28 de febrer del 2008

Somiant despert

Ara que sembla que em serà més difícil escapar-me a viatjar per les vacances, és quan més ganes en tinc ;)




Viatger

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

Qui sap on?
París, Londres o Japó...
Las Vegas, Canadà o Rússia...
La Patagònia, Austràlia o al Sàhara...
Fred o calor, tant és...
Mallorca, Cuba o les Filipines...
Mèxic, Argentina o les Maldives...
Egipte, Senegal o les Amazones...

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

Qui sap com?
Creuer, avió o carretera...
A peu, en bicicleta o a motor...
A cavall, amb trineu o en canoa...
Per aire, terra o mar...
Escapar volant...
Fugir corrents...
O deixar el far nadant...

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

Qui sap perquè?
Per relaxar-se...
Per fer excursions...
Per descobrir...
Per veure...
Per sentir,
amb les orelles o el cor...
Per viure...

Agafa la maleta,
per anar a fer una volteta.

22 de febrer del 2008

16 de febrer del 2008

Relats conjunts

Una nova proposta de relats conjunts.



Arbre mil•lenari

“L’aigua era freda, una punxada molt intensa a l’esquena, em va fer sortir corrents del riu, em vaig asseure a la vora tot espantada, amb la respiració accelerada i nua com anava.” - Explicava la Yuki.

Un nom, una llegenda.

Una nena nascuda en una casa d’uns ramaders en altes muntanyes Japoneses, amb els seus pares morts, congelats, i els primers anys de la seva vida sobreviscuts miraculosament sola, en la cabanya abandonada. Quan la nena comença a aparèixer pel poble, la comencen anomenar Yuki. En Honor o en Temor a Yuki-Onna, la Dona de la neu, segons les llegendes, es diu que durant els hiverns nevats es passeja per poblacions i rius de forma fantasmagòrica espantant els seus habitants, i qui se la creua de massa a prop, és congelat amb el seu alè.

Així que Yuki, acaba sent recollida, als quatre anyets, per un llenyataire vidu i solitari, que no suportava que la població maltractés aquella pobre noia que havia tingut la desgràcia d’arrossegar a la mort els seus pares, amb el seu fatídic naixement. Així que se la va emportar al seu refugi, i la noieta ho va acceptar gratament.

El tatuatge.

Takahashi Itsuki, el llenyataire, escoltava atent la història de la que ja considerava la seva filleta. La va tranquil•litzar i la va abraçar durant un munt d’estona, fins que aquesta es va quedar dormida entre els forts braços del seu pare.

L’endemà, el llenyataire va explicar a Yuki, que el tatuatge que portava a l’esquena li era molt familiar, que se semblava molt a una pintura que li va ensenyar el seu avi, d’un relat d’avantpassats, històries de família. Històries en què s’explicaven que un membre de la família Takahashi, un tal Daiki es va convertir en l’arbre que portava precisament ella tatuat, que es tractava d’un arbre mil•lenari i que tenia el poder de connectar eternament, qui fos convertit amb un altre ésser estimat.

Itsuki: “Filla has estat marcada pel destí, no et preocupis quan arribi el moment ho sabràs”

Una tarda de tardor.

Després d’uns quants anys esperant algun esdeveniment, ara notava que el tatuatge formava part d’ella mateixa, i ja no pensava en aquella història que tant l’havia angoixat, i durant tant de temps. Ara vivia a la cabanya, en família i en harmonia amb un poble que ja no la lligava a la temible Yuki-Onna.

Aquella tarda, com moltes altres havia anat al riu a rentar la roba. Però aquest cop un calfred li va recórrer l’esquena mentre estava fregant la camisa del seu pare. Sense donar-li més importància i atribuint el fet a la proximitat del fred de l’hivern, va acabar la feina i es va dirigir cap a casa per preparar el sopar, ja que se li havia fet tard, admirant el paisatge rogenc, típic de la tardor.

Quan estava arribant, es va adonar que el llenyataire estava estirat a terra. Va córrer fins on era ell, encara amb la destral a la mà, i es va agenollar al seu costat, el va tocar i era completament fred, no respirava, li va buscar el pols, però ja era mort. Es va posar a plorar, desesperadament, de sobte va caure una fulla vermellosa en mig del pit, del cos inert. Aquella imatge, va fer que li saltés una llàgrima que li va caure on era la fulla.

En aquell instant uns tremolors van sacsejar bruscament el terra, i ella es va aixecar espantada i retrocedint, va veure que unes arrels sorgien del no res i embolcallaven el cos. Minuts més tard, allà ja no quedava rastre humà, només un enorme arbre, com el que duia tatuat, idèntic.

Va girar el seu cap per observar-se l’esquena... el tatuatge havia desaparegut.

Aquella nit Yuki es va quedar adormida recolzada en l’arbre mil•lenari. Ara sabia que estaria sempre al costat d’Itsuki el llenyataire.

FI.


15 de febrer del 2008

il·lusions i temors

Un cop més la vida ens posa en constants contradiccions. Els canvis ens fan evolucionar, a vegades endavant i d'altres enrere. Però un canvi ens aporta sempre alguna cosa. Som esponges de vivències, experiències i emocions. I personalment estic a punt de produir un canvi, i dic produir, perquè sóc jo qui el provocarà, o més ben dit l'estic provocant. És la realització d'un projecte que tenia en ment per aquest 2008 i que es materialitzarà ben aviat. Això fa que tingui unes ganes enormes de que arribi aquest dia, però per l'altra banda fa que tingui por, por dels canvis que comporta.

