya.
- Em sembla que t'estàs suggestionant massa. Sí, mira... ostres, són pintures a la paret... com aquelles dels cavernícoles!
- Cavernícoles... aquí?
- Ha,ha,ha... caram, com ressona aquesta cova no?
- Marta.... això no m'agrada.
- Buf! I cap aquí fa més fred... ens devem acostar a una sala més gran, es nota com.... corrent d'aire? Devia ser això el soroll que has sentit. Les pintures segueixen per aquí... anem!
- Ostres Marta, si us plau!!! Jo no vull seguir... això em fa mala espina.
- Doncs torna, jo segueixo endavant.
- Com vols que torni sol? Que t'has begut l'enteniment?
- Ai no, que ets un cagat... me n'oblidava.
- No creus que t'estàs passant ja?
- Mira, ja n'estic farta...
- I a on vas ara? Ei, espera'm!! No em deixis sol... Marta?
-
- Marta!!!
-
- Merda, on ets? Joder... que no veig res, quin fred..
-
- Va... Marta... ho sento, et prometo que no em tornaré a queixar... però torna!
-
- Marta, ja no fa gràcia eh!?... Ai!!... ets ... tu?
-
- Ostia!! Però què collo... què és això?! Marta... Martaaa!!!!!

Autora: Iruna.

La meva proposta de final. Va per tu!!! ;P

- Y PORQUE NO TE CALLAS !!! (toc d'humor contemporani, el podeu substituir per qualsevol frase més enginyosa i més adient jeje)
- Joder!!!! Marta quin espant!!! vols deixar de jugar!!!
- Caganer!
- Quin ensurt m'has donat noia. Què feies?
- He anat a buscar l'altra llanterna per tu, sòmines!!
- Gràcies! Tu sempre tant delicada. Bufona!!
- Marc... et vols quedar sol?
- No, no ...no...
- Doncs deixar de burxar...
- Perdona...
- Estar bé, ...va encén-la i anem.
- Però es pot saber on anem exactament.
- Tu calla i segueix-me...
- Aquestes pintures no tenen fi.
- El que no té fi és la meva paciència aaaiiixxx!!!
- D'acord ja callo...
- Ja era hora!!!
- Bufff!
- Mmm!
-
-
-
-
- Marta!?
- Queeeè?
- Res.
- Millor.
- Burra!
- Poruc!
-
-
-
-
- Marta... Martaaa!!!!

Havia pensat deixar-ho aquí, però segur que em mataríeu, per deixar-vos amb l'intriga un altre cop, i per poc original, així que li posaré el final.

- Joder!!!! Que pesat!!!!
- Què és aquest soroll, Marta?
- La meva escopeta...
- Què?
- El que has sentit...
- Ostia, Marta!! Què fas amb això?
- Endevina-ho....
- Nooooo.....
-
- Aaaahhhhh!!!
- Crac!! Plic!!! Buuummmm!!!
- Aaaahhhhhggg!!! ...uuhhgg!! uuhhgg!! cloc!!
- Marc ...Maaaarc?
-
-
-
- Joder, Marc!! Ets un artista!! Això si que és una pintura!!
-
- Ha quedat perfecte, el millor final per la pintura d'una cacera. Sang i més sang... Marc ets un geni !!!
-
- Llàstima que ja no puguis veure la teva obra mestra, Marc. De fet la fama, bé després de la mort, ...i la teva serà immensa!!!
-
-
FI

Potser una mica macabra, però inesperat i divertit no? ;P

Silencis.

2007-11-22T22:20:00.000+01:00

...SILENCI pau SILENCI foscor SILENCI tranquil•litat SILENCI incòmode SILENCI serenitat SILENCI terror SILENCI conformitat SILENCI por SILENCI meditació SILENCI mort SILENCI pensament SILENCI fi SILENCI mirades SILENCI pausa SILENCI intriga SILENCI dubte SILENCI somnis SILENCI mentida SILENCI esperat SILENCI forçat SILENCI desitjat SILENCI trencat SILENCI confiança SILENCI nit SILENCI tendresa SILENCI rebuig SILENCI llàgrima SILENCI malestar SILENCI gratitud SILENCI desconfiança SILENCI espelma SILENCI solitud SILENCI blancor SILENCI negror SILENCI descansar SILENCI repressió SILENCI respecte SILENCI avorriment SILENCI harmonia SILENCI captivitat SILENCI llibertat SILENCI claustrofòbia SILENCI desert SILENCI mar SILENCI angoixa SILENCI relaxació SILENCI cansament SILENCI complicitat SILENCI ... SILENCI ...i més SILENCI.

Relats conjunts

2007-11-19T23:21:00.000+01:00

Pintures rupestres

Feia dies que havien començat l’excursió, tot i saber que anaven en la bona direcció, els aparells electrònics i els plànols així ho indicaven, els semblava que s’havien perdut. El camí de Santiago en aquestes èpoques de l’any està plegat de gent per tot arreu. Però ja feia un dia i mig que no veien a ningú.

Després de caminar unes quantes hores més després de dinar, es van trobar una cova força curiosa, però de moment no es van atrevir a entrar.

- Aviat es farà fosc i pel que sembla estem perduts i no trobarem pas el refugi avui - va dir en Jordi.
- Em sembla que tens raó - va contestar l’Anna.
- Tot i que no em fa cap gràcia, no sabem que podem trobar dins la cova, serà el millor refugi que trobarem avui - va comentar l’Ignasi.
- Doncs apa anem - va fer l’Alba entrant cap a la cova.

La curiositat era una de les debilitats de l’Alba, així que va entrar amb la seva llanterna cova endins. La resta de la colla la va seguir, més per por de quedar-se sols a fora que per convicció de que fos el més correcte. Així que en Jordi i l’Alba eren la parella que encapçalava l’expedició, seguits de molt a prop per l’Anna i l’Ignasi. Al final d’aquella entrada llarga, estreta i ben fosca, al cap d’uns metres es va obrir el que semblava una habitació força gran.

Van deixar les motxilles, mentrestant les noies preparaven la zona on dormirien, els nois van anar a buscar algunes branques per fer un bon foc. Així que van apilar unes roques fent un cercle, i llavors van col•locar-hi les branques dins.

Quan les flames eren ja força altes, l’Ignasi es va adonar que hi havia quelcom al fons de la cova. Tots van quedar meravellats, era una pintura antiga excel•lent, un descobriment únic. Es van aixecar i es van aproximar a la pintura que decorava la paret. Estaven bocabadats.

L’Ignasi va allargar la seva mà, la va fregar per la pintura, per intentar treure una mica de pols per veure-la millor, quan de sobte, una mena de fum o boira rogenca va omplir la cova. Minuts després es va anar esvaint, i es va adonar que estava sol a la cova. Va començar a caminar cap a fora la cova, imaginant que els seus companys havien fugit espantats, i a mesura que s’aproximava a la sortida, sentia un xivarri més fort.

Va treure el cap i es va adonar que estava en mig d’una cacera, gent com la que hi havia a la pintura estava corrent amunt i avall seguint un brau de grans dimensions, i una mena de cérvol més alt que un cavall, quan va aparèixer un nen cridant quelcom incomprensible per ell. El noi li va donar una mena de destral prehistòrica i va fugir corrents. En aquell instant el brau es va parar, es va girar i es va acostar amb la fúria reflexada en la mirada, com si s’hagués adonat que un estrany havia aparegut en un temps que no era el seu, l’Ignasi va quedar paralitzat, no es podia moure. Era el seu final.

L’Alba estava plorant al seu costat, ell estava estirat i rodejat pels seus companys, llavors l’Ignasi va preguntar que on era el brau, en Jordi li va dir que quin brau, que només era una pintura, sorprès i confós, es va incorporar i va explicar la seva petita aventura, i l’últim que recordava era que havia colpejat unes de les banyes del brau produint un gran xoc, d’on van saltar un munt d’espurnes, els seus companys el van mirar amb cara de preocupació i de ... aquest noi estar boig!!! ... llavors l’Ignasi va aixecar la mà i els va mostrar aquells mena de destral prehistòrica... què havia sigut allò un viatge en el temps? una broma dels companys? un relat de ficció?

... o un escrit de relats conjunts? ;P

Fi

Pressions.

2007-10-28T17:59:00.000+01:00

La tarda passava lentament. Assegut davant del seu ordinador portàtil, no parava d'escriure. Semblava que no s'acabessin les idees, tot fluïa. Feia 3 anys que tenia al seu editor dels nervis, no havia escrit res que fos, ni mínimanent decent en molt de temps. L'Eduard era una persona força interessant. Sortia al carrer a passejar sol, a observar la gent. Esperava hores en un cafè escoltant les peripècies dels estranys que el rodejaven. Es nodria de les histories del seu voltant, per donar ales a la seva imaginació. D'aquí, que les seves dues primeres novel·les fossin uns èxits rotunds. Tant en qualitat com en nombre de vendes. L'editor per aquells temps estava increïblement satisfet. Per això ara li exigia una novel·la que fos del mateix nivell que les anteriors. Ja que els petits llibres escrits des de llavors, no tenien valor comercial. Tot i que sempre havia conservat el seu valor literari. En aquest aspecte mai hi feia rebaixes.