Una nova vida s'obre davant meu. I la començo il·lusionat i atemorit.

11 de febrer del 2008

visions

Aprofitant una altra vegada l'art de la tal Jenedy Paige.


"...les teules són vermelloses i el cel blau, la vista des de la teulada de la casa és espectacular, els minuts passen, però el temps està aturat.Una noia rossa amb els cabells ondulats, seu agafant-se dels genolls, la seva mirada vola per l'horitzó, cercant alguna cosa, o no cercant res, ni ella mateixa ho sap, està atrapada en la llunyania, allà on el mar s'uneix amb els núvols, que semblen deixar el cel per baixar a nadar, juntament amb el sol que sembla ja fer-ho amb mig cos dins l'aigua i mig fora d'ella..."

5 de febrer del 2008

Forats premiats!




Aquest premi ha estat creat per Eseya. Les regles del premi són les següents: Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat blocaire, sense importar el seu idioma. Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin. Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat. Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç de 'Arte y pico' perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi. Exhibir aquestes regles.

Aquest premi em va ser atorgat ahir dia 4 de febrer, justament el dia en què aquests foradets feien 4 mesos de vida, casualitats? Però com un arrogant famós, no vaig poder assistir a la gala d'entrega del guardó, així que públicament demano disculpes.

Sempre es diu que gràcies, però no em mereixo aquest premi, però hipòcritament ens el quedem enlloc de regalar-lo. És molt especial rebre un regal com aquest, ja en siguis més o menys mereixedor, i més si te'l fa una bona amiga, encara és més especial. Gràcies Iruna !!

Així que me'l quedaré, però també el regalaré, i no només perquè ho diguin les regles. Sempre és difícil escollir, així que escolliré entre els que no han estat premiats uns quants dels blocs que em fan caure la baba.

A l'Alepsi, doblement per la seva gran tasca a Relats conjunt i al seus cops amb la vida sempre amb un gran estil.

A la Samain, també doblement, tot és art en els seus blocs amb S de samain i Jo vora el riu Noosfera em vaig asseure a... .

A la Gemminola, per els seus Strawberry fields plens de creativitat.

A l'Anna Tarambana, per els seus sempre agradables dissenys en continua evolució.

I finalment a l'Aiguamarina, que si les seves Gotes d'aigua són de disseny simple, la seves paraules, sempre amaguen art, creativitat i passió, molta passió.

Nota d'última hora: També m'atorga el mateix premi el company Uribetty, que fa que em segueixi creixent l'orgull, per rebre el premi, de mans de qui el rebo. I ara que el tinc espero segui estant a l'alçada.

2 de febrer del 2008

Contestant a la Tals

Per no embrutar el bloc de la Tals amb un comentari llarg i segurament fora de lloc, ja el poso directament a la meva paperera de reciclatge, aquí juntament amb altres forats.

Aquí pretenc comentar un post de la Tals, sota la meva opinió, la qual, està totalment exempta de saviesa en qüestió d’aquests termes (la meva opinió, no pas la Tals, s’entén, no?). Així que Tals et demano disculpes per avançat.

La veritat és que ja vaig veure el teu primer post, i vaig voler quedar-me’n al marge, que si començo a divagar no paro, i va i poses un segon post, jaja i a més ens confesses que volies provocar-nos una reacció, doncs apa tota teva ;)

Abans de dir la meva, volia llegir-me el teu treball de recerca, però no puc esperar 72 pàgines, potser més endavant la comento, ok?

Fent palesa de la meva ignorància he buscat la definició a una enciclopèdia no especialitzada, de carrer podríem dir, i he trobat el que jo tenia entès:

f 1 POLÍT Concepció imaginària d'un govern ideal.
2 Concepció d'un ideal irrealitzable.

La mort de la utopia? Envia al 5555 mort.si o mort.no ...fora bromes, la veritat és que segons la meva opinió, no hi ha debat possible, la utopia com a concepte, serà eternament viu, ja que està innat en el ésser humà el voler un ideal millor, fixar-se metes impossibles, és a dir, utopies a les quals aspirar. Si mirem la utopia com a una realitat, ja està morta abans de néixer, ja que per la seva pròpia definició, mai l’assolirem, i si l’arribem a assolir, és perquè realment no era una utopia.

Després si vols es pot concretar, parlar d’una utopia política, i parlar-ne d’una en concret, però suposo que n’hi pot haver tantes, com gent a pensar-les, si és una utopia una societat anàrquica que tothom sàpiga el que ha de fer, sense oprimir el del costat, també és una utopia un model social en què tot és igualtat i ningú vol més que el del costat, perquè tots tenim el mateix, o fins hi tot és una utopia un dictador bo, bé si bo i dictador tenen definicions oposades o antagòniques, doncs parlem d’un únic mandatari, que sap el que és correcte per tothom i així ho organitza, podria sé una figura semblant als deus de les religions. Totes elles són utopies degut a la realitat de la humanitat actual, per dir-ho d’una manera fina, tal i com estem parits, és difícil convertir en estats el models utòpics aquí descrits.

Així que crec que el concepte utopia aplicat a qualsevol cosa que no podem fer realitat, és un terme vàlid en els nostres dies i per tant ben viu. I perdona Tals si et porto la contraria jeje...

Per desgràcia, és molt difícil trobar grans pensadors, en la etapa de la història on les presses són a l’ordre del dia.

Gràcies Tals per fer-nos pensar una mica, et prometo que em llegiré el teu treball. I gràcies als demés per aguantar-me el rotllo.