Tres dies abans, l'Eduard estava al zoològic municipal, dret, davant de la gàbia dels jaguars veient com es barallaven, o jugaven, la veritat és que no té importància, el que era important de debò, és la lliçó que en va treure aquell dia. Va descobrir que fessin el que fessin ho feien en llibertat, per que volien, no els feia res estar presos. La presó només els limitava l'espai, no limitava la seva voluntat, només ells eren capaços de decidir.

I així va ser, com l'Eduard va decidir escriure. Tres dies després, aquella tarda de finals de la tardor, on el fred ja gelava els dits, va tornar l'escriptor que portava dins. Va decidir escriure, no només això si no que va decidir escriure la millor novel·la que ell podria donar al món, amb tot allò que portava dins.Així que es va posar a escriure, els seus dits es van anar calentant, així com també ho feien les seves idees.

La seva presó, l'havia creat el seu editor. La seva gàbia era la comercialitat de la seva novel·la. Però la llibertat la tenia ell. Només era ell el que escrivia, així que ell decidia el que seria la seva novel·la. Així que va escriure el que realment tenia ganes d'escriure. Si la novel·la era bona es vendria com a xurros. Així que es va posar a escriure sense pensar en res més. No va donar mai cap pista al seu editor li va dir que tindria la seva novel·la en quatre mesos, però que no li deixaria llegir ni un esborrany fins que estigués acabada. L'editor de l'Eduard no va tenir més remei que acceptar les seves condicions, de fet no hi tenia res a perdre. Així que va confiar en ell.

El primer dia de primavera, va trucar al seu editor i li va proposar una reunió. Allà li va dir que abans de fer-la editar. Volia fer un event especial, quelcom no fet fins llavors, i que això li demostraria lla qualitat de la novel·la, si aquella nit no funcionava, no perdria diners editant una novel·la inútil. Després de hores i hores de discussió i sense tenir-ho molt clar l'editor va acceptar, la possibilitat de que funcionés era molt atraient. I si funcionava les vendes estarien més que assegurades. Fins hi tot abans de publicar-la.

Així va ser com l'editor va preparar el gran show. Una presentació especial, una lectura en públic, un esdeveniment únic. Durant hores, diferents lectors van llegir la novel·la davant de tots els espectadors del gran teatre de la ciutat. Un teatre pler a vessar, i que no es va buidar en totes les hores que va durar. El gran càtering va ajudar a gaudir-ne més. La novel·la va ser un èxit rotund, el públic estava d'en peu, aplaudint, tot una teatre aclamant l'Eduard. Llavors li van donar el micro perquè digués algunes paraules. Ell es va acostar al centre de l'escenari, va agafar el manuscrit de la seva novel·la i el va cremar, l'únic exemplar que existia. No n'havia fet còpies, i havia esborrat qualsevol rastre en el seu ordinador. L'editor es va posar a cridar desesperat. Havia escoltat la millor novel·la de la seva vida. I ara eren només cendres. Cendres d'or, que mai podrà publicar. Una bala va sortir del fons de la sala, i va acabar amb la vida de l'Eduard.

No es va trobar mai l'assassí, no es va publicar mai la novel·la, però ell va escriure el que havia d'escriure i la gent que va omplir aquella nit el teatre, es va sentir única i afortunada. Tot menys l'editor que va perdre la oportunitat de fer-se d'or.

Després d'un any d'investigacions, l'editor va deixar de ser el sospitós principal de la policia, que va donar el cas tancat, però sense resolució. Dos anys després l'editor es va fet ric amb la biografia de l'escriptor, l'escriptor Eduard, que va escriure una novel·la per llegir-la només un cop.

A partir de llavors, es va posar de moda en molts cafès de la ciutat, de llegir escrits i després cremar-los, com una especie de memorial al gran escriptor.

FI

Qui sóc ?

2007-10-19T21:27:00.000+02:00

Qui sóc? Em desperto en una habitació fosca, centenars com jo dormen amb mi. Sóc una més, totes encaixades en les nostres fustes de dormir. Sota la aparent semblança, tenim les nostres diferencies. Colors i olors ens etiqueten. Reduint les coincidències. Però tot i així, no sóc única.

Qui sóc? Estic en venta? De tant en tant m'observen, m'agafen per acostar-se i olorar-me. Alguns més impertinents fins hi tot em sacsegen. Com si m'estiguessin avaluant. Tot aquest ritual em mareja. Jo necessito, tranquil•litat, repòs. La majoria són tant mal educats que no paren de preguntar-me l'edat. Què cony els importa a ells!

Qui sóc? Tant important és el meu origen? Tafaners! Si total jo sóc de camp de tota la vida. No estic còmode en aquesta nau amuntegada amb totes les altres, tant juntes que no podem ni respirar. A més aquesta barreja d'olors, algunes sembla que faci anys que no es netegen, totes plenes de pols.

Qui sóc? Tant ben perfumada, sempre disposada anar a gales, dinars o sopars. Sempre estic de festa. I no només això, sóc l'ànima de la festa. Amb mi la gent no pare de riure. Pel meu gust, alguns es passen de tant que riuen, després marxen cap al lavabo avergonyits del seu comportament.

Qui sóc? Estic indignada, avui un home ha demanat el meu preu. Què s'ha pensat. Jo no estic en venta. Jo no sóc d'aquestes. Jo només vaig a sopar en taules de bons restaurants o de gent adinerada. Jo tinc el meu 'Caché'. Però va i el meu pare li diu que són 150€.

Que són 150€? Ara ja sé qui sóc, sóc una ampolla de vi de les bones. Bufff això si que és sort... podria ser un cartró de Don Simón.

Relats conjunts

2007-10-16T21:44:00.000+02:00

Aquesta és la meva primera proposta a relats conjunts, encara no sé com funciona exactament, i espero que no sigui la primera i última vegada.

THE SON OF MAN René Magritte 1964

L'assassí de la poma.

Tretze morts. Tretze assassinats. Tretze misteris. Tretze casos policíacs sense resoldre. Tretze fotografies. Totes iguals. Un home ben vestit. Una poma verda que li tapa la cara. Tretze morts en tretze dies. Una mort per dia. Una ciutat escandalitzada, on el pànic és el rei. Tretze dies més i no hi hagut cap nova mort. Els serveis secrets i la policia científica, estan desbordats. La situació els supera. No hi ha cap fissura. Semblen assassinats perfectes. Aquells que s'haurien de fer sense presses, sense escrúpols, sense pors, sense sentiments, o més ben dit, amb molts mals sentiments, sentiments profunds d'odi, ganes incontrolables de venjança... en fi, sentiments inexplicables per a les bones persones.

Són les quatre de la tarda, tot el departament de la policia esta nerviós, intranquil, insegur. És el tretzè dia. I sembla clau que el número tretze i la poma verda són les peces principals per resoldre la investigació d'aquesta sèrie d'assassinats. Cap pista. Cap intuïció. Res per on començar a treballar. Tot és desesperació. Ofuscació. Ràbia. L'ambient és francament tens. Això tampoc ajuda a un bon entorn de treball. La crispació creix amb el pas de les hores. I les hores passen volant. Així com volen les esperances de trobar l'assassí.

L'enigma segueix obert tota la tarda. Centenars de trucades, de gent alarmada, de pistes falses. Un caos. Són les set de la tarda. Tothom espera una trucada alertant d'un nou succés. D'un nou assassinat. D'una nova desgràcia per la ciutat del terror, com l'anomenen els pobles i ciutats veïns. L'oficina és un estrès constant. Agents amunt i avall. Divagacions i teories per donar i per vendre. Cadascuna d'elles ben estudiada per absurda que sembli. No es pot descartar cap possibilitat sense investigar-la. Els ordinadors treuen fum. Els llibres omplen les taules. Els mapes i fotografies tapen les parets i els vidres. Mai hi havia hagut un desplegament de mitjans com aquesta vegada.

La noia nova. L'agent que ha rebut el títol d'inspector més recentment. S'aixeca de la cadira d'una revolada, sorpresa, emocionada i callada. Ningú la mira. El garbuix de la sala, ha emmudit la seva reacció. Passen uns segons eterns, en què el seu cap no para de pensar i de donar voltes. De sobte el seu company de promoció, i etern aspirant a inspector, s'adona de que passa alguna cosa. Nerviós, interroga a la seva companya. Quan s'adonen que potser han descobert l'endevinalla i l'amagatall de l'assassí de la poma, s'acosten ràpidament al despatx del inspector en cap. Porten un grapat de fotografies, un plànol de la ciutat i un número de telèfon. El Cap de la policia els fa entrar i tanca la porta. Aquest gest és advertit per tots que es paralitzen en sec i no paren d'observar a través del vidre. Fins que aquest és tapat per una persiana que baixa fins a deixar els companys sense visibilitat.

Mitja hora després la policia es mobilitza. Tot sembla aclarit. Només fa falta executar un pla de detenció correctament. Que no és cosa fàcil. Però per fi un camí a seguir. A tot això, el rellotge del campanar toca les 10 de la nit. Les campanes de l'església veïna es confonen amb les sirenes de desenes de cotxes de policia, furgons blindats i ambulàncies preventives. La ciutat es desperta en una nit freda i fosca, però del tot normal, en aquesta època de l'any.

Anteriorment en el despatx. La nova inspectora explicava les seves deduccions mentre els dos homes l’escoltaven atentament. Examinant totes les conjectures. El plànol de la ciutat d’un centenar d’anys enrera mostrava un parc que es deia ‘Les tretze pomes’. Ara només hi figurava un carrer anomenat col•loquialment com el carrer dels modistes, tot i que ara ja no en quedava cap, però antigament era un carrer d’artesans de la roba. Les fotografies dels tretze cadàvers, fotografies aparentment inconnexes, mostraven totes un número de telèfon, sempre el mateix. Primer en un cartell de venda d’una casa. El següent en els cartells de presentació d’un circ. I així totes elles mostraven el número, en un cartell d’un autocar, d’un cinema... La computadora ja estava cercant el número, i el resultat va ser la direcció d’un centre de fotografia. El centre ‘La poma verda’, i justament en el carrer i ubicació del parc anteriorment esmentat. La porta del despatx es va obrir. Tothom es va moure a les indicacions del ‘Capo’ de la policia.

Ja són les onze, quan s’aproximen al lloc en qüestió. Passa gairebé una hora sense resultats en la cerca dins al local. El company de la inspectora s’adona, que el que semblava una porta d’armari, no ho era. Si no que era una porta falsa que conduïa al forat d’un pati interior.

Cas tancat. Es troba al home ben vestit de les fotografies en un pomer, al mig del pati, on pengen tretze pomes verdes i també hi penja ell d'una soga. No es mou. No respira. És mort. Ben mort. La cara morada ho confirma. El forense en dona validesa per poder prosseguir amb la paperassa. Al terra un maletí obert, amb fotografies on surt ell realitzant cadascun dels assassinats, l’incriminen definitivament. Al costat una poma podrida. Són les dotze de la nit. El dia s'ha acabat i amb ell la terrorífica investigació. Un cas difícil, una resolució brillant. La carrera d’un criminal acaba i la carrera d’una inspectora comença.

Després d’uns dies de gran confusió, la ciutat torna a la normalitat. La gent ja no recorda la por, l’angoixa i el pànic. Els nens tornen a jugar al carrer, sota la mirada de tranquil•litat dels pares. Els parcs infantils s’omplen de nens, gossos i avis. Tot torna al seu lloc. La ciutat bull de nou, l’activitat s’accentua. El departament de policia torna a estar buit. I les trucades recuperen el to de la serenitat. Ja ningú sembla recordar res.

Cas resolt. Tretze dies després, una carta arriba a la comissaria. Una carta dirigida al inspector en cap. En el seu interior, una fotografia. La fotografia d'un home ben vestit, amb una poma que li tapa la cara...

Fi.

Gaudir dels moments.

2007-10-14T23:16:00.000+02:00

Assegut a les roques de l’espigó mirant la immensitat del mar. La immensitat de blaus crespats d’ones blanques. Les ondulacions constants de l’aigua dels meus peus fins a l’horitzó. La calma s’apodera de tot allò que m’envolta, tot es transforma per inundar-me d’una pau interior. La tranquil•litat regna durant uns minuts. Tot s’atura.

Després tot segueix on era.

Bessons

2007-10-09T11:32:00.000+02:00

Avui no hi ha paraules, només una imatge tribut als bessons, un col·lectiu propens a fer entremaliadures. I quin millor exemple que la parella més temuda de totes, Zipi i Zape, i segurament i malauradament tots nosaltres hem patit alguna vegada una parella d'imitadors de mal gust. Només ens queda resar i mirar d'educar el millor possible als bessons nounats. Ja que sempre és un plaer veure les meravelles de la semblança d'aquests nadons, que ens prodiga la naturalesa.

Tot i que, ja sabeu el que diuen: Raising twins is an extrem sport!

Així que mares i pares de bessons, ànims i sort, ja que com ve a dir la frase anterior, la criança de bessons és un esport de risc! No desespereu... jeje

Apa! fins a la pròxima!